Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no colen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par turment
e sens mal fer, volgra que tot passàs.
quan ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no colen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par turment
e sens mal fer, volgra que tot passàs.
Una obertura colpidora, tètrica, esfereïdora. És increïble com unes poques línies puguen evocar d'una manera tan temible, amb un to tan desesperançador i apocalíptic, la incertesa de la nit. Quines imatges! Quina foscor! Quina manera de suggerir! És evident que Ausiàs sabia molt bé com generar tensió i fer que el receptor s'estremira davant la seua imatgeria (que no sols contempla els malalts o els delinqüents, sinó també els condemnats a mort, les tempestes, els vaixells en perill, les ànimes de l'infern o les feres desbocades). Ara que comence a entendre per fi l'univers marquià, en llegir-lo, de vegades se m'eriçona la pell. I, sens dubte, aquesta sensació deu ser la prova decisiva de la immortalitat d'un clàssic.
Supose que ja has tret el rètol de "tancat". Bo, jo he estudiat enguany a March, i de fet, vaig fer l'examen l'altre dia. Però sempre queden coses(moltes)per saber. És un univers a part
ResponElimina