Guanyar la partida

Sóc a punt de fer vint-i-cinc anys. Divendres passat vaig signar el primer contracte laboral de ma vida. Em dedicaré, durant uns anys, al que m'agrada, tindré un sou digne i treballaré amb gent que admire i a la vora de casa. Em considere immensament afortunat. Ara bé, també he d’admetre que per arribar on sóc he suat tinta, he passat nits senceres sense dormir, he sacrificat moltes coses i, fins i tot, he hagut de visitar el metge en més d’una ocasió. Els engranatges polítics i econòmics que controlen el sistema social vigent són, certament, despietats. I poder donar aquesta bona nova és tot un prodigi, d'acord amb la conjuntura actual.

Malauradament, alguns joves no teniu tanta sort, a pesar de cremar-vos les celles tant o més que un servidor. N’hi ha que patiu l’aspra diàspora; n’hi ha que maldeu per independitzar-vos; n’hi ha de desesperats que us veneu per sous irrisoris i miserables. Malgrat tot, us encoratge a persistir en la lluita personal i social per assolir el somni d’una vida més justa. Gabriel Celaya deia que “la poesía es un arma cargada de futuro”. Jo dic que nosaltres som la poesia de la societat. Som les armes del present i del futur, perquè, al capdavall, la vida en societat és i serà de la manera com els joves volem i voldrem que siga. I si defallim hauran guanyat la partida.

Carrers muts

Sol, sóc etern. 

Josep Vicenç Foix

Encara ara, et somie

entre misteris ignots,

o viaranys secrets
i astuts.

Ara et somie, encara,

entre contrallums somorts

i versos dels teus carrers
muts. 

Rutes literàries (II): el tresor del Diví

Arribe a la Plaça i Jordi m'espera assegut en una taula del bar Paco. El salude i li demane disculpes pel retard. Em diu que no patisca, que ell ja havia demanat un bombó i un got amb gel i amb això estava entretingut. Entre al bar i demane un timonet. Mentre prenem café, parlem de com ens van els estudis i de quines perspectives de futur tenim. Després, li avance la ruta que tinc pensada fer aquella vesprada: pujarem al Diví, un penyal del barranc de l’Arc que està enganxat a la penya de Sella per la banda de llevant i del qual es conta una llegenda sobre un tresor morisc. Asseguts davant l’Ajuntament, gaudim d’una perspectiva privilegiada de la plaça del poble. A l’horitzó, per damunt les teulades, s’intueixen uns tossals. Em relaxa observar com l’arquitectura rural s’adapta a les lleis del medi natural.

El poble compta amb dos temples, situats en extrems diagonalment oposats dins la plaça Major. Un  temple és religiós; l’altre, pagà. El religiós és l’església de Santa Anna, el campanar emblanquinat de la qual destaca per damunt de tots els terrats. El temple pagà, que té sempre més parroquians que el religiós, és el bar Paco. El bar fa cantó a l’entrada de la Plaça. Al costat de la taverna hi ha l’edifici de l’Ajuntament, una estructura de formigó moderna, austera, funcional. Davant de nosaltres, alguns joves del poble colpegen amb la mà una pilota contra la paret de la torre. Escalfen enèrgicament. Li dic a Jordi que hui jugaran a perxa, perquè hi ha una corda penjada entre les dues fileres de cases que formen la Plaça. La pilota és, certament, una de les aficions del poble, al costat de la banda de música, la rondalla o les danses; i totes aquestes manifestacions ludicoesportives es concentren els dies de festa en el centre neuràlgic de la localitat, en l’àgora, allà on som. Chiner i jo, a més de la filologia, també compartim el gust per la música. Ell també toca en la banda del seu poble. De fet, la banda de Benidorm la dirigeix un músic de Sella. El món és un mocador. I el de les bandes, els pilotaris i els pobles ho és especialment.  

Jordi vol saber què és la torre quadrada sobre la qual la pilota repica amb insistència. Li explique que pertany al conjunt arquitectònic del palau de la baronia, que està enganxat a l’església. La fortalesa, constituïda per carreus del mateix color que el Torró de Xixona, és l’element més antic de l’edifici. Segons diu la veu popular, el baró era l’home més poderós del poble, i tots els vilatans li devien cortesia. Des de la torre del seu palau, contemplava satisfet les execucions en la volta de les Forques. El noble cobejava unes terres que tenia el tio Ginés en el barranc de l’Arc. Però aquell llaurador no les volia vendre de cap de les maneres, i per això el baró pensava que acabaria penjant el tio Ginés. Un bon dia, Ginés va acollir en sa casa dos moros. Mentre els homes sopaven i conversaven, el sellard els escoltava. Per més que ho va intentar, no va aconseguir entendre ni un borrall del que deien. Finalment, els moros, atabalats amb tant de vi, desplegaren un mapa que desvetllà el misteri: en la cova del penyal del Diví hi havia amagat un tresor. De la nit al matí, el tio Ginés es va fer ric i es féu construir un casalot davant del palau, per a impedir que el baró veiés les execucions. Actualment, la mansió del tio Ginés és coneix com “l’Acadèmia”, i és on assaja la Unió Musical l’Aurora. 

Ruixats

M'agraden els instants que precedeixen el ruixat: contemplar el dol del cel, escoltar la remor del vent en les fulles eixutes dels arbres, ensumar la humitat imminent, agrair l'esclafit greu del llamp que confirma la pluja i burlar-me dels vianants atrafegats que no porten paraigua.

Què entenem per bilingüisme?

Al món hi ha, aproximadament, 6000 llengües escampades al llarg d’uns 200 estats. Aquesta situació fa que el multilingüisme siga la realitat predominant en la majoria de països. De fet, el monolingüisme estatal, és a dir, l’existència d’estats on sols es parle una llengua, és una raresa, un fet vertaderament excepcional. Per posar un exemple, a Europa només hi ha tres estats monolingües: Albània, Islàndia i Portugal. I si filàrem prim podríem dir que, en realitat, Portugal no és un estat monolingüe, perquè té zones de parla lleonesa. En qualsevol cas, la situació d’aquests tres països contrasta amb el cas de Papua-Nova Guinea, on es parlen més de vuit-centes llengües. D’altra banda, cal no confondre el monolingüisme estatal amb el fet que alguns estats només tinguen una llengua oficial. A França només és oficial el francès, però això no significa que sols s’hi parle una llengua, ja que, a més del francès, també s’hi parla occità, basc, català, francoprovençal, alsacià, cors, neerlandès, luxemburguès i bretó.

Però reprenguem la pregunta inicial: en tota aquesta mar de llengües, què entenem per bilingüisme? D’entrada, la paraula sembla evocar un significat bastant clar, ja que conté el prefix llatí bi-, que significa dos/dues. Així doncs, podríem dir que bilingüisme significa dues llengües. En aquest sentit, el bilingüisme és la mínima expressió del multilingüisme. Ara bé, el problema del concepte bilingüisme sorgeix quan volem determinar qui o què és bilingüe.  Toni Mollà, en el seu Manual de sociolingüística es planteja aquesta problemàtica amb els interrogants següents: «qui és bilingüe?, les persones?, les societats?, els territoris?». La clau de l'enigma consisteix a entendre el bilingüisme com un concepte polisèmic amb tres dimensions o interpretacions possibles:

Bilingüisme individual

En el cas dels individus, el terme bilingüe fa referència  a la manifestació més elemental del poliglotisme. Les persones bilingües, doncs, són persones capaces d’usar dos idiomes. D’aquesta manera, podem dir, per exemple, que “Joan ha viscut quatre anys a Munich i, com que ha aprés alemany, ara és bilingüe”. I és que les causes d’aquesta classe de bilingüisme poden ser molt diverses: des de l’immigrant que aprèn una llengua estrangera per a integrar-se socialment en el país d’acollida (motivació integrativa) fins a l’aspirant a professor de secundària que estudia anglès per a guanyar punts i obtenir la plaça en les oposicions (motivació instrumental).

Bilingüisme territorial

Quan diem que un territori determinat és bilingüe, ens referim a un espai geogràfic dividit clarament en dues àrees, en cadascuna de les quals es parla una llengua diferent: en una zona es parla la llengua A; en l’altra, la llengua B. Aquest és, per exemple, el cas de Bèlgica: al nord s’usa el neerlandès i al sud, el francès. A més, a l’est del país hi ha unes petites regions de parla alemanya.

Bilingüisme social

Aquesta darrera classe de bilingüisme es dóna quan dins d’una mateix territori hi ha un grup de persones que es veu obligat a aprendre i a usar més d’un idioma. Per dir-ho d’una altra manera, en les situacions de bilingüisme social sempre hi ha un col·lectiu que és bilingüe i un altre que és monolingüe. En definitiva, es tracta d’un tipus de bilingüisme unidireccional: els parlants de la llengua A han d’aprendre la llengua B, però els parlants de la llengua B no cal que aprenguen la llengua A. Evidentment, pot haver parlants de B que aprenguen a parlar la llengua A, però no hi estan obligats. De fet, aquesta és la diferència entre els uns i els altres: mentre que uns (els parlants d’A) són bilingües de manera necessària, incondicional, els de la llengua B ho són per iniciativa pròpia, amb la qual cosa gaudeixen de la llibertat de poder triar entre ser monolingües o no ser-ho. Aquest desequilibri fa que

1.     Els parlants d’A reben un tracte discriminatori en moltes situacions de la vida quotidiana.

2.     La llengua B tinga molt més prestigi que no pas la llengua A.

Així, el bilingüisme social desemboca sempre en un conflicte lingüístic, perquè no hi ha mai igualtat entre les dues llengües afectades. Justament per això, se sol afirmar que les societats no poden ser bilingües (no poden ser-ho de manera equilibrada).

El cas més pròxim de bilingüisme social és el que vivim al País Valencià. Això no obstant, cal advertir que en el territori valencià la realitat lingüística és un tant més complexa. I és que a casa nostra hi ha també bilingüisme territorial: el País Valencià es divideix en dues zones lingüístiques, la zona castellanoparlant, que és monolingüe, i la zona catalanoparlant, que és, precisament, on hi ha instaurat el bilingüisme social. 

Geografies literàries (I): La font Major

-        Després d’admirar la font de la Murtrera, visitem la font Major, un toll considerablement més gran que l’anterior, gairebé redó, on la gent (i alguns gossos) es banyen en estiu. La font Major, malgrat que en ocasions tinga diferents espècies de mamífers a remulla, abasteix d’aigua el poble de Sella. Per això, no m’estranya que hi haja gent que atribuisca el caràcter rude d’alguns sellards a l’aigua que es beu a la localitat. Baixem a la font per unes escales. Un cartell de fusta indica, de manera gràfica, que està prohibit banyar-s’hi. Davant la perplexitat del benidormer que m'acompanya, a qui fa uns segons acabe d’explicar que allà ens banyem en estiu, aclarisc que el senyal no té un sentit prohibitiu, sinó que més aïna aprofita per evadir les responsabilitats del consistori en cas d’accident.

Un cop a la vora de la font, observem just enfront de nosaltres un pi majestuós, l’ombra del qual es projecta sobre la superfície ondulant del toll. A primer cop d’ull, el racó sembla extret d’un verger idíl·lic. L’aigua, d’un verd terapèutic, presideix l’espai tacada de punts de color rosa. I és que sobre l'entollament navega sempre una flota de flors de baladre. Per la banda dreta, la font està custodiada per dues pedres imponents que separen el toll del riu. A la banda esquerra, un garrofer amb la soca retorçuda protegeix el bassal del llevant. Amb tot,  el visitant adverteix de seguida la mà de l’home en els pedaços de ciment que, espargits ací i allà, distorsionen l'autenticitat de l’indret. De fet, el doll d’aigua que ompli la font emana d’una canonada. Quan plou molt i el rius s’omplin, l’aigua també baixa per un esgolador traçat en la roca. Recorde que més d’una vegada m’he pelat els genolls i els colzes mirant d’eixir de l’aigua per aquell esgolador reblert de molsa...

El sol s’emmiralla en l’aigua verdosa de la font Major i, alhora, es filtra, a través de les fulles de baladre, en xicotetes volves lluminoses que es projecten sobre les roques que circumden el toll. El racó ens convida a compartir el silenci per escoltar la remor de l’aigua. Durant deu minuts deixem que la suma de sorolls, colors i flaires (sobretot l’olor fresca de la terra humida) ens corprenga i ens inspire. Però el sol no s’atura, i a poc a poc va declinant. Per això, ens decidim a omplir les cantimplores abans d’iniciar l’ascens a la penya. Jordi Chiner destaca la importància cabdal de l’aigua en el desenvolupament de les civilitzacions. Comenta que, durant els primers anys d’expansió de Benidorm, la ciutat (que llavors encara es considerava poble) va tenir seriosos problemes d’abastiment d’aigua. No debades, afegeix, a hores d’ara les obres hidràuliques més importants (i més cares) del País Valencià estan a Benidorm. Jo faig broma:  comente que sense l’aigua que baixa de Sella la Vila Joiosa no seria capital de comarca. Reprenem la marxa. Mentrestant, continuem parlant dels beneficis de l’aigua. I, xarrant xarrant, no ens adonem que la meua furgoneta està creuada davant d’un altre cotxe, que pretén eixir de l’aparcament improvisat a força de maniobres impossibles. M’afanye a arribar a la furgoneta, però, quan hi arribe, el cotxe (que porta una L de principiant) ja ha aconseguit eixir. Veiem uns braços que ens maleeixen des de l’interior del vehicle. Jordi i jo ens fem un fart de riure.