Què entenem per bilingüisme?

Al món hi ha, aproximadament, 6000 llengües escampades al llarg d’uns 200 estats. Aquesta situació fa que el multilingüisme siga la realitat predominant en la majoria de països. De fet, el monolingüisme estatal, és a dir, l’existència d’estats on sols es parle una llengua, és una raresa, un fet vertaderament excepcional. Per posar un exemple, a Europa només hi ha tres estats monolingües: Albània, Islàndia i Portugal. I si filàrem prim podríem dir que, en realitat, Portugal no és un estat monolingüe, perquè té zones de parla lleonesa. En qualsevol cas, la situació d’aquests tres països contrasta amb el cas de Papua-Nova Guinea, on es parlen més de vuit-centes llengües. D’altra banda, cal no confondre el monolingüisme estatal amb el fet que alguns estats només tinguen una llengua oficial. A França només és oficial el francès, però això no significa que sols s’hi parle una llengua, ja que, a més del francès, també s’hi parla occità, basc, català, francoprovençal, alsacià, cors, neerlandès, luxemburguès i bretó.

Però reprenguem la pregunta inicial: en tota aquesta mar de llengües, què entenem per bilingüisme? D’entrada, la paraula sembla evocar un significat bastant clar, ja que conté el prefix llatí bi-, que significa dos/dues. Així doncs, podríem dir que bilingüisme significa dues llengües. En aquest sentit, el bilingüisme és la mínima expressió del multilingüisme. Ara bé, el problema del concepte bilingüisme sorgeix quan volem determinar qui o què és bilingüe.  Toni Mollà, en el seu Manual de sociolingüística es planteja aquesta problemàtica amb els interrogants següents: «qui és bilingüe?, les persones?, les societats?, els territoris?». La clau de l'enigma consisteix a entendre el bilingüisme com un concepte polisèmic amb tres dimensions o interpretacions possibles:

Bilingüisme individual

En el cas dels individus, el terme bilingüe fa referència  a la manifestació més elemental del poliglotisme. Les persones bilingües, doncs, són persones capaces d’usar dos idiomes. D’aquesta manera, podem dir, per exemple, que “Joan ha viscut quatre anys a Munich i, com que ha aprés alemany, ara és bilingüe”. I és que les causes d’aquesta classe de bilingüisme poden ser molt diverses: des de l’immigrant que aprèn una llengua estrangera per a integrar-se socialment en el país d’acollida (motivació integrativa) fins a l’aspirant a professor de secundària que estudia anglès per a guanyar punts i obtenir la plaça en les oposicions (motivació instrumental).

Bilingüisme territorial

Quan diem que un territori determinat és bilingüe, ens referim a un espai geogràfic dividit clarament en dues àrees, en cadascuna de les quals es parla una llengua diferent: en una zona es parla la llengua A; en l’altra, la llengua B. Aquest és, per exemple, el cas de Bèlgica: al nord s’usa el neerlandès i al sud, el francès. A més, a l’est del país hi ha unes petites regions de parla alemanya.

Bilingüisme social

Aquesta darrera classe de bilingüisme es dóna quan dins d’una mateix territori hi ha un grup de persones que es veu obligat a aprendre i a usar més d’un idioma. Per dir-ho d’una altra manera, en les situacions de bilingüisme social sempre hi ha un col·lectiu que és bilingüe i un altre que és monolingüe. En definitiva, es tracta d’un tipus de bilingüisme unidireccional: els parlants de la llengua A han d’aprendre la llengua B, però els parlants de la llengua B no cal que aprenguen la llengua A. Evidentment, pot haver parlants de B que aprenguen a parlar la llengua A, però no hi estan obligats. De fet, aquesta és la diferència entre els uns i els altres: mentre que uns (els parlants d’A) són bilingües de manera necessària, incondicional, els de la llengua B ho són per iniciativa pròpia, amb la qual cosa gaudeixen de la llibertat de poder triar entre ser monolingües o no ser-ho. Aquest desequilibri fa que

1.     Els parlants d’A reben un tracte discriminatori en moltes situacions de la vida quotidiana.

2.     La llengua B tinga molt més prestigi que no pas la llengua A.

Així, el bilingüisme social desemboca sempre en un conflicte lingüístic, perquè no hi ha mai igualtat entre les dues llengües afectades. Justament per això, se sol afirmar que les societats no poden ser bilingües (no poden ser-ho de manera equilibrada).

El cas més pròxim de bilingüisme social és el que vivim al País Valencià. Això no obstant, cal advertir que en el territori valencià la realitat lingüística és un tant més complexa. I és que a casa nostra hi ha també bilingüisme territorial: el País Valencià es divideix en dues zones lingüístiques, la zona castellanoparlant, que és monolingüe, i la zona catalanoparlant, que és, precisament, on hi ha instaurat el bilingüisme social.