Darrere de la Barcelona de guant
—la de monuments modernistes i gratacels financers—
s'amaga una ciutat que fa olor de
refregit,
de peix i saladura.
És la Barcelona dels mercats a cada
barri,
la de les botigues de la cantonada.
La Barcelona del català com a llengua
d'integració
i no de distinció.
Parle d'una ciutat amb fortor de
claveguera
i remolins de fulles marcides.
El contrapunt de les torres d'ivori.
L'altra cara en la moneda del
cosmopolitisme neoliberal.
És la Barcelona dels ateneus populars
i el moviment okupa;
la de
la repressió policial,
els
desnonaments i els captaires.
És el
conglomerat de pobles
engolits
per la metròpoli.
Laberints
de carrerons corprenedors i misteriosos,
boscos
d'antenes en terrats oberts a la mar,
arbres
nus
i cases velles
en
costeres polsegoses...
Parle
de la ciutat de les ètnies,
la
dels teatres improvisats,
els
graffitis i els músics del metro.
La de
les protestes a escoles i consultoris.
És la
ciutat de l'abisme estudiantil,
el
desencís i l'esperança.
La de les sirenes que sonen de nit.
La de les barriades i els suburbis,
i els muntons de ferralla.
La de les sirenes que sonen de nit.
La de les barriades i els suburbis,
i els muntons de ferralla.
Darrere
de la Barcelona de les postals
hi ha
una Barcelona real,
quotidiana,
combativa,
imprescindible.
