Lleialtat lingüística

Mon pare és un home un tant romancer (espere que em sàpiga disculpar). Sempre li ha agradat contar batalletes de la seua joventut (tot i que encara és jove; d’esperit, si més no). I una de les històries que més li he escoltat relatar encara està impregnada, malauradament, d’actualitat.

Segons conta mon pare, un dia ell i el seu amic Jaume (de Pedreguer) van baixar a Alacant a arreglar uns papers a Governació. En aquell temps (devia ser a finals dels anys 70 o principis dels 80, en ple procés de la Transició) tots dos estudiaven Magisteri a la Universitat d’Alacant, especialitat en què es començaven a impartir tímidament les primeres assignatures en valencià (assignatures a les quals cap dels dos no dubtava a matricular-se). El cas és que aquell matí Jaume (de Pedreguer) i mon pare foren víctimes d’un dels molts casos de discriminació lingüística que hi ha hagut (i encara hi ha) a casa nostra. El funcionari en qüestió, quan va escoltar que se li adreçaven en la llengua pròpia del país va fer una ganyota de fàstic.

—Un momento, por favor. ¡A mi me habláis en cristiano! —els va dir el funcionari.

—Que vosté m’ha vist cara de moro? —li va etzibar mon pare.

La resposta de mon pare no deixava de ser enginyosa (i un pèl racista, tot siga dit), però era una resposta encertada. Era la resposta que es mereixia aquell funcionari superb, ignorant i feixistoide. Justa la fusta!

Cada vegada que li escolte contar a mon pare aquesta batalleta amb reminiscències del Tio Canya m’hi sent identificat. No debades, les coses no han canviat gens. Ans al contrari, la ciutat d’Alacant (i, per extensió, el País Valencià) és encara plena de funcionaris rancis i malcarats, de botiguers mal educats, de madrilenys prepotents i de xiquets burletes. I tots plegats encara miren d’avergonyir els valencianoparlants des de la seua mediocritat profundament provinciana.

Amb el pas dels anys mon pare ha canviat la seua actitud lingüística. A Alacant ja no parla sempre en valencià, sinó que s’adapta a l’interlocutor. Però no li puc retraure res. Al cap i a la fi, entenc que estiga fart d’haver de discutir i combatre l’irracionalisme. I és que viure plenament en valencià a Alacant no és gens fàcil. Amb tot, sé que el canvi de llengua tampoc no és per a ell la solució més desitjable. En el fons, sé que cada vegada que canvia de llengua se sent desenganyat i decebut per una democràcia que no garanteix (ni tampoc garantirà mai mentre tinga com a marc d’aplicació el que es coneix com a Espanya) els drets lingüístics de gran part de la ciutadania.

Fa massa temps que rumie sobre la lleialtat lingüística. I quan dic massa temps em referisc a més de deu anys. La veritat és que he necessitat molt de temps per a prendre una determinació coherent amb la meua identitat i amb la identitat dels meus. M’he fet la promesa (i espere acomplir-la) de no haver de canviar mai de llengua mentre estiga dins del territori de parla catalana. Fins i tot parlaré en valencià amb les amistats castellanoparlants amb què mai no havia parlat en valencià. No és qüestió de cabuderia, ni de militància, ni d’intransigència. És qüestió de dignitat. Ho faré per agrair als meus pares que m’hagen ensenyat el valencià (i que també li l’hagen ensenyat al meu germà) en un context tan advers a la nostra llengua com el de la ciutat d’Alacant, en què fins i tot algunes amistats valencianoparlants de la família recomanaven a mon pare i a ma mare que ho deixaren córrer, que això del valencià era perdre el temps. Ho faré també per sumar-me a la poqueta gent que viu plenament en valencià a Alacant actualment. I, per últim, ho faré per reconéixer el valor de tots aquells valencianoparlants que al llarg de la història de la democràcia han estat humiliats, vexats i, fins i tot, agredits físicament pels cossos de seguretat pel simple fet de parlar una llengua diferent del castellà.

Un dels millors professors que he tingut a la carrera ens deia que l’única manera de fer-nos desaparéixer del mapa és que ens maten. Clar: encara que ens tallaren la llengua, seguiríem pensant en valencià.