dimarts, 6 d’agost del 2013

Lleialtat lingüística


Mon pare és un home un tant romancer (espere que em sàpiga disculpar). Sempre li ha agradat contar batalletes de la seua joventut (tot i que encara és jove; d’esperit, si més no). I una de les històries que més li he escoltat relatar encara està impregnada, malauradament, d’actualitat.
Segons conta mon pare, un dia ell i el seu amic Jaume (de Pedreguer) van baixar a Alacant a arreglar uns papers a Governació. En aquell temps (devia ser a finals dels anys 70 o principis dels 80, en ple procés de la Transició) tots dos estudiaven Magisteri a la Universitat d’Alacant, especialitat en què es començaven a impartir tímidament les primeres assignatures en valencià (assignatures a les quals cap dels dos no dubtava a matricular-se). El cas és que aquell matí Jaume (de Pedreguer) i mon pare foren víctimes d’un dels molts casos de discriminació lingüística que hi ha hagut (i encara hi ha) a casa nostra. El funcionari en qüestió, quan va escoltar que se li adreçaven en la llengua pròpia del país va fer una ganyota de fàstic.

—Un momento, por favor. ¡A mi me habláis en cristiano! —els va dir el funcionari.
—Que vosté m’ha vist cara de moro? —li va etzibar mon pare.

La resposta de mon pare no deixava de ser enginyosa (i un pèl racista, tot siga dit), però era una resposta encertada. Era la resposta que es mereixia aquell funcionari superb, ignorant i feixistoide. Justa la fusta!
Cada vegada que li escolte contar a mon pare aquesta batalleta amb reminiscències del Tio Canya m’hi sent identificat. No debades, les coses no han canviat gens. Ans al contrari, la ciutat d’Alacant (i, per extensió, el País Valencià) és encara plena de funcionaris rancis i malcarats, de botiguers mal educats, de madrilenys prepotents i de xiquets burletes. I tots plegats encara miren d’avergonyir els valencianoparlants des de la seua mediocritat profundament provinciana.
Amb el pas dels anys mon pare ha canviat la seua actitud lingüística. A Alacant ja no parla sempre en valencià, sinó que s’adapta a l’interlocutor. Però no li puc retraure res. Al cap i a la fi, entenc que estiga fart d’haver de discutir i combatre l’irracionalisme. I és que viure plenament en valencià a Alacant no és gens fàcil. Amb tot, sé que el canvi de llengua tampoc no és per a ell la solució més desitjable. En el fons, sé que cada vegada que canvia de llengua se sent desenganyat i decebut per una democràcia que no garanteix (ni tampoc garantirà mai mentre tinga com a marc d’aplicació el que es coneix com a Espanya) els drets lingüístics de gran part de la ciutadania.
Fa massa temps que rumie sobre la lleialtat lingüística. I quan dic massa temps em referisc a més de deu anys. La veritat és que he necessitat molt de temps per a prendre una determinació coherent amb la meua identitat i amb la identitat dels meus. M’he fet la promesa (i espere acomplir-la) de no haver de canviar mai de llengua mentre estiga dins del territori de parla catalana. Fins i tot parlaré en valencià amb les amistats castellanoparlants amb què mai no havia parlat en valencià. No és qüestió de cabuderia, ni de militància, ni d’intransigència. És qüestió de dignitat. Ho faré per agrair als meus pares que m’hagen ensenyat el valencià (i que també li l’hagen ensenyat al meu germà) en un context tan advers a la nostra llengua com el de la ciutat d’Alacant, en què fins i tot algunes amistats valencianoparlants de la família recomanaven a mon pare i a ma mare que ho deixaren córrer, que això del valencià era perdre el temps. Ho faré també per sumar-me a la poqueta gent que viu plenament en valencià a Alacant actualment. I, per últim, ho faré per reconéixer el valor de tots aquells valencianoparlants que al llarg de la història de la democràcia han estat humiliats, vexats i, fins i tot, agredits físicament pels cossos de seguretat pel simple fet de parlar una llengua diferent del castellà.
Un dels millors professors que he tingut a la carrera ens deia que l’única manera de fer-nos desaparéixer del mapa és que ens maten. Clar: encara que ens tallaren la llengua, seguiríem pensant en valencià.



6 comentaris:

  1. Encara que no compartixca en tu l´ideologia que tens,aço de parla catalana,pais valencia etc Si que te puc dir una cosa,estic totalment d´acort en tot lo que has dit.Yo encara que en qui parle siga castella-parlant yo seguixc en la meua llengua valenciana i no canvie.U,perq en la comunitat valenciana (no m´agrada gens aixo de comunitat)les dos llengues oficials son el castella i el valencia, o siga que no tinc perq utilisar el castella.Dos,perq per historia i per lo bonica que es la llengua valenciana hi ha que estar molt orgullos de parlar esta dolça llengua,i en qui parles de tota Espanya te pot entendre perfectament.

    ResponElimina
  2. Enhorabona, des d'Elx. Dec ser de la generació de ton pare: jove d'esperit i amb un fill i una filla plenament catalanoparlants d'Elx. És la llengua de la meua dona, sa mare, que és del Camp d'Elx. I hem seguit tots aquests anys i parlem valencià, el català de tots, a tothora. Enhorabona pel teu compromís personal. M'ha agrada molt llegir-te.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Joan Carles. M'alegra que t'haja agradat el post. I encara m'alegra més saber que el català es manté viu a Elx gràcies a gent com vosaltres. Salut!

    ResponElimina
  4. Tant de bo tots els catalano-parlants (o Valencià) practiquessin la fidelitat lingüística. Llavors la llengua estaria salvada. Sóc castellanoparlant d'origen i en els darrers temps pràctic la fidelitat lingüística (en català es clar). M'he fixat que una cosa que a mi no em costa gens en absolut per a altres se'ls hi fa impossible (culpa de la persecució i menyspreu del català. Els mals hàbits i la submissió al castellà fan la resta). És tracta de mentalitzar-se i fer-ho sempre des del positivisme. Força i endevant!

    ResponElimina
  5. Hola Josep,
    Sé de que parles quan et refereixes a aixó de "Háblame en crsitiano". En els meus anys d'estudiant a la Universitat a Alacant, he tingut que escoltar i patir eixa frase per part de persones que encara que no parlara amb elles, es molestaven per sentir-me parlar amb altres en valencià.
    Em van fer avorrir Alacant... :(

    Encara ara, i pel que fa al meu blog, hi ha qui m'ha dit que per què només escric en valencià. Que si ho fera en castellà em lleguiria més gent, al que jo en to irònic sempre conteste que si volguera que em lleguira més gent, probablement escriuria en xinés. Pels milions i mlions que hi han pel món. :)

    ResponElimina
  6. Doncs jo he d'admetre que no practique quasi la fidelitat lingüística. Entenc totalment que les llengües han de ser defensades i que hi ha una evident discriminació lingüística cap a les llengües considerades minoritàries, però jo utilitze tant el castellà com el valencià quan m'abelleix amb qui m'abelleix i me n'adone que cada vegada utilitze més el valencià. Quan algú "em suggereix" en quina llengua li he de parlar, me'n passe al francés o directament l'ignore depenent del cas,m'explique:
    Hi ha gent que "no me entiende" que ha anat a l'escola com jo i fins i tot al mateix institut, fins i tot a la mateixa universitat (rises)! . Quan eixos/es diuen "no te entiendo", els aplique el primer cas. No hi han excuses. Si li parlara en anglés faria per entendre'm o em diria "in spanish"?
    Després està la personeta del senyor que et demana per favor que li parles en castellà o en altra llengua perquè no entén la teua i s'interessa per saber què estàs parlant, Li ho expliques i, com saps/notes que no t'entén, li parles en la seua llengua.
    I per acabar,quan em diuen, que en la meva feina m'ho han dit més d'una vegada, aixó de "en cristiano", conteste: "copto o ortodoxo?"o "jo es que sóc musulmà"... se'ls queda cara de mono i continue la conversa en valencià. Si em diuen que sóc maleducat, que m'ho han dit, els conteste que la bóna educació i l'dioma que es parle no tenen cap relació, que és qüestió d'actitud.

    ResponElimina