Novembre ha portat el fred i la grisor dels capvespres. Tots dos factors fan que, sovint, siga inevitable sentir-se trist. De fet, hui el dia ha estat especialment insuportable. És dilluns, i el cap de setmana dedicat a la música m'ha deixat una ressaca que es difumina a poc a poc amb el pas de les hores, però que encara es perllonga. Aquesta sensació de malestar és com el fum d'un cigarret, aqueix fum que s'esfilagarsa en busca del sostre i, finalment, desapareix. El meu cos es podria confondre amb una boirina que es dissipa a l'eixida d'un bosc... Sense solta ni volta, em sobrevé un neguit desdibuixat, profund i inquietant. Sé que té alguna cosa a veure amb la mort i la solitud, però no acabe de trobar-li una forma definida. Pense que, potser, algun ésser misteriós m'ha introduït informació subliminal en el subconscient. Prepare café i escolte Les meues vacances, d'Ovidi Montllor. Aquesta és, segurament, la cançó més optimista de l'Ovidi. El timbre i la fermesa de la seua veu em reconforten. I, a més, coincidisc amb l'artista alcoià: a mi també m'agradaria anar-me'n d'aquest món amb un llibre de poemes dins la motxilla. Així, almenys, podria passar l'estona amablement i en companyia... Perquè la foscor inabastable del no-res pot ser molt més avorrida que qualsevol dilluns de novembre gris i fred.
Mentrestant, tocarà continuar llegint els dilluns. O escrivint...
ResponEliminaSí, dilluns és bon dia per a escriure... tot i que si escric sempre els dilluns escriuré coses fosques com aquesta. Tan de bo tingués temps d'escriure els dissabtes!
ResponEliminaM'agrada la idea de pegar a fugir d'este món amb un llibre de poemes dins de la motxilla. El meu crec que estaria escrit en prosa, però tant fa.
ResponEliminaNòmada, aprofite per a corregir una falta que se m'ha escapat (noooooooooo! hahaha). Volia dir: "TANT de bo tingués temps d'escriure els dissabtes". Ja saps que la dèria per la perfecció que tenim els filòlegs (o, almenys, alguns filòlegs) és malaltissa.
ResponEliminaLaia: això no pot ser! La prosa està molt bé, però té uns límits estructurals i de contingut que la poesia no té. Sobretot si es tracta de prosa convencional... En tot cas, crec que el millor és llegir de tot. Els gèneres literaris es complementen els uns als altres. Així que ja saps: posa't les piles amb la poesia! ;)
Ui, jo en el "tant de bo" sempre dubte... ni m'hi havia fixat.
ResponEliminaI bé, jo crec que tenim un problema seriós amb la poesia. En consumim més que mai i no en som conscients. Vaig estat temptat de dir, com Laia, que el meu llibre seria de prosa. Però després vaig pensar que l'Ovidi, com Llach i com tants altres músics contemporanis, són també poetes. I els estudis literaris els obliden pel simple fet que canten el que escriuen... Per què no obliden els trobadors, que cantaven el que escrivien i, damunt, en una altra llengua? En fi, petites indignacions metaliteràries de les meues...
Et done tota la raó. De fet, ara que puc veure els estudis de literatura amb una mica de perspectiva, no entenc perquè comencem a donar poesia amb els pesats dels trobadors. Si, en realitat, el primer poeta que tenim és Ausiàs March! És evident que exagere, però tu ja m'entens... I en el cas dels cantautors i, fins i tot, d'altres músics que no són exclusivament cantautors, crec que haurem de seguir, de moment, el mètode de "campe qui puga!". Vull dir, que en la literatura contemporània i, encara més, en l'actual, es fa difícil arribar a establir de manera coherent un cànon d'autors "intocables". Ens manca perspectiva històrica... En qualsevol cas, jo, personalment, sí que els considere poetes, i, de fet, molt bons. I crec que almenys un professor del departament també ho veu així, no creus?
ResponEliminaDoncs sí... però com que de moment els estudiosos de la literatura els deixen un poc de banda, val la pena que nosaltres també els reivindiquem (sense oblidar els no músics, és clar). Tenim faena reivindicant coses... hehe
ResponElimina