D'educació i postmodernitat

Els professors tenen ––tenim–– la comesa de transmetre el coneixement de generació en generació. Compte! Que això no és bufar i fer ampolles! Si tenim en compte que el món està canviat com mai no s'havia vist, a un ritme vertiginós, correm el risc de quedar-nos desfasats i transmetre un coneixement ––el de la nostra generació–– que ja no siga profitós per a les generacions futures. Zygmunt Bauman, sociòleg de prestigi, sosté que vivim en uns "temps líquids". La metàfora és, si més no, encertada: el món actual és aclaparadorament mutable, inestable, impredictible, com el líquid que es vessa del recipient que el conté. En paraules del mateix Bauman, "les formes socials (les estructures que limiten les tries individuals, les institucions que garanteixen la continuïtat de les rutines, els patrons de comportament acceptat) ja no poden conservar la seva forma durant un període llarg de temps, ni esperem que ho facin, perquè es descomponen i es fonen més ràpid del que triguen a formar-se". Evidentment, l'escola ––com a institució–– no s'escapa d'aquest fenomen. I, em sap greu dir-ho, però és probable que els alumnes que encara ens estem formant per a ser professors ja estiguem desfasats, tot i ser joves i tenir el títol flamant. Al capdavall, el gran repte de l’ensenyament és el d’agafar el tren de la postmodernitat. Serem capaços d’arribar puntuals a l’estació?