Vergonya

Joan Fuster, en un cèlebre aforisme, es preguntava: «ESTAT totalitari? No és això una tautologia?». I, efectivament, sembla ser que aplicar l’adjectiu “totalitari” al terme “estat” esdevé una redundància: qualsevol estat –entés com a sistema de govern organitzat– implica, d’una banda, la imposició de lleis que regulen i limiten la llibertat –la llibertat absoluta, és clar– i, de l’altra, la presència d’una autoritat que les faça acomplir. Alerta! No se suposa que una democràcia hauria d’aplicar aquests principis sense perdre de vista la dignitat dels ciutadans i la llibertat d’expressió? O, dit d'una altra manera: no se suposa que la llibertat d'expressió i la dignitat dels ciutadans haurien d'estar per damunt de qualsevol forma de repressió en una democràcia? Doncs bé, si fem cas a Fuster ens adonem que la democràcia també pot esdevenir, pel que fa a determinats aspectes, totalitària. En resum: que qui paga mana. I el poble... mut i a la gàbia! I si no... garrot!

Que li ho pregunten a l'alcalde de Relleu, que ahir es va mostrar amb la lliçó ben apresa. Si s'hagués arribat a reivindicar en veu alta l'ensenymanet en valencià, hauria intervingut l'autoritat. Que dic jo: en cas que s'hagués fet, la policia local estava disposada a repartir porrades a tort i a dret enmig d'una plaça plena de pares i xiquets? No sé per què, però em fa la sensació que el popular relleuer té ganes de fer-se famós. Sí senyor, això és ostentar el poder i la resta són bajanades!

El problema, al capdavall, és que el poble, en un estat democràtic, pressuposa que té uns drets inherents a la seua condició de col·lectivitat. Em referisc a drets que hom considera innegables, com ara el dret de llegir un manifest al bell mig d’una plaça (a l’àgora, que diria Fuster), o el de disposar d'un sistema educatiu com cal, en què la llengua vehicular siga la pròpia del territori. Però això només són suposicions. No ens enganyem, perquè no som dignes als ulls dels “nostres” “governants” (i pose entre cometes “nostres” i “governants”), i no ho som des de fa segles. I quan el poble veu qüestionada la seua dignitat al carrer per part dels poderosos, els hi sol cantar una cançó que diu així: “Eixiu putes al balcó!”.

No la oblidem, doncs, per a dijous.