dilluns, 24 de setembre del 2012

Notes des de Barcelona

Caminar sol per Barcelona és la millor manera de conéixer la ciutat. En companyia, o bé perds el fil de la conversa, distret per les formes i els colors d'una façana pintoresca, o bé no aprecies del tot l'eclecticisme dels carrers. Per això, decidisc alçar-me matí —«llevar-me d'hora», com diria la gent de per ací— per explorar, personalment, la gran urbs. Mirant de no fer soroll, per no despertar l'amiga que m'ha acollit aquestos primers dies (fins que trobe quatre parets dignes on poder viure), desdejune qualsevol cosa.

En eixir al carrer, em sorprén, per primera vegada des que sóc a Barcelona, el sol. Els dos dies anteriors havien estat grisos, tristos, plujosos. Però el sol m'abandona prompte, perquè en girar la cantonada m'endinse en el metro de la Plaça de Sants. El metro és, certament, imprescindible per a moure's per la inabastable extensió de la ciutat. M'assec en un banc de l'andana i observe la gent: estudiants, jubilats, músics, treballadors i, en menor mesura, triomfadors amb corbata. De seguida m'adone que el metro és el transport dels humils... 

 

Un cop fora de les entranyes del subsòl, m'envaeix una profunda sensació de vertigen, produïda per l'amplitud dels carrers i el tràfec dels vianants. Sóc a la Plaça de la Universitat, al bell mig de la Gran Via de les Corts Catalanes. En girar-me a l'esquerra, reste embadalit per la misteriosa bellesa de l'Edifici Històric de la Facultat de Filologia, construcció neogòtica de la segona meitat del segle XIX. Al cantó de l'esquerra, l'edifici allargassat s'alça, de sobte, en una torre imponent amb un gran rellotge, en una clara incitació a l'aprofitament del temps per part dels estudiants. La curiositat em mena a entrar-hi. Després de fruir de la serenitat i l'harmonia dels claustres, arribe a l'edifici Josep Carner, obra avantguardista del XX que s'integra, com qui no vol la cosa, dins la Facultat. Però aquest no és, ni de bon tros, l'únic contrast de Barcelona; ans al contrari, la ciutat es defineix per la barreja d'una infinitat d'elements culturals, històrics i estètics. 

 

Tot seguit, m'enfile pel carrer de Balmes cap amunt, una de tantes “dreceres” de l'Eixample. Com que em canse de caminar en direcció al Tibidabo, tombe per la Diagonal. Les avingudes i els carrers de l'Eixample són inacabables, i aquesta infinitud, propiciada per la racionalitat amb què el noucentisme concebí l'ampliació de Barcelona, m'exaspera. És per això que em deixe caure pel Passeig de Gràcia, centre neuràlgic del modernisme català. El modernisme es manifesta arreu: en els fanals, en els bancs, en les fonts, en les portalades, en les façanes, en les botigues, en les esglésies... L'espectacle detallista arriba a la culminació en les obres mestres de Gaudí, envoltades de japonesos armats amb càmeres que disparen flaixos a discreció. Tothora, pare l'orella per diferenciar accents i dialectes, o per endevinar llengües.



Finalment, les persistents onades de turistes i compradors empedreïts em fan fugir, i camine en busca de la calma del Born. Durant l'Edat Mitjana, aquesta zona havia estat escenari de jocs d'armes i justes entre cavallers. Ara, el Born convida el visitant a perdre's pels carrerons irregulars, serpentejants i estrets que circumden el Mercat de Santa Caterina i l'església de Santa Maria del Mar. En un cantó trobe una llibreria antiga, d'aquelles que els professors de literatura en diuen «de vell». Dins l'establiment, els prestatges farcits de toms i toms de saviesa no em deixen veure ni un pam de les parets. Damunt d'una escaleta amagada llig: «soterrani literari». Enmig de l'olor d'humitat i d'enquadernació de pell d'aquella habitació subterrània, un missatge al mòbil distreu la meua atenció sobre els llibres. És la meua amiga.

Véns a dinar?

Mire l'hora. Són vora les tres i ni tan sols he esmorzat. Sorprenentment, no tinc gaire gana. Només la coentor d'una bombolla en la planta del peu em confirma el pas del temps i la caminada que m'he espolsat...