"Hui l'estudiant de filologia tenia un examen a la universitat. A les 12 del migdia ha entrat a l'aula 18x amb els seus companys de carrera. La gent (la gent de Magisteri, tot s'ha de dir) estava histèrica i el futur filòleg no ho comprenia... Els seus amics, en canvi, estaven molt relaxats i ho demostraven amb el posat seré que havien adoptat al seient mentre esperaven els fulls de la prova. Ell també estava tranquil. Al capdavall, són ja molts anys d'experiència, i l'experiència els ha ensenyat a foragitar els nervis en aquestes situacions. Tan de bo la vida fos com un examen! Si el suspens tens l'oportunitat de tornar-te a presentar! Però malauradament, vida només n'hi ha una i el jove estudiant intenta aprofitar-la. I per això es pren les coses amb calma i mai no s'angoixa en un examen.
La intuïció lingüística que ha adquirit en els darrers anys de la seua vida li ha permés respondre les primeres preguntes sense cap problema. I això que no havia estudiat. No és una exageració; tampoc és, ni de bon tros, una mostra de vanitat. És senzillament la pura realitat: l'estudiant de filologia sap molt bé quan li cal estudiar i quan no. I en aquest cas no necessitava repassar els conceptes que ja tenia interioritzats gràcies a altres assignatures.
Però aviat el seu estat de concentració s'ha vist alterat per la pregunta impertinent d'una alumna de la Facultat d'Educació.
- En les preguntes 7 i 8 és obligatori que arribem a les 250 paraules? És que jo no sé què he de posar... No crec que arribe al mínim de paraules que se'ns demana. Com puc escriure 250 paraules sobre uns llibres que hem llegit? Fa temps que els he llegit i no me'n recorde de tot, no me'ls sé de memòria... i, a més, demana la meua opinió!
La pregunta impertinent de l'amlumna de la Facultat d'Educació ha sigut el detonant que ha fet que tots els alumnes de Magisteri començaren a protestar. La pobra becària que vigilava l'examen (perquè el professor de l'assignatura tenia una reunió important a Barcelona) es reia per no plorar. Els futurs filòlegs estaven "flipant" enmig d'aquella grotesca cridadissa i s'intercanviaven mirades de perplexitat. Un d'ells movia el cap i sentenciava negativament. Allò no podia estar passant!"
És molt trist que els futurs educadors no siguen capaços d'opinar sobre un llibre: pensem que d'ells dependrà l'educació de les noves generacions. La histèria i la falta de respecte que he vist hui a la universitat em fa ser molt pessimista en aquest sentit. Dubte molt que els futurs mestres estiguen capacitats per a ensenyar. Primer haurien d'aprendre ells moltes coses i, sobretot, modals: parlaven tots alhora i cridaven, estaven indignats sense motiu... Allò semblava un programa de Telecinco. Segurament deu haver alumnes de Magisteri amb una mínima vocació, no ho dubte pas. Però jo hui m'he endut a casa una impressió molt negativa. I la pregunta que em faig és: com volem formar un alumnat crític si els mestres no ho són?
Tens molta raó.
ResponEliminaL'altre dia una amiga que estudia Magisteri em comentava, mentre parlavem de masclisme i discriminació, que el futur en aquestes qüestions és bastant cru, ja que, a més que està demostrar que a les noves generacions el masclisme va en augment, els actuals alumnes de Magisteri tenen molts prejudicis al respecte. Em comentava també que hi ha molta gent immadura, amb ment tancades, gens preparada per a educar a xiquets i transmetre'ls els valors que és necessari que coneguen, com el respecte, la igualtat, la solidaritat i tot això.
I què li farem? Potser s'hauria de canviar el model d'educació que reben els propis alumnes de Magisteri, que podria ser més complexa i completa, estic segura.
Anem apanyats, home sense nom... encara que t'he de dir que, vist el que hem vist a classe, a mi no m'ha sorprès molt aquesta actitud. No podem generalitzar, és cert, però és que ja són massa vegades que passa el mateix... És molt preocupant, són els futurs formadors de les futures generacions.
ResponEliminaEstic d'acord amb Laia: cal canviar-los el model d'educació que ells mateixos reben (perquè si s'espanten de 250 paraules vol dir que no hi estan gens acostumats). Cal un canvi d'actitud. Potser (no faig broma) el canvi d'actitud hauria de començar, precisament, per empreses com Telecinco...
És clar que no fas broma, és evident que és necessari un canvi d'actitud a empreses com Telecinco. Però el problema ve en què no tothom pensa com nosaltres: Telecinco existeix perquè hi ha gent que el veu i perquè hi ha gent disposada a treballar per a empreses com aquesta.
ResponEliminaD'altra banda estic amb tu: a mi tampoc em sorprén que hageu vist això a classe. I això em preocupa: hauria de ser sorprenent i no normal.
Em plau molt llegir els vostres comentaris. Sincerament: el problema és gros. Actualment sembla que el prestigi va associat a la incultura i al borreguisme més estrafolari. I el que vertaderament em preocupa és veure com aquesta "anticulturalitat", aquesta manca de sensibilitat i de sentit comú, és present als mitjans de comunicació i, fins i tot, a la universitat: empreses i entitats que, suposadament, haurien de promoure uns models cívics totalment oposats a aquesta actitud. Potser tot açò està relacionat d'alguna manera amb la dèria per la competitivitat i el voler aparentar. La nostra societat ha abandonat els valors més importants per a poder conviure de manera pacífica i racional: la solidaritat i la humiltat. Per sort, encara hi ha gent amb sentit comú, solidària, humil, i amb il·lusió per canviar les coses... gent com vosaltres ;)
ResponEliminaI, com molt bé dieu, l'ensenyament i els mitjans de comunicació han d'anar agafats de la mà: els mitjans de comunicació influeixen molt en la societat, perquè promouen models de comportament. Crec que en realitat tota aquesta qüestió és complicada perquè s'ha format una mena de cercle viciós: els xiquets fan el que veuen a la televisió i alguns d'eixos xiquets estudiaran Magisteri i seran "mestres", que després educaran els nostres fills, però de quina manera els educaran? I així successivament fins que s'apague el sol.
ResponElimina