Acabes de dinar i beques una estona al sofà mentre el televisor roman engegat. Roman engegat perquè forma part de la rutina, del costum de becar amb les notícies de fons: és clar que no estàs disposat a parar l'orella! La monotonia amb què el presentador del telenotícies escopeix les mentides de la jornada t'endinsa en un somni breu però intens. Apareixes en un camp de roselles. És de nit i, tanmateix, distingeixes perfectament la rojor de les flors, com si aquestes disposaren de llum pròpia. N'agafes una i l'observes detingudament, l'olores i n'acarones els pètals. De sobte, la rosella et parla, et parla amb sinceritat, i et diu que seria fantàstic que fossis tal i com tothom s'imagina que ets: sí, perquè en el fons no ets tan bona persona com la gent es pensa. Una rosella que parla! Clar, només és un somni... Et despertes amerat de suor, i per tal de confirmar que et trobes de nou al món real et dirigeixes a la cuina i comproves que els plats encara estan per escurar. Però no pots treure't la veueta de la rosella del cap: saps que en el fons tenia raó.
Curiós, aquest dubte també m'ha assetjat més d'una vegada. Però i si la gent et fa creure que t'imagina d'una manera però en realitat t'imagina d'una altra? Potser ja no seria tan genial ser com la gent creu que som... potser se'ns exagerarien els defectes! Així que segurament el millor és no fer-li cas a roselles xerraires.
ResponElimina