Què entenem per bilingüisme?

Al món hi ha, aproximadament, 6000 llengües escampades al llarg d’uns 200 estats. Aquesta situació fa que el multilingüisme siga la realitat predominant en la majoria de països. De fet, el monolingüisme estatal, és a dir, l’existència d’estats on sols es parle una llengua, és una raresa, un fet vertaderament excepcional. Per posar un exemple, a Europa només hi ha tres estats monolingües: Albània, Islàndia i Portugal. I si filàrem prim podríem dir que, en realitat, Portugal no és un estat monolingüe, perquè té zones de parla lleonesa. En qualsevol cas, la situació d’aquests tres països contrasta amb el cas de Papua-Nova Guinea, on es parlen més de vuit-centes llengües. D’altra banda, cal no confondre el monolingüisme estatal amb el fet que alguns estats només tinguen una llengua oficial. A França només és oficial el francès, però això no significa que sols s’hi parle una llengua, ja que, a més del francès, també s’hi parla occità, basc, català, francoprovençal, alsacià, cors, neerlandès, luxemburguès i bretó.

Però reprenguem la pregunta inicial: en tota aquesta mar de llengües, què entenem per bilingüisme? D’entrada, la paraula sembla evocar un significat bastant clar, ja que conté el prefix llatí bi-, que significa dos/dues. Així doncs, podríem dir que bilingüisme significa dues llengües. En aquest sentit, el bilingüisme és la mínima expressió del multilingüisme. Ara bé, el problema del concepte bilingüisme sorgeix quan volem determinar qui o què és bilingüe.  Toni Mollà, en el seu Manual de sociolingüística es planteja aquesta problemàtica amb els interrogants següents: «qui és bilingüe?, les persones?, les societats?, els territoris?». La clau de l'enigma consisteix a entendre el bilingüisme com un concepte polisèmic amb tres dimensions o interpretacions possibles:

Bilingüisme individual

En el cas dels individus, el terme bilingüe fa referència  a la manifestació més elemental del poliglotisme. Les persones bilingües, doncs, són persones capaces d’usar dos idiomes. D’aquesta manera, podem dir, per exemple, que “Joan ha viscut quatre anys a Munich i, com que ha aprés alemany, ara és bilingüe”. I és que les causes d’aquesta classe de bilingüisme poden ser molt diverses: des de l’immigrant que aprèn una llengua estrangera per a integrar-se socialment en el país d’acollida (motivació integrativa) fins a l’aspirant a professor de secundària que estudia anglès per a guanyar punts i obtenir la plaça en les oposicions (motivació instrumental).

Bilingüisme territorial

Quan diem que un territori determinat és bilingüe, ens referim a un espai geogràfic dividit clarament en dues àrees, en cadascuna de les quals es parla una llengua diferent: en una zona es parla la llengua A; en l’altra, la llengua B. Aquest és, per exemple, el cas de Bèlgica: al nord s’usa el neerlandès i al sud, el francès. A més, a l’est del país hi ha unes petites regions de parla alemanya.

Bilingüisme social

Aquesta darrera classe de bilingüisme es dóna quan dins d’una mateix territori hi ha un grup de persones que es veu obligat a aprendre i a usar més d’un idioma. Per dir-ho d’una altra manera, en les situacions de bilingüisme social sempre hi ha un col·lectiu que és bilingüe i un altre que és monolingüe. En definitiva, es tracta d’un tipus de bilingüisme unidireccional: els parlants de la llengua A han d’aprendre la llengua B, però els parlants de la llengua B no cal que aprenguen la llengua A. Evidentment, pot haver parlants de B que aprenguen a parlar la llengua A, però no hi estan obligats. De fet, aquesta és la diferència entre els uns i els altres: mentre que uns (els parlants d’A) són bilingües de manera necessària, incondicional, els de la llengua B ho són per iniciativa pròpia, amb la qual cosa gaudeixen de la llibertat de poder triar entre ser monolingües o no ser-ho. Aquest desequilibri fa que

1.     Els parlants d’A reben un tracte discriminatori en moltes situacions de la vida quotidiana.

2.     La llengua B tinga molt més prestigi que no pas la llengua A.

Així, el bilingüisme social desemboca sempre en un conflicte lingüístic, perquè no hi ha mai igualtat entre les dues llengües afectades. Justament per això, se sol afirmar que les societats no poden ser bilingües (no poden ser-ho de manera equilibrada).

El cas més pròxim de bilingüisme social és el que vivim al País Valencià. Això no obstant, cal advertir que en el territori valencià la realitat lingüística és un tant més complexa. I és que a casa nostra hi ha també bilingüisme territorial: el País Valencià es divideix en dues zones lingüístiques, la zona castellanoparlant, que és monolingüe, i la zona catalanoparlant, que és, precisament, on hi ha instaurat el bilingüisme social. 

Geografies literàries (I): La font Major

-        Després d’admirar la font de la Murtrera, visitem la font Major, un toll considerablement més gran que l’anterior, gairebé redó, on la gent (i alguns gossos) es banyen en estiu. La font Major, malgrat que en ocasions tinga diferents espècies de mamífers a remulla, abasteix d’aigua el poble de Sella. Per això, no m’estranya que hi haja gent que atribuisca el caràcter rude d’alguns sellards a l’aigua que es beu a la localitat. Baixem a la font per unes escales. Un cartell de fusta indica, de manera gràfica, que està prohibit banyar-s’hi. Davant la perplexitat del benidormer que m'acompanya, a qui fa uns segons acabe d’explicar que allà ens banyem en estiu, aclarisc que el senyal no té un sentit prohibitiu, sinó que més aïna aprofita per evadir les responsabilitats del consistori en cas d’accident.

Un cop a la vora de la font, observem just enfront de nosaltres un pi majestuós, l’ombra del qual es projecta sobre la superfície ondulant del toll. A primer cop d’ull, el racó sembla extret d’un verger idíl·lic. L’aigua, d’un verd terapèutic, presideix l’espai tacada de punts de color rosa. I és que sobre l'entollament navega sempre una flota de flors de baladre. Per la banda dreta, la font està custodiada per dues pedres imponents que separen el toll del riu. A la banda esquerra, un garrofer amb la soca retorçuda protegeix el bassal del llevant. Amb tot,  el visitant adverteix de seguida la mà de l’home en els pedaços de ciment que, espargits ací i allà, distorsionen l'autenticitat de l’indret. De fet, el doll d’aigua que ompli la font emana d’una canonada. Quan plou molt i el rius s’omplin, l’aigua també baixa per un esgolador traçat en la roca. Recorde que més d’una vegada m’he pelat els genolls i els colzes mirant d’eixir de l’aigua per aquell esgolador reblert de molsa...

El sol s’emmiralla en l’aigua verdosa de la font Major i, alhora, es filtra, a través de les fulles de baladre, en xicotetes volves lluminoses que es projecten sobre les roques que circumden el toll. El racó ens convida a compartir el silenci per escoltar la remor de l’aigua. Durant deu minuts deixem que la suma de sorolls, colors i flaires (sobretot l’olor fresca de la terra humida) ens corprenga i ens inspire. Però el sol no s’atura, i a poc a poc va declinant. Per això, ens decidim a omplir les cantimplores abans d’iniciar l’ascens a la penya. Jordi Chiner destaca la importància cabdal de l’aigua en el desenvolupament de les civilitzacions. Comenta que, durant els primers anys d’expansió de Benidorm, la ciutat (que llavors encara es considerava poble) va tenir seriosos problemes d’abastiment d’aigua. No debades, afegeix, a hores d’ara les obres hidràuliques més importants (i més cares) del País Valencià estan a Benidorm. Jo faig broma:  comente que sense l’aigua que baixa de Sella la Vila Joiosa no seria capital de comarca. Reprenem la marxa. Mentrestant, continuem parlant dels beneficis de l’aigua. I, xarrant xarrant, no ens adonem que la meua furgoneta està creuada davant d’un altre cotxe, que pretén eixir de l’aparcament improvisat a força de maniobres impossibles. M’afanye a arribar a la furgoneta, però, quan hi arribe, el cotxe (que porta una L de principiant) ja ha aconseguit eixir. Veiem uns braços que ens maleeixen des de l’interior del vehicle. Jordi i jo ens fem un fart de riure.

D'educació i postmodernitat

Els professors tenen ––tenim–– la comesa de transmetre el coneixement de generació en generació. Compte! Que això no és bufar i fer ampolles! Si tenim en compte que el món està canviat com mai no s'havia vist, a un ritme vertiginós, correm el risc de quedar-nos desfasats i transmetre un coneixement ––el de la nostra generació–– que ja no siga profitós per a les generacions futures. Zygmunt Bauman, sociòleg de prestigi, sosté que vivim en uns "temps líquids". La metàfora és, si més no, encertada: el món actual és aclaparadorament mutable, inestable, impredictible, com el líquid que es vessa del recipient que el conté. En paraules del mateix Bauman, "les formes socials (les estructures que limiten les tries individuals, les institucions que garanteixen la continuïtat de les rutines, els patrons de comportament acceptat) ja no poden conservar la seva forma durant un període llarg de temps, ni esperem que ho facin, perquè es descomponen i es fonen més ràpid del que triguen a formar-se". Evidentment, l'escola ––com a institució–– no s'escapa d'aquest fenomen. I, em sap greu dir-ho, però és probable que els alumnes que encara ens estem formant per a ser professors ja estiguem desfasats, tot i ser joves i tenir el títol flamant. Al capdavall, el gran repte de l’ensenyament és el d’agafar el tren de la postmodernitat. Serem capaços d’arribar puntuals a l’estació?

Lleialtat lingüística

Mon pare és un home un tant romancer (espere que em sàpiga disculpar). Sempre li ha agradat contar batalletes de la seua joventut (tot i que encara és jove; d’esperit, si més no). I una de les històries que més li he escoltat relatar encara està impregnada, malauradament, d’actualitat.

Segons conta mon pare, un dia ell i el seu amic Jaume (de Pedreguer) van baixar a Alacant a arreglar uns papers a Governació. En aquell temps (devia ser a finals dels anys 70 o principis dels 80, en ple procés de la Transició) tots dos estudiaven Magisteri a la Universitat d’Alacant, especialitat en què es començaven a impartir tímidament les primeres assignatures en valencià (assignatures a les quals cap dels dos no dubtava a matricular-se). El cas és que aquell matí Jaume (de Pedreguer) i mon pare foren víctimes d’un dels molts casos de discriminació lingüística que hi ha hagut (i encara hi ha) a casa nostra. El funcionari en qüestió, quan va escoltar que se li adreçaven en la llengua pròpia del país va fer una ganyota de fàstic.

—Un momento, por favor. ¡A mi me habláis en cristiano! —els va dir el funcionari.

—Que vosté m’ha vist cara de moro? —li va etzibar mon pare.

La resposta de mon pare no deixava de ser enginyosa (i un pèl racista, tot siga dit), però era una resposta encertada. Era la resposta que es mereixia aquell funcionari superb, ignorant i feixistoide. Justa la fusta!

Cada vegada que li escolte contar a mon pare aquesta batalleta amb reminiscències del Tio Canya m’hi sent identificat. No debades, les coses no han canviat gens. Ans al contrari, la ciutat d’Alacant (i, per extensió, el País Valencià) és encara plena de funcionaris rancis i malcarats, de botiguers mal educats, de madrilenys prepotents i de xiquets burletes. I tots plegats encara miren d’avergonyir els valencianoparlants des de la seua mediocritat profundament provinciana.

Amb el pas dels anys mon pare ha canviat la seua actitud lingüística. A Alacant ja no parla sempre en valencià, sinó que s’adapta a l’interlocutor. Però no li puc retraure res. Al cap i a la fi, entenc que estiga fart d’haver de discutir i combatre l’irracionalisme. I és que viure plenament en valencià a Alacant no és gens fàcil. Amb tot, sé que el canvi de llengua tampoc no és per a ell la solució més desitjable. En el fons, sé que cada vegada que canvia de llengua se sent desenganyat i decebut per una democràcia que no garanteix (ni tampoc garantirà mai mentre tinga com a marc d’aplicació el que es coneix com a Espanya) els drets lingüístics de gran part de la ciutadania.

Fa massa temps que rumie sobre la lleialtat lingüística. I quan dic massa temps em referisc a més de deu anys. La veritat és que he necessitat molt de temps per a prendre una determinació coherent amb la meua identitat i amb la identitat dels meus. M’he fet la promesa (i espere acomplir-la) de no haver de canviar mai de llengua mentre estiga dins del territori de parla catalana. Fins i tot parlaré en valencià amb les amistats castellanoparlants amb què mai no havia parlat en valencià. No és qüestió de cabuderia, ni de militància, ni d’intransigència. És qüestió de dignitat. Ho faré per agrair als meus pares que m’hagen ensenyat el valencià (i que també li l’hagen ensenyat al meu germà) en un context tan advers a la nostra llengua com el de la ciutat d’Alacant, en què fins i tot algunes amistats valencianoparlants de la família recomanaven a mon pare i a ma mare que ho deixaren córrer, que això del valencià era perdre el temps. Ho faré també per sumar-me a la poqueta gent que viu plenament en valencià a Alacant actualment. I, per últim, ho faré per reconéixer el valor de tots aquells valencianoparlants que al llarg de la història de la democràcia han estat humiliats, vexats i, fins i tot, agredits físicament pels cossos de seguretat pel simple fet de parlar una llengua diferent del castellà.

Un dels millors professors que he tingut a la carrera ens deia que l’única manera de fer-nos desaparéixer del mapa és que ens maten. Clar: encara que ens tallaren la llengua, seguiríem pensant en valencià.