Primavera

La gent està molt farta. Ja no calla. Ho diuen els seus rostres. Ho diuen les consignes, les pancartes i les proclames. La gent ix al carrer. Ha perdut la por.

Els alumnes de l’IES Lluís Vives de València ens han donat una lliçó de valor i, alhora, han demostrat que encara no està tot perdut, que un ensenyament públic i de qualitat és l’única manera de sortir dignament d’aquest merder d’actualitat. Perquè l’educació dignifica l’ésser humà, el fa ser més lliure i el dota de l’arma més poderosa de totes: la raó. En l’Edat Mitjana ja es concebien les «arts liberals», les disciplines que constituïen el saber universitari, en aquest sentit. No debades, s’anomenaven liberals: en la mesura que permetien que l’estudiant assolira la capacitat de discernir i, per tant, d’esdevenir lliure.

Les retallades en educació priven l’ensenyament de qualitat i, en definitiva, d’eficàcia. Els qui volen carregar-se l’ensenyament públic saben que l’educació és l’única manera que té el poble per a formar individus íntegres, crítics. I això els fa por. Clar! Una societat conscienciada i intel•ligent no toleraria les desigualtats ni els despropòsits econòmics i polítics que patim! Tant és així que els poderosos, davant la mínima mostra d’esperit crític per part dels ciutadans, s’afanyen a reprimir-la de soca-rel. És a dir, a cop de porra i amb una campanya mediàtica que veu carabasses on només hi ha cigrons. I si aquesta mostra d’esperit crític està protagonitzada pels més joves, pels estudiants de l’ESO i el batxillerat, la repressió s’intensifica de manera desproporcionada. És evident: si hi ha menors d’edat que reclamen, per iniciativa pròpia, els seus drets, això significa que l’ensenyament funciona. I, com dic, hi ha molta gent a qui no li interessa que funcione; la gent a qui li interessa idiotitzar i manipular per a especular, robar i fer de la justícia una fal·làcia —fer i desfer, com diria aquell.

"Aprofite per a donar les gràcies de tot cor als mestres i professors que en algun moment de les vostres vides us heu esforçat perquè aprenguera a llegir, a escriure i a pensar. És gràcies a vosaltres que ara sóc un poc més lliure i puc cridar perquè les generacions que em segueixen també ho siguen".

Un poble que, malgrat tot, camina

«Ja venim. Estem arribant. Venim ballant les danses ancestrals del poble. Entonem les tristes cançons dels mariners. Caminem decididament pels carrerons de l’esperança. Ja venim: escolteu com arribem. Hem demanat l’ajut dels vents. La tramuntana i el llevant ens guien en aquest viatge sord i constant. Guardem el secret de les séquies i els canyars, i la màgia de les llegendes que amaguen els barrancs. Ja venim. Venim amb força; amb una força que ens naix del mateix ésser. Sentiu-la: és la voluntat de ser poble o no-res. Venim amb les mans plenes d’estelles i amb un regust profund de terra a la boca. Tenim paraules urgents i necessàries. Per fi hem despertat les brases que dormien sota la cendra, i per això
caminem lliurement pel país del qual mai no ens trauran».

En uns pocs dies tindrem, per fi, el primer disc de Komfusió, Retrobem els orígens, enllestit i acabadet de sortir del forn. Els col·legues d'aquest ambiciós projecte m'havien demanat que escriguera unes línies per a fer una introducció amb què encetar els concerts que tenim a la vista. Com deia aquell: nihil novum sub sole. Efectivament, es fa molt difícil inventar alguna cosa nova sota el sol. Per això, després de pensar molt i reflexionar sobre el que per a mi significa ser valencià i catalanoparlant, he escrit un text que beu en bona mesura del realisme social d'Estellés i Martí i Pol, així com també de les lletres compromeses de Raimon. De més a més, hi ha una clara referència marquiana, concretament del poema «Veles e vents». Al capdavall, m'he mantingut fidel als principis que regeixen l'esperit del nostre grup. Perquè, en comptes de trencar amb el bagatge literari i musical català que ens precedeix, el que fem és recuperar-lo i reinventar-lo. De fet, després d'escanejar la meua consciència identitària m'he adonat que les paraules dels mestres continuen sent vigents a hores d'ara, en un moment de crisi econòmica i social del qual els valencians, particularment, sortirem molt malparats. L'omnipresència dretana a les nostres administracions ens ha volgut prostituir com a poble i ha malmés la nostra dignitat. Ara més que mai hem de retrobar els orígens i recuperar la identitat; hem de cridar i manifestar-nos per a deixar clar que estem farts de corrupteles, lladregots, especulació i repressió a casa nostra.

Sang, sexe i brutícies literàries

El Tirant està ple de pronografia. Això tots ho sabíem. Però és que ara que m'ha pegat per llegir l'Espill de Jaume Roig (per no dir que, en certa mesura, m'obliguen a llegir-lo) veig que l'obra no s'està de presentar-nos escenes de cannibalisme i de violència gratuïta, al costat d'algunes nocions de bruixeria; per no parlar de tota la nòmina de religiosos lascius i prostitutes psicòpates que també desfila per la narració. A més, aquest panorama decadent apareix sempre amerat amb una bona dosi d'humor negre. No em crec, per tant, que la Sèrie B siga un invent del segle XX, per molt que estiga vinculada al cinema. De fet, l'única mancança que té la literatura catalana medieval en aquest sentit és la presència de zombis.

L'enigmàtica nit d'Ausiàs March

Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no colen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par turment
e sens mal fer, volgra que tot passàs.

Una obertura colpidora, tètrica, esfereïdora. És increïble com unes poques línies puguen evocar d'una manera tan temible, amb un to tan desesperançador i apocalíptic, la incertesa de la nit. Quines imatges! Quina foscor! Quina manera de suggerir! És evident que Ausiàs sabia molt bé com generar tensió i fer que el receptor s'estremira davant la seua imatgeria (que no sols contempla els malalts o els delinqüents, sinó també els condemnats a mort, les tempestes, els vaixells en perill, les ànimes de l'infern o les feres desbocades). Ara que comence a entendre per fi l'univers marquià, en llegir-lo, de vegades se m'eriçona la pell. I, sens dubte, aquesta sensació deu ser la prova decisiva de la immortalitat d'un clàssic.

Amb pany i clau

Com molt bé diu la saviesa popular: Mes de gener, mes de malfaener.

De faldes i gaites

La veritat és que ja fa uns quants mesos que hi vaig estar, però encara no em puc creure que haja tornat. De vegades, el meu cap continua perdut en la inabastable verdor d'Escòcia. El professor de gallec ens fa fer redaccions de tota mena. En l'última havíem de parlar sobre algun viatge. Que per què publique ara una redacció en gallec sobre el viatge que vaig fer a Escòcia fa uns quants mesos?

a. Perquè mai no havia escrit la crònica d'un viatge.
b. Perquè vull fardar del meu domini (escrit) del gallec.
c. Perquè tinc el cap sequet d'idees.
d. Perquè ací escric jo i faig el que em rota.

Trieu la resposta que més us agrade.

Na primavera do ano pasado os meus compañeiros de carreira e eu fomos a Escocia, para celebrar o que, para algúns, sería o final de catro anos de estudo. Concretamente, estivemos alí unha semana i aloxámonos nun hotel de Glasgow. Cando chegamos sorprendeunos que o clima non era tan tempestuoso como imaxinabamos. E é que, ao fin e ao cabo, era primavera e o normal é que nos fose sol e bo tempo, aínda que nós esperabamos pasar uns días no medio da néboa romántica e misteriosa do norte de Gran Bretaña. Pero a ausencia de néboa e de choiva permitiunos gozar das marabillosas excursións ao aire libre que tiñamos programadas.

Glasgow é unha cidade industrial que se pode visitar en pouco tempo. Por iso, aproveitamos os dous primeiros días para recorrela. Debo dicir que, aínda que no é tan bonita como Edimburgo, a cidade de Glasgow é o cerebro de Escocia, xa que é onde se move a economía —o mellor exemplo deste feito é que Glasgow conta cos dous mellores equipos de fútbol da Liga escocesa, o Celtic e o Rangers. Desta maneira, en Glasgow hai moitos edificios de oficinas, moitas fábricas e, ademais, a cidade ten un dos primeiros metros de Europa. Recordo que os asentos do metro parecían eses sofás de sky dos anos sesenta.

Se Glasgow é o cerebro de Escocia, Edimburgo é o seu corazón, porque é unha cidade con moita historia e cunha oferta cultural vastísima. O feito que sexa a capital do reino non é gratuíto. Así pois, Edimburgo está chea de catedrais, castelos, pazos, museos e monumentos en honor a personaxes ilustres —moitos deles dedicados a William Wallace. Pero o máis encantador de Edimburgo son as súas quellas medievais; esas canellas estreitas, empinadas e irregulares que aparecen nalgunha escena da película Trainspotting. Nunha destas canellas está a taberna onde J. K. Rowling escribiu o primeiro libro da saga Harry Potter, e preto de alí hai unha escultura maxestosa dedicada a Walter Scott, cousa que demostra que en Edimburgo se respira sempre un ambiente propicio para o desenvolvemento intelectual.

Nesta viaxe, ademais de visitar as dos cidades principais de Escocia, tamén percorremos as denominadas highlands, situadas no extremo setentrional da illa. Alí, nun entorno de natureza desbordante, entre prados interminables e bosques centenarios, encóntrase o famoso lago Ness. Despois de visitalo e considerar a magnitude da paisaxe entendo que se xerase a lenda do monstro. Por outro lado, nestes paraxes ancestrais aínda se conservan vestixios da lingua gaélica, sobre todo na toponimia. Pero non todo foron visitas culturais e excursións pola natureza, porque tamén tivemos ocasión de relaxarnos nos pubs e de degustar a xoia da cultura escocesa: o whisky.

El 1984 de Murakami

Ja fa temps que no escric cap ressenya, si és que mai n'he escrit alguna en aquest bloc. El cas és que ja he acabat de llegir els tres llibres que conformen 1Q84 i encara em volten mil imatges pel cap, cosa que feia temps que no em passava en acabar de llegir un llibre. I això que ja sabia que la literatura d'aquest japonés pot arribar a ser molt més addictiva que cap altre vici. Però en el meu cas no es tracta només d'addicció, perquè, certament, la novel·la m'ha impactat. Si no ho hagués fet no hauria escrit açò i senzillament hauria col·locat l'obra damunt d'un prestatge després d'haver-la llegida. Sí, sóc així d'inclement.

1Q84 submergeix el lector, una vegada més, en l'univers Murakami. Així, ens trobem novament amb:

- Uns personatges solitaris i infeliços que busquen l'amor (un amor vertader) per a solucionar tots els seus problemes i donar sentit a les seues vides.

- Unes trames paral·leles que sempre sembla que estan a punt de convergir.

- La música com a element essencial en la vida dels personatges (la Sinfonietta de Janacek, per exemple, desfila per moltes pàgines de la novel·la i, a més, aprofita com a nexe d'unió entre les diferents trames).

- La impossibilitat de distingir la realitat de la fantasia i la vigília del somni.

- Una bona dosi de sexe i erotisme i, en aquest cas també, de violència explícita (de fet, l'obra manté algun punt de contacte amb la novel·la negra).

- La recreació en l'anonimat i la desamparança de la gran ciutat: Tòquio.

Les novetats que presenta 1Q84 respecte d'altres novel·les de Murakami venen donades essencialment pel tema que s'hi tracta. El títol ja ens proporciona una clau interpretativa important: és una clara referència a la famosa distopia que bastí George Orwell amb 1984. Ara bé, mentre que Orwell centra la seua obra en el control mental propi dels estats totalitaris, l'escriptor japonés desvia l'atenció cap al poder i els secrets tèrbols que amaguen les sectes (que, al cap i a la fi, també exerceixen un fort control mental sobre la societat o, almenys, sobre una part de la societat). El tema de les sectes no és gratuït, ja que, segons reconeix el mateix autor, la idea de fer aquesta novel·la sorgeix a partir de l'atemptat que perpetrà la secta Aum al metro de Tòquio en 1995. D'altra banda, al costat d'aquest leitmotiv central també apareix un motiu que Murakami encara no havia tractat en la seua prosa: el de la violència de gènere.

Però més enllà de criticar aquests problemes, que suposen una escletxa en els fonaments de les societats benestants actuals, el que fa Murakami és revestir-los d'una aurèola mítica. I és per això que en 1Q84 trobem un món amb dues llunes al cel (una de verda i petita i una altra de gran i vermella), uns protagonistes torturats per l'absència d'una infantesa digna o els assassinats impecables (tan impecables que, de fet, no semblen ser assassinats) de diversos maltractadors.

En definitiva, es tracta d'una obra inquietant, plena de misteris que eriçonen la pell i escrita amb un estil senzill i molt imaginatiu. Imprescindible per al lector avesat en la literatura de l'escriptor japonés i, alhora, recomanable per als bibliòfils que encara no s'han decidit a capbussar-se en l'imaginari de Murakami.