dimarts, 10 de maig del 2011

Lliges?

Els xiquets d’avui dia (però no sols els xiquets, sinó també els joves i, fins i tot, els adults) no lligen. Si no estan avesats a exercitar la ment per a imaginar (que no ho estan gens, encara que, afortunadament, sempre hi ha excepcions), la lectura els resultarà pedant i avorrida i difícilment podran descodificar de manera satisfactòria el missatge que s’entreveu a les pàgines de qualsevol obra literària. I si no són capaços de copsar el missatge, l’essència del discurs –l’argument o la trama, en el cas d’una novel•la–, no podran, ni de bon tros, parar atenció als elements estilístics ni tampoc fruir del gaudi estètic.

En bona mesura, tota aquesta problemàtica ve donada per l’aparició de l’anomenada “cultura de masses” i per l’omnipresència dels mitjans audiovisuals. La televisió, a banda d’idiotitzar la societat i d’adormir les consciències, ha trastocat els hàbits més quotidians de la vida de les persones. Per no parlar del gran poder "absorbent" dels ordinadors i la xarxa. El fet de tenir el televisor al saló de casa, just davant del sofà, s’ha convertit en el paradigma del confort. No hi ha res com treure’s les sabates i engegar el televisor després d’una dura jornada de treball, o després d’haver arribat de l’escola o de la universitat. No critique la gent que mira la televisió. Si ho fera seria un hipòcrita, perquè tothom la mira. A qui no li ha abellit mai desconnectar de la rutina gaudint d’una bona sèrie? Però la televisió ha anat agafant cada vegada més protagonisme. Ja no es tracta d’una sèrie o del telenotícies, ara també cal mirar els “debats” tan interessants que emet i, per descomptat, les pel•lícules. Ja no cal ni anar al cinema, perquè al cap d’un any podem veure la pel•lícula que s’havia estrenat a la gran pantalla sense alçar-nos del sofà, en un format més menut i d’anar per casa –mai millor dit. I si directament ens la descarreguem d'internet? Amb tanta pantalla ja no hi ha temps per a llegir, i si n’hi ha hem perdut el costum i acabem bandejant el llibre. La literatura no encaixa en un món en què la comoditat s’ha convertit en la mare dels ous.

No ens enganyem: llegir, i el que és més important, entendre el que llegim i gaudir mentre ho fem, requereix un esforç massa gran per a les nostres ments acomodades. I, sobretot, si tenim en compte que podem accedir a la ficció a través de dreceres molt més directes i no tan pedregoses. El cinema i la televisió ens donen tota la informació ja processada, de manera que nosaltres només l’hem de consumir.

Aquesta és, precisament, la gran diferència entre el lector i l’espectador: l’espectador només observa i espera amb deler el desenllaç de la història; el lector, en canvi, té la possibilitat d’interpretar i participa en la construcció del discurs, perquè, al capdavall, fa una lectura personal de l’obra. Cal dir que, pel que fa a la poesia, a causa de la seua naturalesa eminentment subjectiva i simbòlica, la possibilitat d’interpretacions i lectures sol multiplicar-se. Tot plegat, ens porta a deduir que el lector és molt més actiu que no pas l’espectador. Els crítics acostumen a incidir sobre aquest aspecte a l’hora d’assenyalar els punts febles dels bestsellers i, en general, de tota la literatura comercial. I és que en aquest tipus d’obres l’escriptor no té massa cura de l’estil; no es tracta d’obres en les quals s’aprecie un treball minuciós del llenguatge, ja que el contingut prima sempre sobre la forma. Per aquest motiu, se sol dir que són obres molt cinematogràfiques: amb una trama àgil, sovint d’aventures o d’intrigues pseudohistòriques, amb uns personatges molt estereotipats (el bo és sempre bo i el dolent és sempre dolent) i amb poca profunditat psicològica. Molts lectors defugen aquest tipus de literatura perquè la consideren una conseqüència de la repercussió esfereïdora que tenen els mitjans audiovisuals en les nostres societats. Certament, el pes del món audiovisual és de tal magnitud que arriba a determinar el fet literari, i per això llegir un bestseller equival a veure una pel•lícula: requereix, si fa no fa, el mateix esforç. A més, hi ha l’element afegit de la publicitat. Si aquestes obres tenen tant d’èxit és, sobretot, perquè hi ha una estratègia de màrqueting al darrere. D’aquesta manera, podríem parlar de “consumidors de literatura” en comptes de “lectors”, ja que, al capdavall, el llibre ha perdut tot el seu valor artístic i només manté el seu valor comercial. Actualment les obres literàries es compren com si foren perfums o peces de roba de marca. Vull que quede clar que amb aquestes afirmacions no pretenc criticar la gent que llig aquesta literatura. De la mateixa manera que ocorria en el cas de la televisió, si la criticara seria també un hipòcrita. Qui no s’ha llegit mai un bestseller? Estic segur que, almenys, tothom ho ha intentat encara que no l’haja acabat. Amb tot, el fet cert és que ara (després d'haver llegit algun llibre) m’interessa més un altre tipus de literatura, no tan convencional, molt més elaborada, amb un missatge que va més enllà de l’anècdota i l’entreteniment i que, en general, sol ser molt més minoritària.

13 comentaris:

  1. Ja ho sabeu que m'agrada fer d'advocat del dimoni, i més en aquest tema. Et debatré alguna qüestió: m'agradaria saber què en penses i si ho has vist mai així. M'agrada contrastar punts de vista literaris…

    1. Un personatge pla no deixa de ser interessant ni implica menor treball novel•lesc. Com més pla és un personatge, més permet altres qüestions, com ara el desenvolupament de l'acció i l'aventura, i viceversa; si a un James Bond (en origen, personatge novel•lesc) amb tota aquella acció, se li hagués de sumar tot un plantejament psicològic complex, el lector s'acabaria pegant un tir. Vull dir: o una cosa, o l'altra, i si fas les dues el que has de fer és atenuar psicologisme i acció i buscar l'equilibri. O potser el que vols destacar no és acció, sinó un context històric o un tipus de societat, amb la qual cosa el món interior del personatge perd pes a favor d'aquest context. "Grans autors" (els que la crítica considera com a tals) han treballat personatges plans i han elaborat literatura considerada artística. Pense, per exemple, en una novel•leta de Balzac, "Sarrasine", en què el personatge més interessant és el que no evoluciona psicològicament: un personatge misteriós, desconcertant, però que no té cap tipus de món interior i no canvia. O, sense anar tan lluny, ningú no dubta de la literarietat del Tirant, i els personatges són bastant —potser no totalment— plans. O els de les novel•les artúriques (Crhétien de Troyes), p. ex., sí que són totalment plans… i també es consideren obres d'art. Etcètera.

    2. Que hi haja un menor treball d'«estil» (de llengua i recursos retòrics) no vol dir que no es treballe en un altre sentit. Per exemple: la documentació prèvia (encara que siga falsejada) o el disseny de l'estructura: una novel•la argumentalment poc complexa permet una estructura més mal•leable, més complexa, i viceversa. Pense, per exemple, en novel•la negra, policíaca, etc. Darrere del Codi da Vinci hi ha un treball grandíssim de documentació, encara que després l'autor falsege el material i el presente com a veritable. També hi ha un complex disseny estructural que —això sí— pot ser que depenga d'una plantilla ja pensada i reutilitzable. Però aconseguir aquesta arquitectura sense que el lector es perda (és més: fent que hi guanye interès, que no puga parar de llegir) a mi em sembla totalment impressionant, artísticament parlant.

    En resum: crec que la dicotomia, o el debat, entre literatura de consum/"alta literatura" és molt més complex del que se sol presentar, i fins i tot que caldria veure cada cas. Arribar al gran públic a través de la literatura crec que també és difícil, per a un escriptor, i em sembla que darrere d'un best seller també hi ha faena feta, tot i que el producte final semble més senzill. L'alta literatura no té el mèrit d'arribar a les masses: qüestió de propaganda? Jo mai he vist best-sellers anunciats a la tele. Vendre un llibre no és com vendre una pel•lícula, i ací sovint hi juga el fet que l'obra siga fàcil de llegir i amb un argument de pel•lícula americana. La pregunta és si, a banda d'un argument simple i un escàs treball lingüístic, hi ha alguna cosa més. Caldria veure cada cas, em sembla. El que tinc clar és que no puc associar directament "literatura comercial" amb "literatura dolenta".

    ResponElimina
  2. M'has deixat sense arguments!!

    No, però a veure, jo en cap moment he dit que la profunditat psicològica siga una constant en la "bona" literatura. Només considere que és un exemple del que no veurem mai a un bestseller.

    En segon lloc, he de reconéixer que la literatura comercial té molt de mèrit perquè almenys enganxa molta gent a llegir. Per tant, hauríem de tindre en compte que fomenta la lectura i això és positiu. Com veus no tot són crítiques. I si ho són, he intentat que siguen constructives. He de confessar que fa uns anys jo no llegia una altra cosa. Però ara crec que he assolit una maduresa que em demana un altre tipus de literatura. Amb això no vull dir que no en torne a llegir. Aquest post l'he escrit bàsicament perquè veig en els bestsellers un clar reflex de la cultura cinematogràfica.

    Molt agraït pel teu comentari,

    Josep

    ResponElimina
  3. Els personatges plans es poden mostrar en televisió més fàcilment, i també de manera més efectiva. La literatura és una altra cosa. La literatura hauria de ser una altra cosa, si més no hui dia, que la pantalla ofereix possibilitats de ficció molt i molt bones.

    Són llenguatges diferents. Són móns diferents. Mai demanaré a la tele que reproduisca Saramago, ni tampoc demanaré al llibre que faça de Tarantino. Ans gaudiré de les dues parts per separat.

    Miquel

    ResponElimina
  4. Personalment, m'agrada més un tipus de cinema que té més de psicològic o que es recrea en qüestions que literàriament donen/donarien molt de si. P.ex., "Les meves tardes amb la Margueritte" o "La vida secreta de les paraules". Aquest cinema no hauria d'existir? I què fem del públic a qui li agrada? O del director que vol explicar aquestes històries? Potser un llibre fóra millor per explicar-les... o potser ni millor ni pitjor: diferent. Pense que en la vida del senyor (i de la senyora) hi ha d'haver de tot (per a bé o per a mal, què hi farem) i que no passa res si hi ha llibres cinematogràfics i pel·lícules literàries. Cadascú que trie el que li agrade o li plaga en cada moment i, escolta, millor que algú escolte Regueton, que llija Corín Tellado i que veja High School Musical XVII que que es pose a atracar bancs o a violar tubs d'escapament. I si un dia l'elit intel·lectual vol consumir algun d'aquests productes tampoc és qüestió de pegar-li un tir, que d'intel·lectuals anem escassos i una música/pel·lícula/llibre d'aquests no li rebentarà les neurones: hi ha temps per a tot, hi ha ocasions que, simplement, va bé evadir-se.

    P.D.: I que conste que, si estigués en les meves mans, els creadors del Regueton i de High School Musical tindrien una mort lenta i dolorosa. De la novel·la rosa per fascicles no en puc parlar perquè no he tingut el gust de ser amablement obligat a consumir-la.

    ResponElimina
  5. Evidentment, no negue que hi puguen haver grandiosos exemples de cinema de vessant psicològica. Simplement dic que són llenguatges destinats a coses diferents. La velocitat d'acció, per exemple, crec que es mostra molt millor en el cinema que en la literatura. Així com el monòleg interior queda massa forçat en la pantalla.

    El cinema sempre ha de ser entenedor i clar: normalment, no es pot tornar enrere si l'espectador es perd en algun moment. En canvi, la novel·la pot detenir-se més en el llenguatge perquè, si no es capta el missatge a la primera, ja es captarà en la segona llegida (o tercera, o quarta, o cinquena si es poesia, per exemple).

    Vaja, jo veig molt clar que hi ha coses que no es poden mostrar en segons quins llenguatges artístics.

    ResponElimina
  6. Excel·lent el Blogger este, que ha esborrat tots els comentaris de la nostra interessant discussió. :S

    ResponElimina
  7. xe... :(
    Vaig llegir el teu últim comentari i tenia resposta preparada. Però, en fi! Ja havíem arribat, de tota manera, al problema de base, que em sembla que és el de sempre: tu proposes una jerarquia i un bé i un mal; jo m'estime més no veure un bé i un mal perquè, llavors, poca cosa bona quedaria... hehehe [l'argumentació era més i millor raonada].

    En qualsevol cas, fins i tot crec que no som davant d'un problema base incompatible ni irresoluble: la literatura "dolenta" (si s'ha de valorar) existeix (siga o no comercial), igual com el cinema i com tot, i em sembla que continuarà existint. Tu proposes desconsiderar-la dels estudis literaris; jo propose estudiar-la d'una altra manera i arreplegant allò que tinguen de "salvable", siga o no literari o artístic. Què me'n dius? Arribem a l'acord? Fem un pacte? hehe

    ResponElimina
  8. Tenia un missatge molt bonic escrit en què et responia, però no s'ha enviat noséperquè i m'ha agafat molta ràbia. Ja te'l reescriuré demà si això.

    Ah, seguia sense donar-te la raó (del tot, si més no), no et faces il·lusions! XD

    ResponElimina
  9. DaniAlemany
    ei no borreu mai!!!
    i més un tema interesant.

    ResponElimina
  10. Que conste que no sóc jo el qui els esborra... es veu que el meu bloc té una mena d'autonomia desconeguda... I jo també havia respost. En tindre una estoneta tornaré a comentar alguna cosa.

    Josep

    ResponElimina
  11. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  12. S'han recuperat els comentaris! Josep, al meu bloc va passar el mateix...

    Heu vist? Tenim lectors interessats! Hahaha jo q pensava q era un friqui, m'alegra saber q en som més :¬)

    Miquel, muntem una tertúlia a lo Telecinco? Si peguem crits i ens arreem bufetaes els nostres blocs guanyaran audiència com si fórem vulgars llibres comercials... Jo lo veo

    ResponElimina