Novembre ha portat el fred i la grisor dels capvespres. Tots dos factors fan que, sovint, siga inevitable sentir-se trist. De fet, hui el dia ha estat especialment insuportable. És dilluns, i el cap de setmana dedicat a la música m'ha deixat una ressaca que es difumina a poc a poc amb el pas de les hores, però que encara es perllonga. Aquesta sensació de malestar és com el fum d'un cigarret, aqueix fum que s'esfilagarsa en busca del sostre i, finalment, desapareix. El meu cos es podria confondre amb una boirina que es dissipa a l'eixida d'un bosc... Sense solta ni volta, em sobrevé un neguit desdibuixat, profund i inquietant. Sé que té alguna cosa a veure amb la mort i la solitud, però no acabe de trobar-li una forma definida. Pense que, potser, algun ésser misteriós m'ha introduït informació subliminal en el subconscient. Prepare café i escolte Les meues vacances, d'Ovidi Montllor. Aquesta és, segurament, la cançó més optimista de l'Ovidi. El timbre i la fermesa de la seua veu em reconforten. I, a més, coincidisc amb l'artista alcoià: a mi també m'agradaria anar-me'n d'aquest món amb un llibre de poemes dins la motxilla. Així, almenys, podria passar l'estona amablement i en companyia... Perquè la foscor inabastable del no-res pot ser molt més avorrida que qualsevol dilluns de novembre gris i fred.
