L'ésser humà ha perseguit al llarg de la història la realització d'una utopia molt més improbable que la pau mundial o el comunisme. Es tracta de l'afany per deixar la ment en blanc. I és que quan pretenem deixar la ment en stand by ho fem, com no pot ser d'una altra manera, a través de la pròpia consciència. Això ens porta a un exercici neuronal inútil i a una de les majors contradiccions de la humanitat. En pla català: el simple fet de voler deixar la ment en blanc ja ens impedeix de fer-ho. La freqüència amb què es repeteix aquesta escena tan quotidiana ens dóna, fins i tot, una sèrie d'elucubracions que el propietari de la ment en qüestió sol repetir per a deixar-la blanca com la paret. Les més sovintejades són:
-"Vull deixar la ment en blanc".
-"He de deixar la ment en blanc".
-"Vinga, ment! Estigues en blanc!".
Però no ens adonem que, justament a causa d'aquest esforç mental, sempre fracassem en l'intent enèrgic d'emblanquinar la ment: perquè, en comptes de buidar-la, l'omplim de pensaments residuals. Ironies de la vida...
