...de barbes

Ho he de confessar: m'agrada dur barba. Per a mi dur barba és sinònim de caràcter, de prestigi. La gent que du barba és gent singular. Si algú du barba, de seguida te n'adones que en du i pots distingir-lo de la resta de mortals per la barba, perquè cada barba és diferent. En canvi, la gent que no du barba és gent vulgar i mediocre, ja que per la dèria de voler anar asseada renuncia a un dels trets físics més distintius.

Ja fa anys que em deixe barba, tot i que no sempre la porte de la mateixa manera: hi ha mesos en què la tinc llarga (la barba), d'altres en què m'afaite però em deixe un poc de barbeta, i en ocasions la duc curta(també la barba). El fet de dur barba em dóna seguretat. Per exemple: quan estic en una conversa interessant, escolte el meu interlocutor i mentrestant em grate la barba, i això em dóna una certa aparença d'intel·lectual (encara que no ho siga). En definitiva, si no tinguera barba no sabria què fer amb les mans mentre escolte la gent parlar.

Ara, en temporada d'exàmens, la meua barba està més frondosa que mai, perquè així la gent em veu i diu: "Pobret! No té temps ni d'afaitar-se, tot el dia estudiant...". És a dir, que açò de deixar-se barba és una qüestió premeditada i té uns objectius concrets.

El cas és que necessite acabar ja els exàmens per a poder-me retallar un poc els pèls de la cara. Arriba un punt en què ni tan sols pots dormir! ...Quan poses la galta sobre el coixí i et punxes a tu mateix voldries ser vulgar i mediocre.

Indignació

"Hui l'estudiant de filologia tenia un examen a la universitat. A les 12 del migdia ha entrat a l'aula 18x amb els seus companys de carrera. La gent (la gent de Magisteri, tot s'ha de dir) estava histèrica i el futur filòleg no ho comprenia... Els seus amics, en canvi, estaven molt relaxats i ho demostraven amb el posat seré que havien adoptat al seient mentre esperaven els fulls de la prova. Ell també estava tranquil. Al capdavall, són ja molts anys d'experiència, i l'experiència els ha ensenyat a foragitar els nervis en aquestes situacions. Tan de bo la vida fos com un examen! Si el suspens tens l'oportunitat de tornar-te a presentar! Però malauradament, vida només n'hi ha una i el jove estudiant intenta aprofitar-la. I per això es pren les coses amb calma i mai no s'angoixa en un examen.

La intuïció lingüística que ha adquirit en els darrers anys de la seua vida li ha permés respondre les primeres preguntes sense cap problema. I això que no havia estudiat. No és una exageració; tampoc és, ni de bon tros, una mostra de vanitat. És senzillament la pura realitat: l'estudiant de filologia sap molt bé quan li cal estudiar i quan no. I en aquest cas no necessitava repassar els conceptes que ja tenia interioritzats gràcies a altres assignatures.

Però aviat el seu estat de concentració s'ha vist alterat per la pregunta impertinent d'una alumna de la Facultat d'Educació.

- En les preguntes 7 i 8 és obligatori que arribem a les 250 paraules? És que jo no sé què he de posar... No crec que arribe al mínim de paraules que se'ns demana. Com puc escriure 250 paraules sobre uns llibres que hem llegit? Fa temps que els he llegit i no me'n recorde de tot, no me'ls sé de memòria... i, a més, demana la meua opinió!
La pregunta impertinent de l'amlumna de la Facultat d'Educació ha sigut el detonant que ha fet que tots els alumnes de Magisteri començaren a protestar. La pobra becària que vigilava l'examen (perquè el professor de l'assignatura tenia una reunió important a Barcelona) es reia per no plorar. Els futurs filòlegs estaven "flipant" enmig d'aquella grotesca cridadissa i s'intercanviaven mirades de perplexitat. Un d'ells movia el cap i sentenciava negativament. Allò no podia estar passant!"

És molt trist que els futurs educadors no siguen capaços d'opinar sobre un llibre: pensem que d'ells dependrà l'educació de les noves generacions. La histèria i la falta de respecte que he vist hui a la universitat em fa ser molt pessimista en aquest sentit. Dubte molt que els futurs mestres estiguen capacitats per a ensenyar. Primer haurien d'aprendre ells moltes coses i, sobretot, modals: parlaven tots alhora i cridaven, estaven indignats sense motiu... Allò semblava un programa de Telecinco. Segurament deu haver alumnes de Magisteri amb una mínima vocació, no ho dubte pas. Però jo hui m'he endut a casa una impressió molt negativa. I la pregunta que em faig és: com volem formar un alumnat crític si els mestres no ho són?

Descripció de diumenge

Hui, un diumenge qualsevol, escric sobre un diumenge qualsevol. Qualsevol no! Hui ha sigut un diumenge d’hivern assolellat! Feia bon dia i, com que en hivern no sol haver-hi xafogor –només calia–, l’atmosfera que envoltava el paisatge i els carrers de la Marina era néta, límpida, cristal•lina. Els objectes mostraven la silueta i els colors amb vivacitat sota els impetuosos rajos de sol. A l’horitzó es podia distingir amb facilitat la línia que separava els matisos blavencs de la Mar Mediterrània i del cel del país: un blau entre verd i gris, com el plom, tenyia l’aigua i la destriava de la serenitat i la claror del blau celest. Els tarongers irradiaven un caliu casolà amb el verd esperançador de les fulles, i l’aroma dels seus fruits es barrejava amb l'olor dels pins. El fum de la llenya que sortia de les xemeneies dels més fredolics recorria tot el poble gràcies al passeig d’un ventijol agradós. Puig Campana estava més altiva que mai, més sensual, més irresistible. Hui, un diumenge qualsevol, m’he adonat que no seria res sense terra, sense mar i sense hivern.

Soledat

X: -Aquest cap de setmana no compteu amb mi per a res. Necessite estar tranquil uns dies. Estar sol, i pensar...

Y: -Vinga va! Pensar? I per a què vols pensar? Tranquil·litat? La vida són quatre dies! Va, ix encara que siga a fer-te dos cerveses home! No et tanques en casa! De què et serveix estar a soles?

X: -Que de què em serveix?

Y: -Sí, de què et serveix? Perquè jo no li veig trellat... No t'han explicat mai que els humans som éssers socials i que per això necessitem relacionar-nos per a viure?

(A Y se li escapa una rialla estúpida i impertinent)

X: -I tant que sí! Per qui m'has pres?

Y: -Aleshores?

X: -I a tu no t'han parlat mai de la identitat? La identitat individual és ben complexa, saps? És complexa perquè està condicionada per la imatge que volem donar als altres en uns determinats moments, i també pel que volem arribar a ser; pel que pensem que som; i, fins i tot, arriba a estar condicionada pel que els altres pensen que som... i el més segur és que cap d'aquests factors condicionants es corresponga amb el que realment som. Per això vull estar a soles, perquè només puc tindre consciència de ser jo quan m'arrecera la soledat.

La tassa de te

Canvie de nom... o, millor dit, me'l lleve. Sóc víctima d'un nou experiment literari, aquesta vegada col·lectiu, i calia construir un personatge. Ací us deixe la primera entrada amb què he encetat aquest nou bloc, El Cul del País, que podreu seguir (si voleu) a partir del meu. Disculpeu les molèsties.




"Ara que ja sóc vell i espere la mort pacientment (perquè l'angúnia de la seua immediatesa s'ha anat convertit a poc a poc en la més extrema indiferència) trobe en qualsevol cosa, en qualsevol imatge o objecte, per molt banal o quotidià que puga ser, una metàfora del sentit de la vida. Ahir, com de costum, esperava la lenta mort de les esmorteïdes hores del capvespre, allà, tot sol, assegut a la meua butaca, davant la tassa de te que fumejava. Al cap d'una estona el fum i el te s'havien esvaït. Fou aleshores que m'assetjà una idea profunda, colpidora, terrible. Em plantejava quina és, en realitat, l'emrpemta amb què testifiquem el nostre pas per aquest món. I, tot seguit, em responia a mi mateix que només deixem un insignificant record en la memòria d'uns pocs que també moriran. El que resta de nosaltres és, com el pòsit del te, això: no-res.

Si fos bon escriptor donaria el meu nom per deixar constància de la meua obra; perquè la meua obra, que seria sublim, perfecta, em convertira en immortal. Però, com que no és el cas, vull que els meus escrits s'esfumen amb mi."

L'home sense nom

La teua mort en vers

Ho sent, amic meu, m’agrades ben poc;
de tu no em fie un pèl; per això, et botaré foc,
i amb una palleta, golut, et xuclaré la fel.

Amb mi no has tingut sort:
no saps com desitge enviar-te ja al cel,
(o potser aniràs a l’infern?).
El cas és que amb mi no vas a bon port:
no saps com delere veure’t ben mort.

Coneixeràs una pala que et ferirà el tos,
et rajarà la sang més dolça que la mel,
i serà la mateixa pala amb què cavaré un clot,
un clot on tu restaràs mort,
acompanyat d’entranyables cucs,
que se’t ficaran per les conques dels ulls
i et rosegaran sencer, sense deixar ni un os,
fins que de tu no quede ni un mos.

J. V. Garcia

Profecia onírica?

Condueixes el teu cotxe blanc per una carretera de muntanya, estreta i sinuosa. És de nit i la boira et dificulta molt la conducció. No saps exactament d'on vens ni saps quin és el teu destí. Potser vas fugint d'algú, ja que condueixes a una velocitat considerable. Però de qui i per què? Tampoc no ho saps...Frenes en una de tantes revoltes: aquesta vegada l'agulla del velocímetre es manté indiferent a la frenada i el vehicle no aminora la velocitat. Alguna cosa falla (molt probablement els frens). El cotxe s'enlaira com un teuladí i es precipita per un barranc. El temps s'atura, el cor se't glaça, i el teu cos resta dominat per un vertigen anguniós. Com en la majoria de malsons, et despertes abans que la mort t'atrape, com si el subconscient comptés amb una alarma que es dispara amb la imminència del fet fatídic. Ja fa anys que aquest malson es repeteix. Fins i tot et torturava quan encara no sabies conduir. Després d'haver aprés a fer-ho et compres un cotxe i el color que esculls és el blanc. Aquesta nit el malson t'ha tornat a visitar. Ara, esgarrifat i embolicat entre els llençols, et preguntes: és preocupant?