De faldes i gaites

La veritat és que ja fa uns quants mesos que hi vaig estar, però encara no em puc creure que haja tornat. De vegades, el meu cap continua perdut en la inabastable verdor d'Escòcia. El professor de gallec ens fa fer redaccions de tota mena. En l'última havíem de parlar sobre algun viatge. Que per què publique ara una redacció en gallec sobre el viatge que vaig fer a Escòcia fa uns quants mesos?

a. Perquè mai no havia escrit la crònica d'un viatge.
b. Perquè vull fardar del meu domini (escrit) del gallec.
c. Perquè tinc el cap sequet d'idees.
d. Perquè ací escric jo i faig el que em rota.

Trieu la resposta que més us agrade.

Na primavera do ano pasado os meus compañeiros de carreira e eu fomos a Escocia, para celebrar o que, para algúns, sería o final de catro anos de estudo. Concretamente, estivemos alí unha semana i aloxámonos nun hotel de Glasgow. Cando chegamos sorprendeunos que o clima non era tan tempestuoso como imaxinabamos. E é que, ao fin e ao cabo, era primavera e o normal é que nos fose sol e bo tempo, aínda que nós esperabamos pasar uns días no medio da néboa romántica e misteriosa do norte de Gran Bretaña. Pero a ausencia de néboa e de choiva permitiunos gozar das marabillosas excursións ao aire libre que tiñamos programadas.

Glasgow é unha cidade industrial que se pode visitar en pouco tempo. Por iso, aproveitamos os dous primeiros días para recorrela. Debo dicir que, aínda que no é tan bonita como Edimburgo, a cidade de Glasgow é o cerebro de Escocia, xa que é onde se move a economía —o mellor exemplo deste feito é que Glasgow conta cos dous mellores equipos de fútbol da Liga escocesa, o Celtic e o Rangers. Desta maneira, en Glasgow hai moitos edificios de oficinas, moitas fábricas e, ademais, a cidade ten un dos primeiros metros de Europa. Recordo que os asentos do metro parecían eses sofás de sky dos anos sesenta.

Se Glasgow é o cerebro de Escocia, Edimburgo é o seu corazón, porque é unha cidade con moita historia e cunha oferta cultural vastísima. O feito que sexa a capital do reino non é gratuíto. Así pois, Edimburgo está chea de catedrais, castelos, pazos, museos e monumentos en honor a personaxes ilustres —moitos deles dedicados a William Wallace. Pero o máis encantador de Edimburgo son as súas quellas medievais; esas canellas estreitas, empinadas e irregulares que aparecen nalgunha escena da película Trainspotting. Nunha destas canellas está a taberna onde J. K. Rowling escribiu o primeiro libro da saga Harry Potter, e preto de alí hai unha escultura maxestosa dedicada a Walter Scott, cousa que demostra que en Edimburgo se respira sempre un ambiente propicio para o desenvolvemento intelectual.

Nesta viaxe, ademais de visitar as dos cidades principais de Escocia, tamén percorremos as denominadas highlands, situadas no extremo setentrional da illa. Alí, nun entorno de natureza desbordante, entre prados interminables e bosques centenarios, encóntrase o famoso lago Ness. Despois de visitalo e considerar a magnitude da paisaxe entendo que se xerase a lenda do monstro. Por outro lado, nestes paraxes ancestrais aínda se conservan vestixios da lingua gaélica, sobre todo na toponimia. Pero non todo foron visitas culturais e excursións pola natureza, porque tamén tivemos ocasión de relaxarnos nos pubs e de degustar a xoia da cultura escocesa: o whisky.

El 1984 de Murakami

Ja fa temps que no escric cap ressenya, si és que mai n'he escrit alguna en aquest bloc. El cas és que ja he acabat de llegir els tres llibres que conformen 1Q84 i encara em volten mil imatges pel cap, cosa que feia temps que no em passava en acabar de llegir un llibre. I això que ja sabia que la literatura d'aquest japonés pot arribar a ser molt més addictiva que cap altre vici. Però en el meu cas no es tracta només d'addicció, perquè, certament, la novel·la m'ha impactat. Si no ho hagués fet no hauria escrit açò i senzillament hauria col·locat l'obra damunt d'un prestatge després d'haver-la llegida. Sí, sóc així d'inclement.

1Q84 submergeix el lector, una vegada més, en l'univers Murakami. Així, ens trobem novament amb:

- Uns personatges solitaris i infeliços que busquen l'amor (un amor vertader) per a solucionar tots els seus problemes i donar sentit a les seues vides.

- Unes trames paral·leles que sempre sembla que estan a punt de convergir.

- La música com a element essencial en la vida dels personatges (la Sinfonietta de Janacek, per exemple, desfila per moltes pàgines de la novel·la i, a més, aprofita com a nexe d'unió entre les diferents trames).

- La impossibilitat de distingir la realitat de la fantasia i la vigília del somni.

- Una bona dosi de sexe i erotisme i, en aquest cas també, de violència explícita (de fet, l'obra manté algun punt de contacte amb la novel·la negra).

- La recreació en l'anonimat i la desamparança de la gran ciutat: Tòquio.

Les novetats que presenta 1Q84 respecte d'altres novel·les de Murakami venen donades essencialment pel tema que s'hi tracta. El títol ja ens proporciona una clau interpretativa important: és una clara referència a la famosa distopia que bastí George Orwell amb 1984. Ara bé, mentre que Orwell centra la seua obra en el control mental propi dels estats totalitaris, l'escriptor japonés desvia l'atenció cap al poder i els secrets tèrbols que amaguen les sectes (que, al cap i a la fi, també exerceixen un fort control mental sobre la societat o, almenys, sobre una part de la societat). El tema de les sectes no és gratuït, ja que, segons reconeix el mateix autor, la idea de fer aquesta novel·la sorgeix a partir de l'atemptat que perpetrà la secta Aum al metro de Tòquio en 1995. D'altra banda, al costat d'aquest leitmotiv central també apareix un motiu que Murakami encara no havia tractat en la seua prosa: el de la violència de gènere.

Però més enllà de criticar aquests problemes, que suposen una escletxa en els fonaments de les societats benestants actuals, el que fa Murakami és revestir-los d'una aurèola mítica. I és per això que en 1Q84 trobem un món amb dues llunes al cel (una de verda i petita i una altra de gran i vermella), uns protagonistes torturats per l'absència d'una infantesa digna o els assassinats impecables (tan impecables que, de fet, no semblen ser assassinats) de diversos maltractadors.

En definitiva, es tracta d'una obra inquietant, plena de misteris que eriçonen la pell i escrita amb un estil senzill i molt imaginatiu. Imprescindible per al lector avesat en la literatura de l'escriptor japonés i, alhora, recomanable per als bibliòfils que encara no s'han decidit a capbussar-se en l'imaginari de Murakami.

La veu de l'Ovidi

Novembre ha portat el fred i la grisor dels capvespres. Tots dos factors fan que, sovint, siga inevitable sentir-se trist. De fet, hui el dia ha estat especialment insuportable. És dilluns, i el cap de setmana dedicat a la música m'ha deixat una ressaca que es difumina a poc a poc amb el pas de les hores, però que encara es perllonga. Aquesta sensació de malestar és com el fum d'un cigarret, aqueix fum que s'esfilagarsa en busca del sostre i, finalment, desapareix. El meu cos es podria confondre amb una boirina que es dissipa a l'eixida d'un bosc... Sense solta ni volta, em sobrevé un neguit desdibuixat, profund i inquietant. Sé que té alguna cosa a veure amb la mort i la solitud, però no acabe de trobar-li una forma definida. Pense que, potser, algun ésser misteriós m'ha introduït informació subliminal en el subconscient. Prepare café i escolte Les meues vacances, d'Ovidi Montllor. Aquesta és, segurament, la cançó més optimista de l'Ovidi. El timbre i la fermesa de la seua veu em reconforten. I, a més, coincidisc amb l'artista alcoià: a mi també m'agradaria anar-me'n d'aquest món amb un llibre de poemes dins la motxilla. Així, almenys, podria passar l'estona amablement i en companyia... Perquè la foscor inabastable del no-res pot ser molt més avorrida que qualsevol dilluns de novembre gris i fred.

L'Arxiu de Sella

Sí, és cert, aquest bloc el tinc mig abandonat. I una de les raons de la meua deixadesa és que estic immers en un nou projecte: la creació de l'Arxiu de Sella. La proposta me la va fer la persona més erudita del poble. Sí, em referisc a Pablo Giménez Font. Després d'algunes hores de conversa al café de la Plaça Major, arribàrem a la conclusió que Sella necessita una base de dades on poder emmagatzemar tot el patrimoni cultural, artístic, esportiu, històric i etnològic de què disposa. La iniciativa està oberta a tots aquells que tinguen una mínima inquietud arqueològica i intel·lectual. Així doncs, animeu-vos i participeu. De moment, el projecte està en fase de bolquers, però si ens ajudeu de segur que el fem créixer. Si voleu més informació visiteu el nostre bloc: http://larxiudesella.blogspot.com/

El blanc de la ment

L'ésser humà ha perseguit al llarg de la història la realització d'una utopia molt més improbable que la pau mundial o el comunisme. Es tracta de l'afany per deixar la ment en blanc. I és que quan pretenem deixar la ment en stand by ho fem, com no pot ser d'una altra manera, a través de la pròpia consciència. Això ens porta a un exercici neuronal inútil i a una de les majors contradiccions de la humanitat. En pla català: el simple fet de voler deixar la ment en blanc ja ens impedeix de fer-ho. La freqüència amb què es repeteix aquesta escena tan quotidiana ens dóna, fins i tot, una sèrie d'elucubracions que el propietari de la ment en qüestió sol repetir per a deixar-la blanca com la paret. Les més sovintejades són:
-"Vull deixar la ment en blanc".
-"He de deixar la ment en blanc".
-"Vinga, ment! Estigues en blanc!".
Però no ens adonem que, justament a causa d'aquest esforç mental, sempre fracassem en l'intent enèrgic d'emblanquinar la ment: perquè, en comptes de buidar-la, l'omplim de pensaments residuals. Ironies de la vida...

Ulls

A boqueta de nit passeges tot sol per la ciutat. No tens cap pressa per tornar a casa. Fa xafogor, i la gent s'aboca als carrers amb l'esperança d'aprofitar qualsevol bri d'aire. Observes els vianants, els cotxes i els ocells: cadascú fa la seua. Contemples cada detall de l'entorn urbà, per mínim que siga. La primera sensació que t'arriba és una bafarada pudenta d'excrements animals... la netedat és prescindible. Un gos broda, i l'amo el bonega i l'escridassa. Uns policies posen multes. T'indignes. La dona que camina al teu davant i que, per pura casualitat, segueix la mateixa direcció que tu, es gira i t'escaneja ràpidament. És una dona major. Pobra! Potser pensa que en el moment més inesperat li furtaràs la bossa. De sobte, un colom defeca sobre el parabrisa d'un Mini vermell. Al conductor li ix foc pels queixals. Remor molesta de clàxons, llunyans, indignats, infeliços. Colors. Els del vestit curt de la noia d'eixes... cames. Perfum endolcit que contraresta la fortor de pixum que emana dels cantons ensofrats. Pretens mirar els transeünts als ulls. Però no ho aconsegueixes. Recordes Josep Pla, qui, a El quadern gris, diu:

De vegades em passejo pels carrers amb l'exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l'home; de tristesa verinosa i impotent, d'il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d'abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l'última cosa que la gent es deixa mirar. M'esborrona de veure l'escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d'il·lusió i de poesia -de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n'ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d'aventura, d'imponderable.

Tu, mentrestant, camines i camines, en busca d'això: tot, i no-res.

Vergonya

Joan Fuster, en un cèlebre aforisme, es preguntava: «ESTAT totalitari? No és això una tautologia?». I, efectivament, sembla ser que aplicar l’adjectiu “totalitari” al terme “estat” esdevé una redundància: qualsevol estat –entés com a sistema de govern organitzat– implica, d’una banda, la imposició de lleis que regulen i limiten la llibertat –la llibertat absoluta, és clar– i, de l’altra, la presència d’una autoritat que les faça acomplir. Alerta! No se suposa que una democràcia hauria d’aplicar aquests principis sense perdre de vista la dignitat dels ciutadans i la llibertat d’expressió? O, dit d'una altra manera: no se suposa que la llibertat d'expressió i la dignitat dels ciutadans haurien d'estar per damunt de qualsevol forma de repressió en una democràcia? Doncs bé, si fem cas a Fuster ens adonem que la democràcia també pot esdevenir, pel que fa a determinats aspectes, totalitària. En resum: que qui paga mana. I el poble... mut i a la gàbia! I si no... garrot!

Que li ho pregunten a l'alcalde de Relleu, que ahir es va mostrar amb la lliçó ben apresa. Si s'hagués arribat a reivindicar en veu alta l'ensenymanet en valencià, hauria intervingut l'autoritat. Que dic jo: en cas que s'hagués fet, la policia local estava disposada a repartir porrades a tort i a dret enmig d'una plaça plena de pares i xiquets? No sé per què, però em fa la sensació que el popular relleuer té ganes de fer-se famós. Sí senyor, això és ostentar el poder i la resta són bajanades!

El problema, al capdavall, és que el poble, en un estat democràtic, pressuposa que té uns drets inherents a la seua condició de col·lectivitat. Em referisc a drets que hom considera innegables, com ara el dret de llegir un manifest al bell mig d’una plaça (a l’àgora, que diria Fuster), o el de disposar d'un sistema educatiu com cal, en què la llengua vehicular siga la pròpia del territori. Però això només són suposicions. No ens enganyem, perquè no som dignes als ulls dels “nostres” “governants” (i pose entre cometes “nostres” i “governants”), i no ho som des de fa segles. I quan el poble veu qüestionada la seua dignitat al carrer per part dels poderosos, els hi sol cantar una cançó que diu així: “Eixiu putes al balcó!”.

No la oblidem, doncs, per a dijous.