El blanc de la ment

L'ésser humà ha perseguit al llarg de la història la realització d'una utopia molt més improbable que la pau mundial o el comunisme. Es tracta de l'afany per deixar la ment en blanc. I és que quan pretenem deixar la ment en stand by ho fem, com no pot ser d'una altra manera, a través de la pròpia consciència. Això ens porta a un exercici neuronal inútil i a una de les majors contradiccions de la humanitat. En pla català: el simple fet de voler deixar la ment en blanc ja ens impedeix de fer-ho. La freqüència amb què es repeteix aquesta escena tan quotidiana ens dóna, fins i tot, una sèrie d'elucubracions que el propietari de la ment en qüestió sol repetir per a deixar-la blanca com la paret. Les més sovintejades són:
-"Vull deixar la ment en blanc".
-"He de deixar la ment en blanc".
-"Vinga, ment! Estigues en blanc!".
Però no ens adonem que, justament a causa d'aquest esforç mental, sempre fracassem en l'intent enèrgic d'emblanquinar la ment: perquè, en comptes de buidar-la, l'omplim de pensaments residuals. Ironies de la vida...

Ulls

A boqueta de nit passeges tot sol per la ciutat. No tens cap pressa per tornar a casa. Fa xafogor, i la gent s'aboca als carrers amb l'esperança d'aprofitar qualsevol bri d'aire. Observes els vianants, els cotxes i els ocells: cadascú fa la seua. Contemples cada detall de l'entorn urbà, per mínim que siga. La primera sensació que t'arriba és una bafarada pudenta d'excrements animals... la netedat és prescindible. Un gos broda, i l'amo el bonega i l'escridassa. Uns policies posen multes. T'indignes. La dona que camina al teu davant i que, per pura casualitat, segueix la mateixa direcció que tu, es gira i t'escaneja ràpidament. És una dona major. Pobra! Potser pensa que en el moment més inesperat li furtaràs la bossa. De sobte, un colom defeca sobre el parabrisa d'un Mini vermell. Al conductor li ix foc pels queixals. Remor molesta de clàxons, llunyans, indignats, infeliços. Colors. Els del vestit curt de la noia d'eixes... cames. Perfum endolcit que contraresta la fortor de pixum que emana dels cantons ensofrats. Pretens mirar els transeünts als ulls. Però no ho aconsegueixes. Recordes Josep Pla, qui, a El quadern gris, diu:

De vegades em passejo pels carrers amb l'exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l'home; de tristesa verinosa i impotent, d'il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d'abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l'última cosa que la gent es deixa mirar. M'esborrona de veure l'escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d'il·lusió i de poesia -de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n'ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d'aventura, d'imponderable.

Tu, mentrestant, camines i camines, en busca d'això: tot, i no-res.

Vergonya

Joan Fuster, en un cèlebre aforisme, es preguntava: «ESTAT totalitari? No és això una tautologia?». I, efectivament, sembla ser que aplicar l’adjectiu “totalitari” al terme “estat” esdevé una redundància: qualsevol estat –entés com a sistema de govern organitzat– implica, d’una banda, la imposició de lleis que regulen i limiten la llibertat –la llibertat absoluta, és clar– i, de l’altra, la presència d’una autoritat que les faça acomplir. Alerta! No se suposa que una democràcia hauria d’aplicar aquests principis sense perdre de vista la dignitat dels ciutadans i la llibertat d’expressió? O, dit d'una altra manera: no se suposa que la llibertat d'expressió i la dignitat dels ciutadans haurien d'estar per damunt de qualsevol forma de repressió en una democràcia? Doncs bé, si fem cas a Fuster ens adonem que la democràcia també pot esdevenir, pel que fa a determinats aspectes, totalitària. En resum: que qui paga mana. I el poble... mut i a la gàbia! I si no... garrot!

Que li ho pregunten a l'alcalde de Relleu, que ahir es va mostrar amb la lliçó ben apresa. Si s'hagués arribat a reivindicar en veu alta l'ensenymanet en valencià, hauria intervingut l'autoritat. Que dic jo: en cas que s'hagués fet, la policia local estava disposada a repartir porrades a tort i a dret enmig d'una plaça plena de pares i xiquets? No sé per què, però em fa la sensació que el popular relleuer té ganes de fer-se famós. Sí senyor, això és ostentar el poder i la resta són bajanades!

El problema, al capdavall, és que el poble, en un estat democràtic, pressuposa que té uns drets inherents a la seua condició de col·lectivitat. Em referisc a drets que hom considera innegables, com ara el dret de llegir un manifest al bell mig d’una plaça (a l’àgora, que diria Fuster), o el de disposar d'un sistema educatiu com cal, en què la llengua vehicular siga la pròpia del territori. Però això només són suposicions. No ens enganyem, perquè no som dignes als ulls dels “nostres” “governants” (i pose entre cometes “nostres” i “governants”), i no ho som des de fa segles. I quan el poble veu qüestionada la seua dignitat al carrer per part dels poderosos, els hi sol cantar una cançó que diu així: “Eixiu putes al balcó!”.

No la oblidem, doncs, per a dijous.

Lliges?

Els xiquets d’avui dia (però no sols els xiquets, sinó també els joves i, fins i tot, els adults) no lligen. Si no estan avesats a exercitar la ment per a imaginar (que no ho estan gens, encara que, afortunadament, sempre hi ha excepcions), la lectura els resultarà pedant i avorrida i difícilment podran descodificar de manera satisfactòria el missatge que s’entreveu a les pàgines de qualsevol obra literària. I si no són capaços de copsar el missatge, l’essència del discurs –l’argument o la trama, en el cas d’una novel•la–, no podran, ni de bon tros, parar atenció als elements estilístics ni tampoc fruir del gaudi estètic.

En bona mesura, tota aquesta problemàtica ve donada per l’aparició de l’anomenada “cultura de masses” i per l’omnipresència dels mitjans audiovisuals. La televisió, a banda d’idiotitzar la societat i d’adormir les consciències, ha trastocat els hàbits més quotidians de la vida de les persones. Per no parlar del gran poder "absorbent" dels ordinadors i la xarxa. El fet de tenir el televisor al saló de casa, just davant del sofà, s’ha convertit en el paradigma del confort. No hi ha res com treure’s les sabates i engegar el televisor després d’una dura jornada de treball, o després d’haver arribat de l’escola o de la universitat. No critique la gent que mira la televisió. Si ho fera seria un hipòcrita, perquè tothom la mira. A qui no li ha abellit mai desconnectar de la rutina gaudint d’una bona sèrie? Però la televisió ha anat agafant cada vegada més protagonisme. Ja no es tracta d’una sèrie o del telenotícies, ara també cal mirar els “debats” tan interessants que emet i, per descomptat, les pel•lícules. Ja no cal ni anar al cinema, perquè al cap d’un any podem veure la pel•lícula que s’havia estrenat a la gran pantalla sense alçar-nos del sofà, en un format més menut i d’anar per casa –mai millor dit. I si directament ens la descarreguem d'internet? Amb tanta pantalla ja no hi ha temps per a llegir, i si n’hi ha hem perdut el costum i acabem bandejant el llibre. La literatura no encaixa en un món en què la comoditat s’ha convertit en la mare dels ous.

No ens enganyem: llegir, i el que és més important, entendre el que llegim i gaudir mentre ho fem, requereix un esforç massa gran per a les nostres ments acomodades. I, sobretot, si tenim en compte que podem accedir a la ficció a través de dreceres molt més directes i no tan pedregoses. El cinema i la televisió ens donen tota la informació ja processada, de manera que nosaltres només l’hem de consumir.

Aquesta és, precisament, la gran diferència entre el lector i l’espectador: l’espectador només observa i espera amb deler el desenllaç de la història; el lector, en canvi, té la possibilitat d’interpretar i participa en la construcció del discurs, perquè, al capdavall, fa una lectura personal de l’obra. Cal dir que, pel que fa a la poesia, a causa de la seua naturalesa eminentment subjectiva i simbòlica, la possibilitat d’interpretacions i lectures sol multiplicar-se. Tot plegat, ens porta a deduir que el lector és molt més actiu que no pas l’espectador. Els crítics acostumen a incidir sobre aquest aspecte a l’hora d’assenyalar els punts febles dels bestsellers i, en general, de tota la literatura comercial. I és que en aquest tipus d’obres l’escriptor no té massa cura de l’estil; no es tracta d’obres en les quals s’aprecie un treball minuciós del llenguatge, ja que el contingut prima sempre sobre la forma. Per aquest motiu, se sol dir que són obres molt cinematogràfiques: amb una trama àgil, sovint d’aventures o d’intrigues pseudohistòriques, amb uns personatges molt estereotipats (el bo és sempre bo i el dolent és sempre dolent) i amb poca profunditat psicològica. Molts lectors defugen aquest tipus de literatura perquè la consideren una conseqüència de la repercussió esfereïdora que tenen els mitjans audiovisuals en les nostres societats. Certament, el pes del món audiovisual és de tal magnitud que arriba a determinar el fet literari, i per això llegir un bestseller equival a veure una pel•lícula: requereix, si fa no fa, el mateix esforç. A més, hi ha l’element afegit de la publicitat. Si aquestes obres tenen tant d’èxit és, sobretot, perquè hi ha una estratègia de màrqueting al darrere. D’aquesta manera, podríem parlar de “consumidors de literatura” en comptes de “lectors”, ja que, al capdavall, el llibre ha perdut tot el seu valor artístic i només manté el seu valor comercial. Actualment les obres literàries es compren com si foren perfums o peces de roba de marca. Vull que quede clar que amb aquestes afirmacions no pretenc criticar la gent que llig aquesta literatura. De la mateixa manera que ocorria en el cas de la televisió, si la criticara seria també un hipòcrita. Qui no s’ha llegit mai un bestseller? Estic segur que, almenys, tothom ho ha intentat encara que no l’haja acabat. Amb tot, el fet cert és que ara (després d'haver llegit algun llibre) m’interessa més un altre tipus de literatura, no tan convencional, molt més elaborada, amb un missatge que va més enllà de l’anècdota i l’entreteniment i que, en general, sol ser molt més minoritària.

Dolçor nipona

Som a l'inici de la primavera. Amb l'arribada de l'estació de les flors se'n va un oratge i en ve un altre, i amb el clima nouvingut els arbres es carreguen de fruits ensucrats, dolcíssims. Per això, espere amb deler la vinguda del nyespro, que, tot i que ja n'hi ha als arbres, encara no es pot collir, perquè està massa verd. I és que el nyespro només és comestible quan està ben madur.

Fet i fet, dins d'unes setmanes s'iniciarà a la Marina Baixa (i, en especial, a Callosa d'En Sarrià) el "despullament" dels nyesprers. El fruit callosí per excel·lència, però, no és autòcton, sinó que prové del Japó. El color característic d'aquest postre tan exquisit em remet al seu origen: abans de menjar-me'l contemple la tonalitat acarabassada de la pell i el cos carnós i m'imagine la lluminositat del sol naixent. Ara, en degustar els primers nyespros de la temporada, en embadalir-me amb la dolçor orgàsmica del seu sabor, se'm dibuixaran a la memòria de manera inevitable les imatges de l'hecatombe, i així retré el meu humil homenatge a la cultura per la qual sent tanta empatia.

Espere que la florida dels cirerers per primavera aconseguisca omplir el cor dels nipons d'esperança: l'arma més poderosa per a combatre les catàstrofes.

Filldeputisme

Hui, dijous, com cada dijous, he anat després de classe a la cafeteria de la universitat (no especificaré quina) a dinar. A excepció d'altres dies havia de dinar tot sol.

El cas és que he arribat a la part habilitada per a menjar i, com que anava carregat com un burro, he deixat la motxilla i la safata damunt d'una taula per a poder traure la cartera i pagar els típics macarrons amb tonyina i l'insípid pollastre amb creïlles. Tan de bo no ho hagués fet! De seguida se m'ha acostat una dona diminuta, amb cara de pomes agres i arrugada com una pansa (cuinera ella, o cambrera, no ho sé ben bé) a dir-me a crits que "¡està terminantemente prohibido guardar sitio antes de pagar la comida!". Jo, educadament, m'he excusat de la manera següent: "disculpe, però és que si no deixe les coses un moment damunt la taula m'és impossible traure la cartera de la motxilla i sense la cartera no podré pagar...". La meua resposta ha encés en flames els ulls de la dona escarransida (que no sé ben bé si era cambrera o cuinera) i, tot seguit, ha mussitat entre dents "¡I encima valenciano! ¿Dónde vamos a parar?".

Certament m'he quedat estupefacte. He deixat la safata buida damunt la taula i me n'he anat a una altra cafeteria a dinar. Mentre intentava assaborir l'arròs amb manca de sal pensava que la precarietat lingüística i cultural al nostre país no es deu a una qüestió d'intolerància, sinó més aviat de "filldeputisme".

Dels grans plaers de la vida

Sovint, els grans plaers de la vida s'oculten en detalls insignificants que solen passar desapercebuts. En la lluna plena. En un matí de diumenge radiant. En una tassa de café que fumeja. En el paisatge reflectit al retrovisor del cotxe. En la bona música. En la bona literatura. En una cervesa ben freda (i ben "tirada"). En un lleu somriure, en les bromes i en la complicitat de la conversa. O en un: Cuida't! Fins prompte! Sí, ja sé que sona a anunci de televisió que exalta de manera insubstancial l'hedonisme, és a dir, a anunci de Kellog's. Però la publicitat també pot tenir alguna dosi de veritat, per mínima que siga, no?