L'estudiant de batxillerat

A l'estudiant de batxillerat li agrada molt gratar-se el nas perquè, mentre se'l grata, aconsegueix evadir-se dels problemes. Com que ara es troba en època d'exàmens, i això per a ell suposa un problema molt greu, se'l grata amb més intensitat i a tothora. De fet, se'l grata amb tanta intensitat que el té en carn viva. Últimament també ha pres el mal costum de menjar-se les ungles dels dits de la mà quan necessita evadir-se dels problemes, o quan se sent estressat. I, com que ara es troba en el període d'exàmens i, per tant, se sent molt estressat i això li suposa un greu problema, es devora les ungles amb una fam animal. Arriba un moment en què ja no li queden ungles a la mà perquè se les ha engolides senceres i, clar, sense ungles no es pot gratar el nas. De sobte, l'assetgen tots els problemes que envolten la seua existència: el pobre estudiant de batxillerat no es veu capaç de defugir-ne, i una mena de paranoia aguda comença a posseir-lo. Es dirigeix a la cambra de bany, es despulla, agafa una fulleta d'afaitar i es gita dins la banyera. Al cap d'una estona, l'estudiant de batxillerat se sent molt més relaxat: observa plausiblement com li brolla la sang de les venes... i experimenta, alhora, un ensopiment ben dolç.

El ple de la lluna

Aquella nit de març bufava un lleu ventijol que, amb una remor poruga, bellugava els núvols lentament. El ple de la lluna va quedar al descobert i, llavors, es projectà un feix de llum somorta sobre el poble muntanyenc. A la claror que de tant en tant desprenia l'esfera nocturna, una parella d’enamorats es besava apassionadament en un parc. Els joves, després del perllongat bes, s’acaronaren les galtes mútuament i es miraren directament als ulls: uns ulls ben vius, amb un tel brillant que insinuava el desig de llurs cossos. Es dedicaren una mirada plena d’il•lusió, tendra, infinita.

Enmig del murmuri de les fulles dels arbres mogudes pel vent, se sentiren unes passes llunyanes. Prompte, la parella, mentre parlava amorosida, albirà entre la tènue claror de la nit una silueta robusta que s’hi acostava. Qui ets tu? Què vols? –preguntà el jove sense obtenir cap resposta. La figura corpulenta accelerà el pas i s’hi plantà al davant. Els joves restaren esgarrifats: un home d’aspecte macabre i proporcions desmesurades, amb un rostre desfigurat que s’amagava darrere els cabells grenyuts i la barba frondosa, vestit amb parracs i que pudia a ferum, empunyava una destral mig esportellada... Els ulls d’aquella bèstia ferien, eren uns ulls embogits, delerosos de sang i de carn...

Els dos enamorats, abans d’ésser assassinats, saberen que la llegenda que parlava d’aquell home brutal era certa. I és que a tots els pobles de la contrada els vells atemorien els seus néts amb una rondalla que parlava d’un assassí que vivia a les muntanyes, i que només davallava a les viles dels voltants cada mes de març, una nit en què hi haguera bona lluna. I cada any s’emportava alguna vida a la seua cova, on es recreava durant mesos ensumant cadàvers, flairant la pell dels joves que a poc a poc es podria, i no menjava, ni tampoc bevia ni dormia. Convivia amb un moscam insuportable i es limitava a gaudir d’aquell festí tan sinistre, d’aquell homenatge a la mort, mentre vetllava la fetor de les seues víctimes fins que no en quedava res d’elles.