diumenge, 18 de desembre del 2011

De faldes i gaites



La veritat és que ja fa uns quants mesos que hi vaig estar, però encara no em puc creure que haja tornat. De vegades, el meu cap continua perdut en la inabastable verdor d'Escòcia. El professor de gallec ens fa fer redaccions de tota mena. En l'última havíem de parlar sobre algun viatge. Que per què publique ara una redacció en gallec sobre el viatge que vaig fer a Escòcia fa uns quants mesos?

a. Perquè mai no havia escrit la crònica d'un viatge.
b. Perquè vull fardar del meu domini (escrit) del gallec.
c. Perquè tinc el cap sequet d'idees.
d. Perquè ací escric jo i faig el que em rota.

Trieu la resposta que més us agrade.

Na primavera do ano pasado os meus compañeiros de carreira e eu fomos a Escocia, para celebrar o que, para algúns, sería o final de catro anos de estudo. Concretamente, estivemos alí unha semana i aloxámonos nun hotel de Glasgow. Cando chegamos sorprendeunos que o clima non era tan tempestuoso como imaxinabamos. E é que, ao fin e ao cabo, era primavera e o normal é que nos fose sol e bo tempo, aínda que nós esperabamos pasar uns días no medio da néboa romántica e misteriosa do norte de Gran Bretaña. Pero a ausencia de néboa e de choiva permitiunos gozar das marabillosas excursións ao aire libre que tiñamos programadas.


Glasgow é unha cidade industrial que se pode visitar en pouco tempo. Por iso, aproveitamos os dous primeiros días para recorrela. Debo dicir que, aínda que no é tan bonita como Edimburgo, a cidade de Glasgow é o cerebro de Escocia, xa que é onde se move a economía —o mellor exemplo deste feito é que Glasgow conta cos dous mellores equipos de fútbol da Liga escocesa, o Celtic e o Rangers. Desta maneira, en Glasgow hai moitos edificios de oficinas, moitas fábricas e, ademais, a cidade ten un dos primeiros metros de Europa. Recordo que os asentos do metro parecían eses sofás de sky dos anos sesenta.

Se Glasgow é o cerebro de Escocia, Edimburgo é o seu corazón, porque é unha cidade con moita historia e cunha oferta cultural vastísima. O feito que sexa a capital do reino non é gratuíto. Así pois, Edimburgo está chea de catedrais, castelos, pazos, museos e monumentos en honor a personaxes ilustres —moitos deles dedicados a William Wallace. Pero o máis encantador de Edimburgo son as súas quellas medievais; esas canellas estreitas, empinadas e irregulares que aparecen nalgunha escena da película Trainspotting. Nunha destas canellas está a taberna onde J. K. Rowling escribiu o primeiro libro da saga Harry Potter, e preto de alí hai unha escultura maxestosa dedicada a Walter Scott, cousa que demostra que en Edimburgo se respira sempre un ambiente propicio para o desenvolvemento intelectual.

Nesta viaxe, ademais de visitar as dos cidades principais de Escocia, tamén percorremos as denominadas highlands, situadas no extremo setentrional da illa. Alí, nun entorno de natureza desbordante, entre prados interminables e bosques centenarios, encóntrase o famoso lago Ness. Despois de visitalo e considerar a magnitude da paisaxe entendo que se xerase a lenda do monstro. Por outro lado, nestes paraxes ancestrais aínda se conservan vestixios da lingua gaélica, sobre todo na toponimia. Pero non todo foron visitas culturais e excursións pola natureza, porque tamén tivemos ocasión de relaxarnos nos pubs e de degustar a xoia da cultura escocesa: o whisky.









dilluns, 12 de desembre del 2011

El 1984 de Murakami


Ja fa temps que no escric cap ressenya, si és que mai n'he escrit alguna en aquest bloc. El cas és que ja he acabat de llegir els tres llibres que conformen 1Q84 i encara em volten mil imatges pel cap, cosa que feia temps que no em passava en acabar de llegir un llibre. I això que ja sabia que la literatura d'aquest japonés pot arribar a ser molt més addictiva que cap altre vici. Però en el meu cas no es tracta només d'addicció, perquè, certament, la novel·la m'ha impactat. Si no ho hagués fet no hauria escrit açò i senzillament hauria col·locat l'obra damunt d'un prestatge després d'haver-la llegida. Sí, sóc així d'inclement.


1Q84 submergeix el lector, una vegada més, en l'univers Murakami. Així, ens trobem novament amb:

- Uns personatges solitaris i infeliços que busquen l'amor (un amor vertader) per a solucionar tots els seus problemes i donar sentit a les seues vides.

- Unes trames paral·leles que sempre sembla que estan a punt de convergir.

- La música com a element essencial en la vida dels personatges (la Sinfonietta de Janacek, per exemple, desfila per moltes pàgines de la novel·la i, a més, aprofita com a nexe d'unió entre les diferents trames).

- La impossibilitat de distingir la realitat de la fantasia i la vigília del somni.

- Una bona dosi de sexe i erotisme i, en aquest cas també, de violència explícita (de fet, l'obra manté algun punt de contacte amb la novel·la negra).

- La recreació en l'anonimat i la desamparança de la gran ciutat: Tòquio.





Les novetats que presenta 1Q84 respecte d'altres novel·les de Murakami venen donades essencialment pel tema que s'hi tracta. El títol ja ens proporciona una clau interpretativa important: és una clara referència a la famosa distopia que bastí George Orwell amb 1984. Ara bé, mentre que Orwell centra la seua obra en el control mental propi dels estats totalitaris, l'escriptor japonés desvia l'atenció cap al poder i els secrets tèrbols que amaguen les sectes (que, al cap i a la fi, també exerceixen un fort control mental sobre la societat o, almenys, sobre una part de la societat). El tema de les sectes no és gratuït, ja que, segons reconeix el mateix autor, la idea de fer aquesta novel·la sorgeix a partir de l'atemptat que perpetrà la secta Aum al metro de Tòquio en 1995. D'altra banda, al costat d'aquest leitmotiv central també apareix un motiu que Murakami encara no havia tractat en la seua prosa: el de la violència de gènere.

Però més enllà de criticar aquests problemes, que suposen una escletxa en els fonaments de les societats benestants actuals, el que fa Murakami és revestir-los d'una aurèola mítica. I és per això que en 1Q84 trobem un món amb dues llunes al cel (una de verda i petita i una altra de gran i vermella), uns protagonistes torturats per l'absència d'una infantesa digna o els assassinats impecables (tan impecables que, de fet, no semblen ser assassinats) de diversos maltractadors.

En definitiva, es tracta d'una obra inquietant, plena de misteris que eriçonen la pell i escrita amb un estil senzill i molt imaginatiu. Imprescindible per al lector avesat en la literatura de l'escriptor japonés i, alhora, recomanable per als bibliòfils que encara no s'han decidit a capbussar-se en l'imaginari de Murakami.