dimarts, 17 de desembre del 2013

Geografies literàries (I): La font Major




-        Després d’admirar la font de la Murtrera, visitem la font Major, un toll considerablement més gran que l’anterior, gairebé redó, on la gent (i alguns gossos) es banyen en estiu. La font Major, malgrat que en ocasions tinga diferents espècies de mamífers a remulla, abasteix d’aigua el poble de Sella. Per això, no m’estranya que hi haja gent que atribuisca el caràcter rude d’alguns sellards a l’aigua que es beu a la localitat. Baixem a la font per unes escales. Un cartell de fusta indica, de manera gràfica, que està prohibit banyar-s’hi. Davant la perplexitat del benidormer que m'acompanya, a qui fa uns segons acabe d’explicar que allà ens banyem en estiu, aclarisc que el senyal no té un sentit prohibitiu, sinó que més aïna aprofita per evadir les responsabilitats del consistori en cas d’accident.

Un cop a la vora de la font, observem just enfront de nosaltres un pi majestuós, l’ombra del qual es projecta sobre la superfície ondulant del toll. A primer cop d’ull, el racó sembla extret d’un verger idíl·lic. L’aigua, d’un verd terapèutic, presideix l’espai tacada de punts de color rosa. I és que sobre l'entollament navega sempre una flota de flors de baladre. Per la banda dreta, la font està custodiada per dues pedres imponents que separen el toll del riu. A la banda esquerra, un garrofer amb la soca retorçuda protegeix el bassal del llevant. Amb tot,  el visitant adverteix de seguida la mà de l’home en els pedaços de ciment que, espargits ací i allà, distorsionen l'autenticitat de l’indret. De fet, el doll d’aigua que ompli la font emana d’una canonada. Quan plou molt i el rius s’omplin, l’aigua també baixa per un esgolador traçat en la roca. Recorde que més d’una vegada m’he pelat els genolls i els colzes mirant d’eixir de l’aigua per aquell esgolador reblert de molsa...


El sol s’emmiralla en l’aigua verdosa de la font Major i, alhora, es filtra, a través de les fulles de baladre, en xicotetes volves lluminoses que es projecten sobre les roques que circumden el toll. El racó ens convida a compartir el silenci per escoltar la remor de l’aigua. Durant deu minuts deixem que la suma de sorolls, colors i flaires (sobretot l’olor fresca de la terra humida) ens corprenga i ens inspire. Però el sol no s’atura, i a poc a poc va declinant. Per això, ens decidim a omplir les cantimplores abans d’iniciar l’ascens a la penya. Jordi Chiner destaca la importància cabdal de l’aigua en el desenvolupament de les civilitzacions. Comenta que, durant els primers anys d’expansió de Benidorm, la ciutat (que llavors encara es considerava poble) va tenir seriosos problemes d’abastiment d’aigua. No debades, afegeix, a hores d’ara les obres hidràuliques més importants (i més cares) del País Valencià estan a Benidorm. Jo faig broma:  comente que sense l’aigua que baixa de Sella la Vila Joiosa no seria capital de comarca. Reprenem la marxa. Mentrestant, continuem parlant dels beneficis de l’aigua. I, xarrant xarrant, no ens adonem que la meua furgoneta està creuada davant d’un altre cotxe, que pretén eixir de l’aparcament improvisat a força de maniobres impossibles. M’afanye a arribar a la furgoneta, però, quan hi arribe, el cotxe (que porta una L de principiant) ja ha aconseguit eixir. Veiem uns braços que ens maleeixen des de l’interior del vehicle. Jordi i jo ens fem un fart de riure.

dijous, 21 de novembre del 2013

D'educació i postmodernitat



Els professors tenen ––tenim–– la comesa de transmetre el coneixement de generació en generació. Compte! Que això no és bufar i fer ampolles! Si tenim en compte que el món està canviat com mai no s'havia vist, a un ritme vertiginós, correm el risc de quedar-nos desfasats i transmetre un coneixement ––el de la nostra generació–– que ja no siga profitós per a les generacions futures. Zygmunt Bauman, sociòleg de prestigi, sosté que vivim en uns "temps líquids". La metàfora és, si més no, encertada: el món actual és aclaparadorament mutable, inestable, impredictible, com el líquid que es vessa del recipient que el conté. En paraules del mateix Bauman, "les formes socials (les estructures que limiten les tries individuals, les institucions que garanteixen la continuïtat de les rutines, els patrons de comportament acceptat) ja no poden conservar la seva forma durant un període llarg de temps, ni esperem que ho facin, perquè es descomponen i es fonen més ràpid del que triguen a formar-se". Evidentment, l'escola ––com a institució–– no s'escapa d'aquest fenomen. I, em sap greu dir-ho, però és probable que els alumnes que encara ens estem formant per a ser professors ja estiguem desfasats, tot i ser joves i tenir el títol flamant. Al capdavall, el gran repte de l’ensenyament és el d’agafar el tren de la postmodernitat. Serem capaços d’arribar puntuals a l’estació?

dimarts, 6 d’agost del 2013

Lleialtat lingüística


Mon pare és un home un tant romancer (espere que em sàpiga disculpar). Sempre li ha agradat contar batalletes de la seua joventut (tot i que encara és jove; d’esperit, si més no). I una de les històries que més li he escoltat relatar encara està impregnada, malauradament, d’actualitat.
Segons conta mon pare, un dia ell i el seu amic Jaume (de Pedreguer) van baixar a Alacant a arreglar uns papers a Governació. En aquell temps (devia ser a finals dels anys 70 o principis dels 80, en ple procés de la Transició) tots dos estudiaven Magisteri a la Universitat d’Alacant, especialitat en què es començaven a impartir tímidament les primeres assignatures en valencià (assignatures a les quals cap dels dos no dubtava a matricular-se). El cas és que aquell matí Jaume (de Pedreguer) i mon pare foren víctimes d’un dels molts casos de discriminació lingüística que hi ha hagut (i encara hi ha) a casa nostra. El funcionari en qüestió, quan va escoltar que se li adreçaven en la llengua pròpia del país va fer una ganyota de fàstic.

—Un momento, por favor. ¡A mi me habláis en cristiano! —els va dir el funcionari.
—Que vosté m’ha vist cara de moro? —li va etzibar mon pare.

La resposta de mon pare no deixava de ser enginyosa (i un pèl racista, tot siga dit), però era una resposta encertada. Era la resposta que es mereixia aquell funcionari superb, ignorant i feixistoide. Justa la fusta!
Cada vegada que li escolte contar a mon pare aquesta batalleta amb reminiscències del Tio Canya m’hi sent identificat. No debades, les coses no han canviat gens. Ans al contrari, la ciutat d’Alacant (i, per extensió, el País Valencià) és encara plena de funcionaris rancis i malcarats, de botiguers mal educats, de madrilenys prepotents i de xiquets burletes. I tots plegats encara miren d’avergonyir els valencianoparlants des de la seua mediocritat profundament provinciana.
Amb el pas dels anys mon pare ha canviat la seua actitud lingüística. A Alacant ja no parla sempre en valencià, sinó que s’adapta a l’interlocutor. Però no li puc retraure res. Al cap i a la fi, entenc que estiga fart d’haver de discutir i combatre l’irracionalisme. I és que viure plenament en valencià a Alacant no és gens fàcil. Amb tot, sé que el canvi de llengua tampoc no és per a ell la solució més desitjable. En el fons, sé que cada vegada que canvia de llengua se sent desenganyat i decebut per una democràcia que no garanteix (ni tampoc garantirà mai mentre tinga com a marc d’aplicació el que es coneix com a Espanya) els drets lingüístics de gran part de la ciutadania.
Fa massa temps que rumie sobre la lleialtat lingüística. I quan dic massa temps em referisc a més de deu anys. La veritat és que he necessitat molt de temps per a prendre una determinació coherent amb la meua identitat i amb la identitat dels meus. M’he fet la promesa (i espere acomplir-la) de no haver de canviar mai de llengua mentre estiga dins del territori de parla catalana. Fins i tot parlaré en valencià amb les amistats castellanoparlants amb què mai no havia parlat en valencià. No és qüestió de cabuderia, ni de militància, ni d’intransigència. És qüestió de dignitat. Ho faré per agrair als meus pares que m’hagen ensenyat el valencià (i que també li l’hagen ensenyat al meu germà) en un context tan advers a la nostra llengua com el de la ciutat d’Alacant, en què fins i tot algunes amistats valencianoparlants de la família recomanaven a mon pare i a ma mare que ho deixaren córrer, que això del valencià era perdre el temps. Ho faré també per sumar-me a la poqueta gent que viu plenament en valencià a Alacant actualment. I, per últim, ho faré per reconéixer el valor de tots aquells valencianoparlants que al llarg de la història de la democràcia han estat humiliats, vexats i, fins i tot, agredits físicament pels cossos de seguretat pel simple fet de parlar una llengua diferent del castellà.
Un dels millors professors que he tingut a la carrera ens deia que l’única manera de fer-nos desaparéixer del mapa és que ens maten. Clar: encara que ens tallaren la llengua, seguiríem pensant en valencià.



dissabte, 16 de febrer del 2013

Quatre ratlles




Sota el cel gris,
la humitat amera els ossos.
L’alegria es desfà a trossos
damunt del carrer trist.

dimarts, 15 de gener del 2013

La Barcelona d'espardenya




Darrere de la Barcelona de guant
—la de monuments modernistes i gratacels financers
s'amaga una ciutat que fa olor de refregit,
de peix i saladura.

És la Barcelona dels mercats a cada barri,
la de les botigues de la cantonada.
La Barcelona del català com a llengua d'integració
i no de distinció.

Parle d'una ciutat amb fortor de claveguera
i remolins de fulles marcides.
El contrapunt de les torres d'ivori.
L'altra cara en la moneda del cosmopolitisme neoliberal.

És la Barcelona dels ateneus populars
i el moviment okupa;
la de la repressió policial,
els desnonaments i els captaires.

És el conglomerat de pobles
engolits per la metròpoli.
Laberints de carrerons corprenedors i misteriosos,
boscos d'antenes en terrats oberts a la mar,
arbres nus
i cases velles
en costeres polsegoses...

Parle de la ciutat de les ètnies,
la dels teatres improvisats,
els graffitis i els músics del metro.
La de les protestes a escoles i consultoris.

És la ciutat de l'abisme estudiantil,
el desencís i l'esperança.
La de les sirenes que sonen de nit.
La de les barriades i els suburbis,
i els muntons de ferralla.

Darrere de la Barcelona de les postals
hi ha una Barcelona real,
quotidiana,
combativa,
imprescindible.