De faldes i gaites

La veritat és que ja fa uns quants mesos que hi vaig estar, però encara no em puc creure que haja tornat. De vegades, el meu cap continua perdut en la inabastable verdor d'Escòcia. El professor de gallec ens fa fer redaccions de tota mena. En l'última havíem de parlar sobre algun viatge. Que per què publique ara una redacció en gallec sobre el viatge que vaig fer a Escòcia fa uns quants mesos?

a. Perquè mai no havia escrit la crònica d'un viatge.
b. Perquè vull fardar del meu domini (escrit) del gallec.
c. Perquè tinc el cap sequet d'idees.
d. Perquè ací escric jo i faig el que em rota.

Trieu la resposta que més us agrade.

Na primavera do ano pasado os meus compañeiros de carreira e eu fomos a Escocia, para celebrar o que, para algúns, sería o final de catro anos de estudo. Concretamente, estivemos alí unha semana i aloxámonos nun hotel de Glasgow. Cando chegamos sorprendeunos que o clima non era tan tempestuoso como imaxinabamos. E é que, ao fin e ao cabo, era primavera e o normal é que nos fose sol e bo tempo, aínda que nós esperabamos pasar uns días no medio da néboa romántica e misteriosa do norte de Gran Bretaña. Pero a ausencia de néboa e de choiva permitiunos gozar das marabillosas excursións ao aire libre que tiñamos programadas.

Glasgow é unha cidade industrial que se pode visitar en pouco tempo. Por iso, aproveitamos os dous primeiros días para recorrela. Debo dicir que, aínda que no é tan bonita como Edimburgo, a cidade de Glasgow é o cerebro de Escocia, xa que é onde se move a economía —o mellor exemplo deste feito é que Glasgow conta cos dous mellores equipos de fútbol da Liga escocesa, o Celtic e o Rangers. Desta maneira, en Glasgow hai moitos edificios de oficinas, moitas fábricas e, ademais, a cidade ten un dos primeiros metros de Europa. Recordo que os asentos do metro parecían eses sofás de sky dos anos sesenta.

Se Glasgow é o cerebro de Escocia, Edimburgo é o seu corazón, porque é unha cidade con moita historia e cunha oferta cultural vastísima. O feito que sexa a capital do reino non é gratuíto. Así pois, Edimburgo está chea de catedrais, castelos, pazos, museos e monumentos en honor a personaxes ilustres —moitos deles dedicados a William Wallace. Pero o máis encantador de Edimburgo son as súas quellas medievais; esas canellas estreitas, empinadas e irregulares que aparecen nalgunha escena da película Trainspotting. Nunha destas canellas está a taberna onde J. K. Rowling escribiu o primeiro libro da saga Harry Potter, e preto de alí hai unha escultura maxestosa dedicada a Walter Scott, cousa que demostra que en Edimburgo se respira sempre un ambiente propicio para o desenvolvemento intelectual.

Nesta viaxe, ademais de visitar as dos cidades principais de Escocia, tamén percorremos as denominadas highlands, situadas no extremo setentrional da illa. Alí, nun entorno de natureza desbordante, entre prados interminables e bosques centenarios, encóntrase o famoso lago Ness. Despois de visitalo e considerar a magnitude da paisaxe entendo que se xerase a lenda do monstro. Por outro lado, nestes paraxes ancestrais aínda se conservan vestixios da lingua gaélica, sobre todo na toponimia. Pero non todo foron visitas culturais e excursións pola natureza, porque tamén tivemos ocasión de relaxarnos nos pubs e de degustar a xoia da cultura escocesa: o whisky.

El 1984 de Murakami

Ja fa temps que no escric cap ressenya, si és que mai n'he escrit alguna en aquest bloc. El cas és que ja he acabat de llegir els tres llibres que conformen 1Q84 i encara em volten mil imatges pel cap, cosa que feia temps que no em passava en acabar de llegir un llibre. I això que ja sabia que la literatura d'aquest japonés pot arribar a ser molt més addictiva que cap altre vici. Però en el meu cas no es tracta només d'addicció, perquè, certament, la novel·la m'ha impactat. Si no ho hagués fet no hauria escrit açò i senzillament hauria col·locat l'obra damunt d'un prestatge després d'haver-la llegida. Sí, sóc així d'inclement.

1Q84 submergeix el lector, una vegada més, en l'univers Murakami. Així, ens trobem novament amb:

- Uns personatges solitaris i infeliços que busquen l'amor (un amor vertader) per a solucionar tots els seus problemes i donar sentit a les seues vides.

- Unes trames paral·leles que sempre sembla que estan a punt de convergir.

- La música com a element essencial en la vida dels personatges (la Sinfonietta de Janacek, per exemple, desfila per moltes pàgines de la novel·la i, a més, aprofita com a nexe d'unió entre les diferents trames).

- La impossibilitat de distingir la realitat de la fantasia i la vigília del somni.

- Una bona dosi de sexe i erotisme i, en aquest cas també, de violència explícita (de fet, l'obra manté algun punt de contacte amb la novel·la negra).

- La recreació en l'anonimat i la desamparança de la gran ciutat: Tòquio.

Les novetats que presenta 1Q84 respecte d'altres novel·les de Murakami venen donades essencialment pel tema que s'hi tracta. El títol ja ens proporciona una clau interpretativa important: és una clara referència a la famosa distopia que bastí George Orwell amb 1984. Ara bé, mentre que Orwell centra la seua obra en el control mental propi dels estats totalitaris, l'escriptor japonés desvia l'atenció cap al poder i els secrets tèrbols que amaguen les sectes (que, al cap i a la fi, també exerceixen un fort control mental sobre la societat o, almenys, sobre una part de la societat). El tema de les sectes no és gratuït, ja que, segons reconeix el mateix autor, la idea de fer aquesta novel·la sorgeix a partir de l'atemptat que perpetrà la secta Aum al metro de Tòquio en 1995. D'altra banda, al costat d'aquest leitmotiv central també apareix un motiu que Murakami encara no havia tractat en la seua prosa: el de la violència de gènere.

Però més enllà de criticar aquests problemes, que suposen una escletxa en els fonaments de les societats benestants actuals, el que fa Murakami és revestir-los d'una aurèola mítica. I és per això que en 1Q84 trobem un món amb dues llunes al cel (una de verda i petita i una altra de gran i vermella), uns protagonistes torturats per l'absència d'una infantesa digna o els assassinats impecables (tan impecables que, de fet, no semblen ser assassinats) de diversos maltractadors.

En definitiva, es tracta d'una obra inquietant, plena de misteris que eriçonen la pell i escrita amb un estil senzill i molt imaginatiu. Imprescindible per al lector avesat en la literatura de l'escriptor japonés i, alhora, recomanable per als bibliòfils que encara no s'han decidit a capbussar-se en l'imaginari de Murakami.

La veu de l'Ovidi

Novembre ha portat el fred i la grisor dels capvespres. Tots dos factors fan que, sovint, siga inevitable sentir-se trist. De fet, hui el dia ha estat especialment insuportable. És dilluns, i el cap de setmana dedicat a la música m'ha deixat una ressaca que es difumina a poc a poc amb el pas de les hores, però que encara es perllonga. Aquesta sensació de malestar és com el fum d'un cigarret, aqueix fum que s'esfilagarsa en busca del sostre i, finalment, desapareix. El meu cos es podria confondre amb una boirina que es dissipa a l'eixida d'un bosc... Sense solta ni volta, em sobrevé un neguit desdibuixat, profund i inquietant. Sé que té alguna cosa a veure amb la mort i la solitud, però no acabe de trobar-li una forma definida. Pense que, potser, algun ésser misteriós m'ha introduït informació subliminal en el subconscient. Prepare café i escolte Les meues vacances, d'Ovidi Montllor. Aquesta és, segurament, la cançó més optimista de l'Ovidi. El timbre i la fermesa de la seua veu em reconforten. I, a més, coincidisc amb l'artista alcoià: a mi també m'agradaria anar-me'n d'aquest món amb un llibre de poemes dins la motxilla. Així, almenys, podria passar l'estona amablement i en companyia... Perquè la foscor inabastable del no-res pot ser molt més avorrida que qualsevol dilluns de novembre gris i fred.

L'Arxiu de Sella

Sí, és cert, aquest bloc el tinc mig abandonat. I una de les raons de la meua deixadesa és que estic immers en un nou projecte: la creació de l'Arxiu de Sella. La proposta me la va fer la persona més erudita del poble. Sí, em referisc a Pablo Giménez Font. Després d'algunes hores de conversa al café de la Plaça Major, arribàrem a la conclusió que Sella necessita una base de dades on poder emmagatzemar tot el patrimoni cultural, artístic, esportiu, històric i etnològic de què disposa. La iniciativa està oberta a tots aquells que tinguen una mínima inquietud arqueològica i intel·lectual. Així doncs, animeu-vos i participeu. De moment, el projecte està en fase de bolquers, però si ens ajudeu de segur que el fem créixer. Si voleu més informació visiteu el nostre bloc: http://larxiudesella.blogspot.com/

El blanc de la ment

L'ésser humà ha perseguit al llarg de la història la realització d'una utopia molt més improbable que la pau mundial o el comunisme. Es tracta de l'afany per deixar la ment en blanc. I és que quan pretenem deixar la ment en stand by ho fem, com no pot ser d'una altra manera, a través de la pròpia consciència. Això ens porta a un exercici neuronal inútil i a una de les majors contradiccions de la humanitat. En pla català: el simple fet de voler deixar la ment en blanc ja ens impedeix de fer-ho. La freqüència amb què es repeteix aquesta escena tan quotidiana ens dóna, fins i tot, una sèrie d'elucubracions que el propietari de la ment en qüestió sol repetir per a deixar-la blanca com la paret. Les més sovintejades són:
-"Vull deixar la ment en blanc".
-"He de deixar la ment en blanc".
-"Vinga, ment! Estigues en blanc!".
Però no ens adonem que, justament a causa d'aquest esforç mental, sempre fracassem en l'intent enèrgic d'emblanquinar la ment: perquè, en comptes de buidar-la, l'omplim de pensaments residuals. Ironies de la vida...

Ulls

A boqueta de nit passeges tot sol per la ciutat. No tens cap pressa per tornar a casa. Fa xafogor, i la gent s'aboca als carrers amb l'esperança d'aprofitar qualsevol bri d'aire. Observes els vianants, els cotxes i els ocells: cadascú fa la seua. Contemples cada detall de l'entorn urbà, per mínim que siga. La primera sensació que t'arriba és una bafarada pudenta d'excrements animals... la netedat és prescindible. Un gos broda, i l'amo el bonega i l'escridassa. Uns policies posen multes. T'indignes. La dona que camina al teu davant i que, per pura casualitat, segueix la mateixa direcció que tu, es gira i t'escaneja ràpidament. És una dona major. Pobra! Potser pensa que en el moment més inesperat li furtaràs la bossa. De sobte, un colom defeca sobre el parabrisa d'un Mini vermell. Al conductor li ix foc pels queixals. Remor molesta de clàxons, llunyans, indignats, infeliços. Colors. Els del vestit curt de la noia d'eixes... cames. Perfum endolcit que contraresta la fortor de pixum que emana dels cantons ensofrats. Pretens mirar els transeünts als ulls. Però no ho aconsegueixes. Recordes Josep Pla, qui, a El quadern gris, diu:

De vegades em passejo pels carrers amb l'exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l'home; de tristesa verinosa i impotent, d'il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d'abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l'última cosa que la gent es deixa mirar. M'esborrona de veure l'escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d'il·lusió i de poesia -de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n'ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d'aventura, d'imponderable.

Tu, mentrestant, camines i camines, en busca d'això: tot, i no-res.

Vergonya

Joan Fuster, en un cèlebre aforisme, es preguntava: «ESTAT totalitari? No és això una tautologia?». I, efectivament, sembla ser que aplicar l’adjectiu “totalitari” al terme “estat” esdevé una redundància: qualsevol estat –entés com a sistema de govern organitzat– implica, d’una banda, la imposició de lleis que regulen i limiten la llibertat –la llibertat absoluta, és clar– i, de l’altra, la presència d’una autoritat que les faça acomplir. Alerta! No se suposa que una democràcia hauria d’aplicar aquests principis sense perdre de vista la dignitat dels ciutadans i la llibertat d’expressió? O, dit d'una altra manera: no se suposa que la llibertat d'expressió i la dignitat dels ciutadans haurien d'estar per damunt de qualsevol forma de repressió en una democràcia? Doncs bé, si fem cas a Fuster ens adonem que la democràcia també pot esdevenir, pel que fa a determinats aspectes, totalitària. En resum: que qui paga mana. I el poble... mut i a la gàbia! I si no... garrot!

Que li ho pregunten a l'alcalde de Relleu, que ahir es va mostrar amb la lliçó ben apresa. Si s'hagués arribat a reivindicar en veu alta l'ensenymanet en valencià, hauria intervingut l'autoritat. Que dic jo: en cas que s'hagués fet, la policia local estava disposada a repartir porrades a tort i a dret enmig d'una plaça plena de pares i xiquets? No sé per què, però em fa la sensació que el popular relleuer té ganes de fer-se famós. Sí senyor, això és ostentar el poder i la resta són bajanades!

El problema, al capdavall, és que el poble, en un estat democràtic, pressuposa que té uns drets inherents a la seua condició de col·lectivitat. Em referisc a drets que hom considera innegables, com ara el dret de llegir un manifest al bell mig d’una plaça (a l’àgora, que diria Fuster), o el de disposar d'un sistema educatiu com cal, en què la llengua vehicular siga la pròpia del territori. Però això només són suposicions. No ens enganyem, perquè no som dignes als ulls dels “nostres” “governants” (i pose entre cometes “nostres” i “governants”), i no ho som des de fa segles. I quan el poble veu qüestionada la seua dignitat al carrer per part dels poderosos, els hi sol cantar una cançó que diu així: “Eixiu putes al balcó!”.

No la oblidem, doncs, per a dijous.

Lliges?

Els xiquets d’avui dia (però no sols els xiquets, sinó també els joves i, fins i tot, els adults) no lligen. Si no estan avesats a exercitar la ment per a imaginar (que no ho estan gens, encara que, afortunadament, sempre hi ha excepcions), la lectura els resultarà pedant i avorrida i difícilment podran descodificar de manera satisfactòria el missatge que s’entreveu a les pàgines de qualsevol obra literària. I si no són capaços de copsar el missatge, l’essència del discurs –l’argument o la trama, en el cas d’una novel•la–, no podran, ni de bon tros, parar atenció als elements estilístics ni tampoc fruir del gaudi estètic.

En bona mesura, tota aquesta problemàtica ve donada per l’aparició de l’anomenada “cultura de masses” i per l’omnipresència dels mitjans audiovisuals. La televisió, a banda d’idiotitzar la societat i d’adormir les consciències, ha trastocat els hàbits més quotidians de la vida de les persones. Per no parlar del gran poder "absorbent" dels ordinadors i la xarxa. El fet de tenir el televisor al saló de casa, just davant del sofà, s’ha convertit en el paradigma del confort. No hi ha res com treure’s les sabates i engegar el televisor després d’una dura jornada de treball, o després d’haver arribat de l’escola o de la universitat. No critique la gent que mira la televisió. Si ho fera seria un hipòcrita, perquè tothom la mira. A qui no li ha abellit mai desconnectar de la rutina gaudint d’una bona sèrie? Però la televisió ha anat agafant cada vegada més protagonisme. Ja no es tracta d’una sèrie o del telenotícies, ara també cal mirar els “debats” tan interessants que emet i, per descomptat, les pel•lícules. Ja no cal ni anar al cinema, perquè al cap d’un any podem veure la pel•lícula que s’havia estrenat a la gran pantalla sense alçar-nos del sofà, en un format més menut i d’anar per casa –mai millor dit. I si directament ens la descarreguem d'internet? Amb tanta pantalla ja no hi ha temps per a llegir, i si n’hi ha hem perdut el costum i acabem bandejant el llibre. La literatura no encaixa en un món en què la comoditat s’ha convertit en la mare dels ous.

No ens enganyem: llegir, i el que és més important, entendre el que llegim i gaudir mentre ho fem, requereix un esforç massa gran per a les nostres ments acomodades. I, sobretot, si tenim en compte que podem accedir a la ficció a través de dreceres molt més directes i no tan pedregoses. El cinema i la televisió ens donen tota la informació ja processada, de manera que nosaltres només l’hem de consumir.

Aquesta és, precisament, la gran diferència entre el lector i l’espectador: l’espectador només observa i espera amb deler el desenllaç de la història; el lector, en canvi, té la possibilitat d’interpretar i participa en la construcció del discurs, perquè, al capdavall, fa una lectura personal de l’obra. Cal dir que, pel que fa a la poesia, a causa de la seua naturalesa eminentment subjectiva i simbòlica, la possibilitat d’interpretacions i lectures sol multiplicar-se. Tot plegat, ens porta a deduir que el lector és molt més actiu que no pas l’espectador. Els crítics acostumen a incidir sobre aquest aspecte a l’hora d’assenyalar els punts febles dels bestsellers i, en general, de tota la literatura comercial. I és que en aquest tipus d’obres l’escriptor no té massa cura de l’estil; no es tracta d’obres en les quals s’aprecie un treball minuciós del llenguatge, ja que el contingut prima sempre sobre la forma. Per aquest motiu, se sol dir que són obres molt cinematogràfiques: amb una trama àgil, sovint d’aventures o d’intrigues pseudohistòriques, amb uns personatges molt estereotipats (el bo és sempre bo i el dolent és sempre dolent) i amb poca profunditat psicològica. Molts lectors defugen aquest tipus de literatura perquè la consideren una conseqüència de la repercussió esfereïdora que tenen els mitjans audiovisuals en les nostres societats. Certament, el pes del món audiovisual és de tal magnitud que arriba a determinar el fet literari, i per això llegir un bestseller equival a veure una pel•lícula: requereix, si fa no fa, el mateix esforç. A més, hi ha l’element afegit de la publicitat. Si aquestes obres tenen tant d’èxit és, sobretot, perquè hi ha una estratègia de màrqueting al darrere. D’aquesta manera, podríem parlar de “consumidors de literatura” en comptes de “lectors”, ja que, al capdavall, el llibre ha perdut tot el seu valor artístic i només manté el seu valor comercial. Actualment les obres literàries es compren com si foren perfums o peces de roba de marca. Vull que quede clar que amb aquestes afirmacions no pretenc criticar la gent que llig aquesta literatura. De la mateixa manera que ocorria en el cas de la televisió, si la criticara seria també un hipòcrita. Qui no s’ha llegit mai un bestseller? Estic segur que, almenys, tothom ho ha intentat encara que no l’haja acabat. Amb tot, el fet cert és que ara (després d'haver llegit algun llibre) m’interessa més un altre tipus de literatura, no tan convencional, molt més elaborada, amb un missatge que va més enllà de l’anècdota i l’entreteniment i que, en general, sol ser molt més minoritària.

Dolçor nipona

Som a l'inici de la primavera. Amb l'arribada de l'estació de les flors se'n va un oratge i en ve un altre, i amb el clima nouvingut els arbres es carreguen de fruits ensucrats, dolcíssims. Per això, espere amb deler la vinguda del nyespro, que, tot i que ja n'hi ha als arbres, encara no es pot collir, perquè està massa verd. I és que el nyespro només és comestible quan està ben madur.

Fet i fet, dins d'unes setmanes s'iniciarà a la Marina Baixa (i, en especial, a Callosa d'En Sarrià) el "despullament" dels nyesprers. El fruit callosí per excel·lència, però, no és autòcton, sinó que prové del Japó. El color característic d'aquest postre tan exquisit em remet al seu origen: abans de menjar-me'l contemple la tonalitat acarabassada de la pell i el cos carnós i m'imagine la lluminositat del sol naixent. Ara, en degustar els primers nyespros de la temporada, en embadalir-me amb la dolçor orgàsmica del seu sabor, se'm dibuixaran a la memòria de manera inevitable les imatges de l'hecatombe, i així retré el meu humil homenatge a la cultura per la qual sent tanta empatia.

Espere que la florida dels cirerers per primavera aconseguisca omplir el cor dels nipons d'esperança: l'arma més poderosa per a combatre les catàstrofes.

Filldeputisme

Hui, dijous, com cada dijous, he anat després de classe a la cafeteria de la universitat (no especificaré quina) a dinar. A excepció d'altres dies havia de dinar tot sol.

El cas és que he arribat a la part habilitada per a menjar i, com que anava carregat com un burro, he deixat la motxilla i la safata damunt d'una taula per a poder traure la cartera i pagar els típics macarrons amb tonyina i l'insípid pollastre amb creïlles. Tan de bo no ho hagués fet! De seguida se m'ha acostat una dona diminuta, amb cara de pomes agres i arrugada com una pansa (cuinera ella, o cambrera, no ho sé ben bé) a dir-me a crits que "¡està terminantemente prohibido guardar sitio antes de pagar la comida!". Jo, educadament, m'he excusat de la manera següent: "disculpe, però és que si no deixe les coses un moment damunt la taula m'és impossible traure la cartera de la motxilla i sense la cartera no podré pagar...". La meua resposta ha encés en flames els ulls de la dona escarransida (que no sé ben bé si era cambrera o cuinera) i, tot seguit, ha mussitat entre dents "¡I encima valenciano! ¿Dónde vamos a parar?".

Certament m'he quedat estupefacte. He deixat la safata buida damunt la taula i me n'he anat a una altra cafeteria a dinar. Mentre intentava assaborir l'arròs amb manca de sal pensava que la precarietat lingüística i cultural al nostre país no es deu a una qüestió d'intolerància, sinó més aviat de "filldeputisme".

Dels grans plaers de la vida

Sovint, els grans plaers de la vida s'oculten en detalls insignificants que solen passar desapercebuts. En la lluna plena. En un matí de diumenge radiant. En una tassa de café que fumeja. En el paisatge reflectit al retrovisor del cotxe. En la bona música. En la bona literatura. En una cervesa ben freda (i ben "tirada"). En un lleu somriure, en les bromes i en la complicitat de la conversa. O en un: Cuida't! Fins prompte! Sí, ja sé que sona a anunci de televisió que exalta de manera insubstancial l'hedonisme, és a dir, a anunci de Kellog's. Però la publicitat també pot tenir alguna dosi de veritat, per mínima que siga, no?

Fred a l'hivern

Cada dia que passa
és com un iogurt que,
després d'haver-lo encetat,
te n'adones que ha caducat
i el llances a la brossa.

I no s'hi pot fer res:
només mirar com marxa
el tren en què viatja
la vida, mentre el fum
de la xemeneia difumina
la figura ja malmesa
del record.

Temps

Fa temps que no escric de manera constant al bloc. Ara no en tinc massa. Em passe les vesprades devorant pàgines de literatura contemporània. No importa. Si no tinguera res a fer perdria el temps amb qüestions insubstancials. Supose que llegir deu ser més profitós. Dic "supose" perquè no n'estic del tot segur... Del que sí estic segur és que qualsevol llaurador em diria: això de llegir és tot "falta" de faena!

Em resulta sorprenent el fet que els anglesos atorguen al temps un valor tan important. De fet, a Anglaterra la puntualitat és una virtut fonamental de l'afer quotidià. Per contra, els mediterranis som molt més despreocupats i de seguida ens abandonem a la disbauxa i a la tertúlia desmanegada. Fet i fet, els anglosaxons (cabàs en què podríem incloure alemanys, noruecs, danesos, i, en general, d'altres blanquets del nord) no acostumen a perdre el temps, són ordenats, i pràctics, i funcionals, i precisos (i rics, també cal dir-ho). Però nosaltres (i sobretot els italians) som capaços de distraure'ns i malgastar hores i hores contemplant la mosca més insignificant de la història de les mosques.

I, després d'escriure açò, m'he adonat que el meu hàbit d'aprofitament del temps és un bon exemple de l'esperit mediterrani.

...de barbes

Ho he de confessar: m'agrada dur barba. Per a mi dur barba és sinònim de caràcter, de prestigi. La gent que du barba és gent singular. Si algú du barba, de seguida te n'adones que en du i pots distingir-lo de la resta de mortals per la barba, perquè cada barba és diferent. En canvi, la gent que no du barba és gent vulgar i mediocre, ja que per la dèria de voler anar asseada renuncia a un dels trets físics més distintius.

Ja fa anys que em deixe barba, tot i que no sempre la porte de la mateixa manera: hi ha mesos en què la tinc llarga (la barba), d'altres en què m'afaite però em deixe un poc de barbeta, i en ocasions la duc curta(també la barba). El fet de dur barba em dóna seguretat. Per exemple: quan estic en una conversa interessant, escolte el meu interlocutor i mentrestant em grate la barba, i això em dóna una certa aparença d'intel·lectual (encara que no ho siga). En definitiva, si no tinguera barba no sabria què fer amb les mans mentre escolte la gent parlar.

Ara, en temporada d'exàmens, la meua barba està més frondosa que mai, perquè així la gent em veu i diu: "Pobret! No té temps ni d'afaitar-se, tot el dia estudiant...". És a dir, que açò de deixar-se barba és una qüestió premeditada i té uns objectius concrets.

El cas és que necessite acabar ja els exàmens per a poder-me retallar un poc els pèls de la cara. Arriba un punt en què ni tan sols pots dormir! ...Quan poses la galta sobre el coixí i et punxes a tu mateix voldries ser vulgar i mediocre.

Indignació

"Hui l'estudiant de filologia tenia un examen a la universitat. A les 12 del migdia ha entrat a l'aula 18x amb els seus companys de carrera. La gent (la gent de Magisteri, tot s'ha de dir) estava histèrica i el futur filòleg no ho comprenia... Els seus amics, en canvi, estaven molt relaxats i ho demostraven amb el posat seré que havien adoptat al seient mentre esperaven els fulls de la prova. Ell també estava tranquil. Al capdavall, són ja molts anys d'experiència, i l'experiència els ha ensenyat a foragitar els nervis en aquestes situacions. Tan de bo la vida fos com un examen! Si el suspens tens l'oportunitat de tornar-te a presentar! Però malauradament, vida només n'hi ha una i el jove estudiant intenta aprofitar-la. I per això es pren les coses amb calma i mai no s'angoixa en un examen.

La intuïció lingüística que ha adquirit en els darrers anys de la seua vida li ha permés respondre les primeres preguntes sense cap problema. I això que no havia estudiat. No és una exageració; tampoc és, ni de bon tros, una mostra de vanitat. És senzillament la pura realitat: l'estudiant de filologia sap molt bé quan li cal estudiar i quan no. I en aquest cas no necessitava repassar els conceptes que ja tenia interioritzats gràcies a altres assignatures.

Però aviat el seu estat de concentració s'ha vist alterat per la pregunta impertinent d'una alumna de la Facultat d'Educació.

- En les preguntes 7 i 8 és obligatori que arribem a les 250 paraules? És que jo no sé què he de posar... No crec que arribe al mínim de paraules que se'ns demana. Com puc escriure 250 paraules sobre uns llibres que hem llegit? Fa temps que els he llegit i no me'n recorde de tot, no me'ls sé de memòria... i, a més, demana la meua opinió!
La pregunta impertinent de l'amlumna de la Facultat d'Educació ha sigut el detonant que ha fet que tots els alumnes de Magisteri començaren a protestar. La pobra becària que vigilava l'examen (perquè el professor de l'assignatura tenia una reunió important a Barcelona) es reia per no plorar. Els futurs filòlegs estaven "flipant" enmig d'aquella grotesca cridadissa i s'intercanviaven mirades de perplexitat. Un d'ells movia el cap i sentenciava negativament. Allò no podia estar passant!"

És molt trist que els futurs educadors no siguen capaços d'opinar sobre un llibre: pensem que d'ells dependrà l'educació de les noves generacions. La histèria i la falta de respecte que he vist hui a la universitat em fa ser molt pessimista en aquest sentit. Dubte molt que els futurs mestres estiguen capacitats per a ensenyar. Primer haurien d'aprendre ells moltes coses i, sobretot, modals: parlaven tots alhora i cridaven, estaven indignats sense motiu... Allò semblava un programa de Telecinco. Segurament deu haver alumnes de Magisteri amb una mínima vocació, no ho dubte pas. Però jo hui m'he endut a casa una impressió molt negativa. I la pregunta que em faig és: com volem formar un alumnat crític si els mestres no ho són?

Descripció de diumenge

Hui, un diumenge qualsevol, escric sobre un diumenge qualsevol. Qualsevol no! Hui ha sigut un diumenge d’hivern assolellat! Feia bon dia i, com que en hivern no sol haver-hi xafogor –només calia–, l’atmosfera que envoltava el paisatge i els carrers de la Marina era néta, límpida, cristal•lina. Els objectes mostraven la silueta i els colors amb vivacitat sota els impetuosos rajos de sol. A l’horitzó es podia distingir amb facilitat la línia que separava els matisos blavencs de la Mar Mediterrània i del cel del país: un blau entre verd i gris, com el plom, tenyia l’aigua i la destriava de la serenitat i la claror del blau celest. Els tarongers irradiaven un caliu casolà amb el verd esperançador de les fulles, i l’aroma dels seus fruits es barrejava amb l'olor dels pins. El fum de la llenya que sortia de les xemeneies dels més fredolics recorria tot el poble gràcies al passeig d’un ventijol agradós. Puig Campana estava més altiva que mai, més sensual, més irresistible. Hui, un diumenge qualsevol, m’he adonat que no seria res sense terra, sense mar i sense hivern.