dissabte, 18 de desembre del 2010

Soledat

X: -Aquest cap de setmana no compteu amb mi per a res. Necessite estar tranquil uns dies. Estar sol, i pensar...

Y: -Vinga va! Pensar? I per a què vols pensar? Tranquil·litat? La vida són quatre dies! Va, ix encara que siga a fer-te dos cerveses home! No et tanques en casa! De què et serveix estar a soles?

X: -Que de què em serveix?

Y: -Sí, de què et serveix? Perquè jo no li veig trellat... No t'han explicat mai que els humans som éssers socials i que per això necessitem relacionar-nos per a viure?

(A Y se li escapa una rialla estúpida i impertinent)

X: -I tant que sí! Per qui m'has pres?

Y: -Aleshores?

X: -I a tu no t'han parlat mai de la identitat? La identitat individual és ben complexa, saps? És complexa perquè està condicionada per la imatge que volem donar als altres en uns determinats moments, i també pel que volem arribar a ser; pel que pensem que som; i, fins i tot, arriba a estar condicionada pel que els altres pensen que som... i el més segur és que cap d'aquests factors condicionants es corresponga amb el que realment som. Per això vull estar a soles, perquè només puc tindre consciència de ser jo quan m'arrecera la soledat.

dilluns, 8 de novembre del 2010

La tassa de te

Canvie de nom... o, millor dit, me'l lleve. Sóc víctima d'un nou experiment literari, aquesta vegada col·lectiu, i calia construir un personatge. Ací us deixe la primera entrada amb què he encetat aquest nou bloc, El Cul del País, que podreu seguir (si voleu) a partir del meu. Disculpeu les molèsties.




"Ara que ja sóc vell i espere la mort pacientment (perquè l'angúnia de la seua immediatesa s'ha anat convertit a poc a poc en la més extrema indiferència) trobe en qualsevol cosa, en qualsevol imatge o objecte, per molt banal o quotidià que puga ser, una metàfora del sentit de la vida. Ahir, com de costum, esperava la lenta mort de les esmorteïdes hores del capvespre, allà, tot sol, assegut a la meua butaca, davant la tassa de te que fumejava. Al cap d'una estona el fum i el te s'havien esvaït. Fou aleshores que m'assetjà una idea profunda, colpidora, terrible. Em plantejava quina és, en realitat, l'emrpemta amb què testifiquem el nostre pas per aquest món. I, tot seguit, em responia a mi mateix que només deixem un insignificant record en la memòria d'uns pocs que també moriran. El que resta de nosaltres és, com el pòsit del te, això: no-res.

Si fos bon escriptor donaria el meu nom per deixar constància de la meua obra; perquè la meua obra, que seria sublim, perfecta, em convertira en immortal. Però, com que no és el cas, vull que els meus escrits s'esfumen amb mi."

L'home sense nom

dijous, 14 d’octubre del 2010

La teua mort en vers

Ho sent, amic meu, m’agrades ben poc;
de tu no em fie un pèl; per això, et botaré foc,
i amb una palleta, golut, et xuclaré la fel.

Amb mi no has tingut sort:
no saps com desitge enviar-te ja al cel,
(o potser aniràs a l’infern?).
El cas és que amb mi no vas a bon port:
no saps com delere veure’t ben mort.

Coneixeràs una pala que et ferirà el tos,
et rajarà la sang més dolça que la mel,
i serà la mateixa pala amb què cavaré un clot,
un clot on tu restaràs mort,
acompanyat d’entranyables cucs,
que se’t ficaran per les conques dels ulls
i et rosegaran sencer, sense deixar ni un os,
fins que de tu no quede ni un mos.

J. V. Garcia

diumenge, 22 d’agost del 2010

Profecia onírica?


Condueixes el teu cotxe blanc per una carretera de muntanya, estreta i sinuosa. És de nit i la boira et dificulta molt la conducció. No saps exactament d'on vens ni saps quin és el teu destí. Potser vas fugint d'algú, ja que condueixes a una velocitat considerable. Però de qui i per què? Tampoc no ho saps...Frenes en una de tantes revoltes: aquesta vegada l'agulla del velocímetre es manté indiferent a la frenada i el vehicle no aminora la velocitat. Alguna cosa falla (molt probablement els frens). El cotxe s'enlaira com un teuladí i es precipita per un barranc. El temps s'atura, el cor se't glaça, i el teu cos resta dominat per un vertigen anguniós. Com en la majoria de malsons, et despertes abans que la mort t'atrape, com si el subconscient comptés amb una alarma que es dispara amb la imminència del fet fatídic. Ja fa anys que aquest malson es repeteix. Fins i tot et torturava quan encara no sabies conduir. Després d'haver aprés a fer-ho et compres un cotxe i el color que esculls és el blanc. Aquesta nit el malson t'ha tornat a visitar. Ara, esgarrifat i embolicat entre els llençols, et preguntes: és preocupant?

divendres, 30 de juliol del 2010

Cagalló i mos de pa

Cagalló i mos de pa és una expressió ben popular i valenciana que es fa servir amb naturalitat en la parla més espontània. És una expressió un tant sentenciosa que, malgrat tot, impregna el nostre discurs d'un cert to desenfadat. Independentment del seu significat, la imatge que aquesta frase suscita no pot ser més escatològica. I és que, en certa manera, l'expressió fa apologia a la coprofàgia, com si es tractés d'una escena de cine gore. D'altra banda, aquesta dita beu molt de la nostra cultura, de la nostra cultura gastronòmica si més no. Cal pensar que el pa ha estat al llarg dels segles l'aliment per excelència, la base nutritiva de l'home mediterrani. Gairebé tots els plats els acompanyem amb pa, fins i tot la paella, tot i que en aquest cas el pa adopta un paper molt més funcional, ja que sovint aprofita per ajudar-nos a "pouar" l'arròs. En definitiva, la nostra cultura ens ha ensinistrat per menjar, ni que siga un cagalló, amb l'acompanyament omnipresent del pa. Quan escolte aquesta expressió en boca d'algú se'm representa sempre una bona rostida de botifarres, acompanyada, com no pot ser d'una altra manera, del magnífic pa que fan al forn del meu poble.

dijous, 1 de juliol del 2010

roselles


Acabes de dinar i beques una estona al sofà mentre el televisor roman engegat. Roman engegat perquè forma part de la rutina, del costum de becar amb les notícies de fons: és clar que no estàs disposat a parar l'orella! La monotonia amb què el presentador del telenotícies escopeix les mentides de la jornada t'endinsa en un somni breu però intens. Apareixes en un camp de roselles. És de nit i, tanmateix, distingeixes perfectament la rojor de les flors, com si aquestes disposaren de llum pròpia. N'agafes una i l'observes detingudament, l'olores i n'acarones els pètals. De sobte, la rosella et parla, et parla amb sinceritat, i et diu que seria fantàstic que fossis tal i com tothom s'imagina que ets: sí, perquè en el fons no ets tan bona persona com la gent es pensa. Una rosella que parla! Clar, només és un somni... Et despertes amerat de suor, i per tal de confirmar que et trobes de nou al món real et dirigeixes a la cuina i comproves que els plats encara estan per escurar. Però no pots treure't la veueta de la rosella del cap: saps que en el fons tenia raó.

divendres, 28 de maig del 2010

Epístoles

18 de juny de 2006

Estimada Clara:
T’escric des de l’hotel, que està situat just al centre de la capital. Ja m’hi he instal•lat. A poc a poc m’estic acostumant al clima tan calorós de Nigèria. Però sé que, per molt que m’esforce, no m’acostumaré mai al menjar: és horrorós. Hui he conegut l’equip de metges amb què treballaré al llarg d’aquests mesos. Són gent molt emprenedora i solidària. De seguida m’hi he integrat. M’han reconegut el mèrit d’haver volgut vindre a Àfrica per especialitzar-me en malalties tropicals, no només perquè això impulsarà la meua carrera, sinó, sobretot, per l’acció humanitària que comporta. Tenim molta faena a fer. Sé que és molt dura, però també tinc molta il•lusió. Tan sols et demane que sigues capaç de suportar aquesta distància. Saps que t’estime i que dins d’uns mesos tornarem a estar junts.

Albert

12 de setembre de 2006

Estimada Clara:
Em sap molt greu no haver pogut respondre a cap de les teues cartes durant aquests mesos. Sé que deus estar molt preocupada perquè no has tornat a tindre notícies meues des que et vaig escriure per primera vegada. No estic a la capital, m’han traslladat a un hospital de campanya al bell mig de la selva. He hagut de treballar tant que no he tingut temps ni d’escriure’t. Espere que em pugues comprendre. Ja he llegit que t’han detectat un càncer de mama i voldria amb totes les meues forces estar amb tu i ajudar-te a superar la malaltia. Deus sentir-te molt sola, però no patisques perquè a hores d’ara un càncer de mama –i més a occident- no és res. Per favor, no vingues a visitar-me; no vull que veges les condicions en les quals he de treballar. Et promet que prompte em podré escapar uns dies a València per veure’t.

T’estime.

Albert.

24 d’Octubre de 2006

Estimada Clara:
T’escric des de València. Estic destrossat, tinc els ulls irritadíssims de tant de plorar. Quan vaig arribar ací i em vaig assabentar de la teua mort pensava que em tornaria boig. Estava tan segur que superaries la malaltia! Però clar: estaves tota sola, i si te n’has anat ha sigut per culpa meua. Perdona’m Clara. Has mort de soledat i de tristesa. Ara la meua carrera no val res, ja no m’importa el més mínim. Ho deixaria tot per poder-te tenir de nou, però no puc. I, el pitjor de tot, és que no sé on enviar aquesta carta.

T’estimaré sempre.

Albert

dilluns, 24 de maig del 2010

Naufragi a la xarxa

L’informàtic engega amb entusiasme l’ordinador nou. El configura apassionadament. Quasi arriba a l’orgasme quan es disposa a navegar per la xarxa. L’informàtic passa moltes hores davant del nou aparell. No s’afaita. No es renta. No dorm. No parla amb ningú. No veu la llum del sol. L’habitació sembla una lleonera: trossos de pizza per damunt la taula, caixes de cereals per terra, cafè vessat sobre un munt de papers desordenats, el llit per fer, pixum del gos...I ell sembla un informàtic enclaustrat: vestit amb calçotets i una samarreta de tirants que, en origen, era blanca.

Als pocs dies els veïns alerten la policia, perquè del pis de l’informàtic ix una fortor insuportable, com si hi hagués algun cadàver. I, efectivament, la policia s’hi troba mort el jove, que sembla dissecat davant l'ordinador. L’informe del forense és ben clar: se li ha assecat el cervell. A la premsa local apareix una notícia polèmica sobre els usos de les noves tecnologies.

dimecres, 19 de maig del 2010

L'estudiant de batxillerat

A l'estudiant de batxillerat li agrada molt gratar-se el nas perquè, mentre se'l grata, aconsegueix evadir-se dels problemes. Com que ara es troba en època d'exàmens, i això per a ell suposa un problema molt greu, se'l grata amb més intensitat i a tothora. De fet, se'l grata amb tanta intensitat que el té en carn viva. Últimament també ha pres el mal costum de menjar-se les ungles dels dits de la mà quan necessita evadir-se dels problemes, o quan se sent estressat. I, com que ara es troba en el període d'exàmens i, per tant, se sent molt estressat i això li suposa un greu problema, es devora les ungles amb una fam animal. Arriba un moment en què ja no li queden ungles a la mà perquè se les ha engolides senceres i, clar, sense ungles no es pot gratar el nas. De sobte, l'assetgen tots els problemes que envolten la seua existència: el pobre estudiant de batxillerat no es veu capaç de defugir-ne, i una mena de paranoia aguda comença a posseir-lo. Es dirigeix a la cambra de bany, es despulla, agafa una fulleta d'afaitar i es gita dins la banyera. Al cap d'una estona, l'estudiant de batxillerat se sent molt més relaxat: observa plausiblement com li brolla la sang de les venes... i experimenta, alhora, un ensopiment ben dolç.

divendres, 14 de maig del 2010

Somies?

-Somies?
-Sí. Per què m'ho preguntes?
-Perquè jo també somie.
-I, aleshores, com és que parlem si estem somiant?
-Perquè parlem dins del somni.
-I per què collons estem somiant alhora i apareixem mútuament en els nostres respectius somnis?
-Bona pregunta!

dijous, 13 de maig del 2010

El ple de la lluna

Aquella nit de març bufava un lleu ventijol que, amb una remor poruga, bellugava els núvols lentament. El ple de la lluna va quedar al descobert i, llavors, es projectà un feix de llum somorta sobre el poble muntanyenc. A la claror que de tant en tant desprenia l'esfera nocturna, una parella d’enamorats es besava apassionadament en un parc. Els joves, després del perllongat bes, s’acaronaren les galtes mútuament i es miraren directament als ulls: uns ulls ben vius, amb un tel brillant que insinuava el desig de llurs cossos. Es dedicaren una mirada plena d’il•lusió, tendra, infinita.

Enmig del murmuri de les fulles dels arbres mogudes pel vent, se sentiren unes passes llunyanes. Prompte, la parella, mentre parlava amorosida, albirà entre la tènue claror de la nit una silueta robusta que s’hi acostava. Qui ets tu? Què vols? –preguntà el jove sense obtenir cap resposta. La figura corpulenta accelerà el pas i s’hi plantà al davant. Els joves restaren esgarrifats: un home d’aspecte macabre i proporcions desmesurades, amb un rostre desfigurat que s’amagava darrere els cabells grenyuts i la barba frondosa, vestit amb parracs i que pudia a ferum, empunyava una destral mig esportellada... Els ulls d’aquella bèstia ferien, eren uns ulls embogits, delerosos de sang i de carn...

Els dos enamorats, abans d’ésser assassinats, saberen que la llegenda que parlava d’aquell home brutal era certa. I és que a tots els pobles de la contrada els vells atemorien els seus néts amb una rondalla que parlava d’un assassí que vivia a les muntanyes, i que només davallava a les viles dels voltants cada mes de març, una nit en què hi haguera bona lluna. I cada any s’emportava alguna vida a la seua cova, on es recreava durant mesos ensumant cadàvers, flairant la pell dels joves que a poc a poc es podria, i no menjava, ni tampoc bevia ni dormia. Convivia amb un moscam insuportable i es limitava a gaudir d’aquell festí tan sinistre, d’aquell homenatge a la mort, mentre vetllava la fetor de les seues víctimes fins que no en quedava res d’elles.