...de barbes

Ho he de confessar: m'agrada dur barba. Per a mi dur barba és sinònim de caràcter, de prestigi. La gent que du barba és gent singular. Si algú du barba, de seguida te n'adones que en du i pots distingir-lo de la resta de mortals per la barba, perquè cada barba és diferent. En canvi, la gent que no du barba és gent vulgar i mediocre, ja que per la dèria de voler anar asseada renuncia a un dels trets físics més distintius.

Ja fa anys que em deixe barba, tot i que no sempre la porte de la mateixa manera: hi ha mesos en què la tinc llarga (la barba), d'altres en què m'afaite però em deixe un poc de barbeta, i en ocasions la duc curta(també la barba). El fet de dur barba em dóna seguretat. Per exemple: quan estic en una conversa interessant, escolte el meu interlocutor i mentrestant em grate la barba, i això em dóna una certa aparença d'intel·lectual (encara que no ho siga). En definitiva, si no tinguera barba no sabria què fer amb les mans mentre escolte la gent parlar.

Ara, en temporada d'exàmens, la meua barba està més frondosa que mai, perquè així la gent em veu i diu: "Pobret! No té temps ni d'afaitar-se, tot el dia estudiant...". És a dir, que açò de deixar-se barba és una qüestió premeditada i té uns objectius concrets.

El cas és que necessite acabar ja els exàmens per a poder-me retallar un poc els pèls de la cara. Arriba un punt en què ni tan sols pots dormir! ...Quan poses la galta sobre el coixí i et punxes a tu mateix voldries ser vulgar i mediocre.