- Després d’admirar la font de la
Murtrera, visitem la font Major, un toll considerablement més gran que
l’anterior, gairebé redó, on la gent (i alguns gossos) es banyen en estiu. La
font Major, malgrat que en ocasions tinga diferents espècies de mamífers a
remulla, abasteix d’aigua el poble de Sella. Per això, no m’estranya que hi haja gent que atribuisca el caràcter rude d’alguns sellards a l’aigua que es beu a la
localitat. Baixem a la font per unes escales. Un cartell de fusta indica, de manera gràfica, que està prohibit banyar-s’hi. Davant la perplexitat
del benidormer que m'acompanya, a qui fa uns segons acabe d’explicar que allà ens
banyem en estiu, aclarisc que el senyal no té un sentit prohibitiu, sinó que
més aïna aprofita per evadir les responsabilitats del consistori en cas
d’accident.
Un cop a la vora de la font,
observem just enfront de nosaltres un pi majestuós, l’ombra del qual es
projecta sobre la superfície ondulant del toll. A primer cop d’ull, el racó
sembla extret d’un verger idíl·lic. L’aigua, d’un verd terapèutic, presideix
l’espai tacada de punts de color rosa. I és que sobre l'entollament navega sempre una flota de flors de baladre. Per la banda dreta, la font està custodiada per dues pedres imponents
que separen el toll del riu. A la banda esquerra, un garrofer amb la soca
retorçuda protegeix el bassal del llevant. Amb tot, el visitant adverteix de seguida la mà de
l’home en els pedaços de ciment que, espargits ací i allà, distorsionen l'autenticitat de l’indret. De fet, el doll d’aigua que ompli la font emana d’una
canonada. Quan plou molt i el rius s’omplin, l’aigua també baixa per
un esgolador traçat en la roca. Recorde que més d’una vegada m’he pelat els
genolls i els colzes mirant d’eixir de l’aigua per aquell esgolador reblert de
molsa...
El sol s’emmiralla en l’aigua verdosa de la
font Major i, alhora, es filtra, a través de les fulles de baladre, en xicotetes
volves lluminoses que es projecten sobre les roques que circumden el toll. El
racó ens convida a compartir el silenci per escoltar la remor de
l’aigua. Durant deu minuts deixem que la suma de sorolls, colors i flaires (sobretot
l’olor fresca de la terra humida) ens
corprenga i ens inspire. Però el sol no s’atura, i a poc a poc va declinant.
Per això, ens decidim a omplir les cantimplores abans d’iniciar l’ascens a la penya. Jordi Chiner destaca la
importància cabdal de l’aigua en el desenvolupament de les civilitzacions.
Comenta que, durant els primers anys d’expansió de Benidorm, la ciutat (que
llavors encara es considerava poble) va tenir seriosos problemes d’abastiment
d’aigua. No debades, afegeix, a hores d’ara les obres hidràuliques més
importants (i més cares) del País Valencià estan a Benidorm. Jo faig broma: comente que sense l’aigua que baixa de Sella
la Vila Joiosa no seria capital de comarca. Reprenem la marxa. Mentrestant, continuem
parlant dels beneficis de l’aigua. I, xarrant xarrant, no ens adonem que la
meua furgoneta està creuada davant d’un altre cotxe, que pretén eixir de
l’aparcament improvisat a força de maniobres impossibles. M’afanye a arribar a
la furgoneta, però, quan hi arribe, el cotxe (que porta una L de principiant)
ja ha aconseguit eixir. Veiem uns braços que ens maleeixen des de l’interior
del vehicle. Jordi i jo ens fem un fart de riure.
