Notes des de Barcelona

Caminar sol per Barcelona és la millor manera de conéixer la ciutat. En companyia, o bé perds el fil de la conversa, distret per les formes i els colors d'una façana pintoresca, o bé no aprecies del tot l'eclecticisme dels carrers. Per això, decidisc alçar-me matí —«llevar-me d'hora», com diria la gent de per ací— per explorar, personalment, la gran urbs. Mirant de no fer soroll, per no despertar l'amiga que m'ha acollit aquestos primers dies (fins que trobe quatre parets dignes on poder viure), desdejune qualsevol cosa.

En eixir al carrer, em sorprén, per primera vegada des que sóc a Barcelona, el sol. Els dos dies anteriors havien estat grisos, tristos, plujosos. Però el sol m'abandona prompte, perquè en girar la cantonada m'endinse en el metro de la Plaça de Sants. El metro és, certament, imprescindible per a moure's per la inabastable extensió de la ciutat. M'assec en un banc de l'andana i observe la gent: estudiants, jubilats, músics, treballadors i, en menor mesura, triomfadors amb corbata. De seguida m'adone que el metro és el transport dels humils... 

 

Un cop fora de les entranyes del subsòl, m'envaeix una profunda sensació de vertigen, produïda per l'amplitud dels carrers i el tràfec dels vianants. Sóc a la Plaça de la Universitat, al bell mig de la Gran Via de les Corts Catalanes. En girar-me a l'esquerra, reste embadalit per la misteriosa bellesa de l'Edifici Històric de la Facultat de Filologia, construcció neogòtica de la segona meitat del segle XIX. Al cantó de l'esquerra, l'edifici allargassat s'alça, de sobte, en una torre imponent amb un gran rellotge, en una clara incitació a l'aprofitament del temps per part dels estudiants. La curiositat em mena a entrar-hi. Després de fruir de la serenitat i l'harmonia dels claustres, arribe a l'edifici Josep Carner, obra avantguardista del XX que s'integra, com qui no vol la cosa, dins la Facultat. Però aquest no és, ni de bon tros, l'únic contrast de Barcelona; ans al contrari, la ciutat es defineix per la barreja d'una infinitat d'elements culturals, històrics i estètics. 

 

Tot seguit, m'enfile pel carrer de Balmes cap amunt, una de tantes “dreceres” de l'Eixample. Com que em canse de caminar en direcció al Tibidabo, tombe per la Diagonal. Les avingudes i els carrers de l'Eixample són inacabables, i aquesta infinitud, propiciada per la racionalitat amb què el noucentisme concebí l'ampliació de Barcelona, m'exaspera. És per això que em deixe caure pel Passeig de Gràcia, centre neuràlgic del modernisme català. El modernisme es manifesta arreu: en els fanals, en els bancs, en les fonts, en les portalades, en les façanes, en les botigues, en les esglésies... L'espectacle detallista arriba a la culminació en les obres mestres de Gaudí, envoltades de japonesos armats amb càmeres que disparen flaixos a discreció. Tothora, pare l'orella per diferenciar accents i dialectes, o per endevinar llengües.

Finalment, les persistents onades de turistes i compradors empedreïts em fan fugir, i camine en busca de la calma del Born. Durant l'Edat Mitjana, aquesta zona havia estat escenari de jocs d'armes i justes entre cavallers. Ara, el Born convida el visitant a perdre's pels carrerons irregulars, serpentejants i estrets que circumden el Mercat de Santa Caterina i l'església de Santa Maria del Mar. En un cantó trobe una llibreria antiga, d'aquelles que els professors de literatura en diuen «de vell». Dins l'establiment, els prestatges farcits de toms i toms de saviesa no em deixen veure ni un pam de les parets. Damunt d'una escaleta amagada llig: «soterrani literari». Enmig de l'olor d'humitat i d'enquadernació de pell d'aquella habitació subterrània, un missatge al mòbil distreu la meua atenció sobre els llibres. És la meua amiga.

Véns a dinar?

Mire l'hora. Són vora les tres i ni tan sols he esmorzat. Sorprenentment, no tinc gaire gana. Només la coentor d'una bombolla en la planta del peu em confirma el pas del temps i la caminada que m'he espolsat...

Toquen a mort

L'art ja fa temps que ha mort. I em direu: i per què encara es parla d'art? Certament, encara existeix un succedani de l'art, capitalista i edulcorat. Ara l'art és només allò que s'exposa en un museu, l'entrada al qual té un cost determinat. Hi ha també el crític: filtre etre l'obra i/o artista i el receptor. La crítica és per a l'art el mateix que la certificació de qualitat per al consum. Per tant, a hores d'ara, parlar d'art equival a parlar de productes de neteja, de saltxitxó o d'electrodomèstics. L'art ha perdut el valor de ser art. I amb això, ha mort.

Fracassats

 - El professor carismàtic d'anglés d'Alcorcón que ven la llengua internacional com la panacea que acabarà amb els mals del món.
- El vigilant de seguretat privada que treballa en una macrobotiga de roba barata per a mileuristes i que no alça un pam del terra però, tanmateix, evoca Musculman.
- El presentador impertinent d'un de tants programes televisius d'hiperrealitat que esputa nimietats patriòtiques parlant de La Roja.
- El venedor d'implants de silicona.
- La Bellea del Foc que llueix amb parsimònia la floricol que porta al cap.

...

Afig-ne tu.

Intent de metaliteratura aforismal

Sempre m'ha costat escriure des d'un altre jo que no fos el meu. Supose que deu ser perquè sóc un egocèntric.

Imaginació ròtica

 

Per la reixa raja l'aixa de l'arraix.
La rella ratlla la rajola;
i el rellotge ressona en el riurau.
Un rastre de rodes repica el replà.
Les ràdios recepten rots
de rave a rostres ratats.

Confessió de "mitjanit mosques"

Per a Infantesa

Divendres per la nit, mentre caminava pels carrerons del poble, un bon grapat de xiquets i xiquetes em va sorprendre amb carreres i crits. Devien estar jugant a conillets a amagar. N'eren una vintena. N'hi havia uns més majors que altres, però, al capdavall, ningú d'ells superava els dotze anys d'edat. Un dels més xicotets em va saludar apressadament, tot i que amb respecte. Sempre em saluda. És un xiquet educat i molt intel·ligent, que em coneix perquè fa poc que ha entrat en la banda. Reconec que la corredissa dels infants va omplir-me de satisfacció. Afortunadament, en els pobles més menuts els xiquets encara juguen pel carrer i els més petits es diverteixen amb altres més grans com la cosa més natural del món.

Aquella mateixa nit, com de costum, em va costar molt conciliar el son. Potser era l'efecte del rom amb cola que havia ingerit en la típica visita a la gent que encara fa “casetes” en Pasqua. Siga com siga, el cas és que el meu cap barrinava i barrinava, i la trobada en el carrer amb la xicalla no se m'esborrava de la retina. M'havia alegrat en veure que el poble encara és viu, que encara té futur. Tanmateix, sabia que era una alegria amarga. Aquella nit, embolicat entre els llençols, vaig adonar-me definitivament que ja no sóc un xiquet. Quin descobriment! Sí, és cert que ja fa anys que em creix la barba i que estudie una carrera. Però encara no ho havia volgut acceptar. “Sóc jove”, em deia. Fins l'altre dia vivia cada hora amb eufòria per a enganyar-me a mi mateix, per a convéncer-me que encara no era un adult. Aquella nit de divendres vaig ser-ne per fi conscient. Llavors, m'assetjà una profunda enyorança de córrer i cridar pels carrers, de cantar, de botar, de riure i, sobretot, de conservar la il·lusió per agafar-te algun dia de la mà i fer-te un bes...

Ara ja sé que d'il·lusions no es pot viure. I ho accepte. No sóc un adult? Sí, sóc un adult jove (jove no, molt jove! Diuen alguns). Sincerament, ser adult no està tan mal. El fet d'arribar als vint-i-escaig anys de vida m'ha permés ser un poc escèptic i això m'ha obert les portes del coneixement. Encara que, en qualsevol moment, ho donaria tot per poder tornar a ser xiquet.

He mirat aquesta terra

El barranc de Tagarina s'obri, majestuós, enmig dels dos titans de pedra que ens arreceren de ponent: l'Aitana, d'una banda, i, de l'altra, la Penya. La pujada a l'Alt esdevé sorprenent i, alhora, purificadora per al caminant. Cada nova passa significa respirar un aire més i més pur, impregnat de l'olor de vegetació que emana de la boscúria, de la xara i dels bancals de secà. Així mateix, la llum també canvia en el transcurs de la vall: l'amplitud que atenua la inclinació dels aiguavessants prop de Pedàs fa que l'espai més immediat resulte net, definit i cristal·lí, en oposició a l'entorn que ens suggereix l'horitzó (difuminat i xafogós). La flor de l'ametler, omnipresent en els conreus de la contrada, confereix al camí una dolçor exòtica. En un punt indeterminat de la trajectòria hom pot parar l'orella i escoltar atentament la música de la natura. Xiscles de gralla; cants de perdiu; el bram llunyà i telúric d'un ase... Arrapats a les altures, els marges de pedra testimonien, de manera monumental, gairebé impassible, la desesperació d'altres temps. L'arribada a l'Alt és ideal per a escriure unes línies.

A pocs metres del darrer bancal assolisc el cim de la Penya, des d'on comtemple en silenci la panoràmica de muntanyes i pujols, depressions i camins. Puig Campana s'alça al meu davant com un castell infranquejable construït a la vora de la mar. Llavors, el cor se m'eixampla i deixe que els pensaments i les llegendes campen lliurement pel meu esperit. Després, m'assec damunt d'una pedra i tanque els ulls. He pujat allà dalt tot sol. Sol. Tot sol; com de costum. La solitud de nou: una reflexió que fa massa temps que m'angoixa. Però quan torne a obrir els ulls me n'adone que no estic tan sol com sembla, perquè, al cap i a la fi, sóc una de les infinites peces que constitueixen aquest entramat d'imatges i sentiments, al qual anomenem TERRA.

Primavera

La gent està molt farta. Ja no calla. Ho diuen els seus rostres. Ho diuen les consignes, les pancartes i les proclames. La gent ix al carrer. Ha perdut la por.

Els alumnes de l’IES Lluís Vives de València ens han donat una lliçó de valor i, alhora, han demostrat que encara no està tot perdut, que un ensenyament públic i de qualitat és l’única manera de sortir dignament d’aquest merder d’actualitat. Perquè l’educació dignifica l’ésser humà, el fa ser més lliure i el dota de l’arma més poderosa de totes: la raó. En l’Edat Mitjana ja es concebien les «arts liberals», les disciplines que constituïen el saber universitari, en aquest sentit. No debades, s’anomenaven liberals: en la mesura que permetien que l’estudiant assolira la capacitat de discernir i, per tant, d’esdevenir lliure.

Les retallades en educació priven l’ensenyament de qualitat i, en definitiva, d’eficàcia. Els qui volen carregar-se l’ensenyament públic saben que l’educació és l’única manera que té el poble per a formar individus íntegres, crítics. I això els fa por. Clar! Una societat conscienciada i intel•ligent no toleraria les desigualtats ni els despropòsits econòmics i polítics que patim! Tant és així que els poderosos, davant la mínima mostra d’esperit crític per part dels ciutadans, s’afanyen a reprimir-la de soca-rel. És a dir, a cop de porra i amb una campanya mediàtica que veu carabasses on només hi ha cigrons. I si aquesta mostra d’esperit crític està protagonitzada pels més joves, pels estudiants de l’ESO i el batxillerat, la repressió s’intensifica de manera desproporcionada. És evident: si hi ha menors d’edat que reclamen, per iniciativa pròpia, els seus drets, això significa que l’ensenyament funciona. I, com dic, hi ha molta gent a qui no li interessa que funcione; la gent a qui li interessa idiotitzar i manipular per a especular, robar i fer de la justícia una fal·làcia —fer i desfer, com diria aquell.

"Aprofite per a donar les gràcies de tot cor als mestres i professors que en algun moment de les vostres vides us heu esforçat perquè aprenguera a llegir, a escriure i a pensar. És gràcies a vosaltres que ara sóc un poc més lliure i puc cridar perquè les generacions que em segueixen també ho siguen".

Un poble que, malgrat tot, camina

«Ja venim. Estem arribant. Venim ballant les danses ancestrals del poble. Entonem les tristes cançons dels mariners. Caminem decididament pels carrerons de l’esperança. Ja venim: escolteu com arribem. Hem demanat l’ajut dels vents. La tramuntana i el llevant ens guien en aquest viatge sord i constant. Guardem el secret de les séquies i els canyars, i la màgia de les llegendes que amaguen els barrancs. Ja venim. Venim amb força; amb una força que ens naix del mateix ésser. Sentiu-la: és la voluntat de ser poble o no-res. Venim amb les mans plenes d’estelles i amb un regust profund de terra a la boca. Tenim paraules urgents i necessàries. Per fi hem despertat les brases que dormien sota la cendra, i per això
caminem lliurement pel país del qual mai no ens trauran».

En uns pocs dies tindrem, per fi, el primer disc de Komfusió, Retrobem els orígens, enllestit i acabadet de sortir del forn. Els col·legues d'aquest ambiciós projecte m'havien demanat que escriguera unes línies per a fer una introducció amb què encetar els concerts que tenim a la vista. Com deia aquell: nihil novum sub sole. Efectivament, es fa molt difícil inventar alguna cosa nova sota el sol. Per això, després de pensar molt i reflexionar sobre el que per a mi significa ser valencià i catalanoparlant, he escrit un text que beu en bona mesura del realisme social d'Estellés i Martí i Pol, així com també de les lletres compromeses de Raimon. De més a més, hi ha una clara referència marquiana, concretament del poema «Veles e vents». Al capdavall, m'he mantingut fidel als principis que regeixen l'esperit del nostre grup. Perquè, en comptes de trencar amb el bagatge literari i musical català que ens precedeix, el que fem és recuperar-lo i reinventar-lo. De fet, després d'escanejar la meua consciència identitària m'he adonat que les paraules dels mestres continuen sent vigents a hores d'ara, en un moment de crisi econòmica i social del qual els valencians, particularment, sortirem molt malparats. L'omnipresència dretana a les nostres administracions ens ha volgut prostituir com a poble i ha malmés la nostra dignitat. Ara més que mai hem de retrobar els orígens i recuperar la identitat; hem de cridar i manifestar-nos per a deixar clar que estem farts de corrupteles, lladregots, especulació i repressió a casa nostra.

Sang, sexe i brutícies literàries

El Tirant està ple de pronografia. Això tots ho sabíem. Però és que ara que m'ha pegat per llegir l'Espill de Jaume Roig (per no dir que, en certa mesura, m'obliguen a llegir-lo) veig que l'obra no s'està de presentar-nos escenes de cannibalisme i de violència gratuïta, al costat d'algunes nocions de bruixeria; per no parlar de tota la nòmina de religiosos lascius i prostitutes psicòpates que també desfila per la narració. A més, aquest panorama decadent apareix sempre amerat amb una bona dosi d'humor negre. No em crec, per tant, que la Sèrie B siga un invent del segle XX, per molt que estiga vinculada al cinema. De fet, l'única mancança que té la literatura catalana medieval en aquest sentit és la presència de zombis.

L'enigmàtica nit d'Ausiàs March

Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no colen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par turment
e sens mal fer, volgra que tot passàs.

Una obertura colpidora, tètrica, esfereïdora. És increïble com unes poques línies puguen evocar d'una manera tan temible, amb un to tan desesperançador i apocalíptic, la incertesa de la nit. Quines imatges! Quina foscor! Quina manera de suggerir! És evident que Ausiàs sabia molt bé com generar tensió i fer que el receptor s'estremira davant la seua imatgeria (que no sols contempla els malalts o els delinqüents, sinó també els condemnats a mort, les tempestes, els vaixells en perill, les ànimes de l'infern o les feres desbocades). Ara que comence a entendre per fi l'univers marquià, en llegir-lo, de vegades se m'eriçona la pell. I, sens dubte, aquesta sensació deu ser la prova decisiva de la immortalitat d'un clàssic.

Amb pany i clau

Com molt bé diu la saviesa popular: Mes de gener, mes de malfaener.