Arribe a la Plaça i Jordi m'espera assegut en una taula del bar Paco. El salude i li demane disculpes
pel retard. Em diu que no patisca, que ell ja havia demanat un bombó i un got
amb gel i amb això estava entretingut. Entre al bar i demane un timonet. Mentre
prenem café, parlem de com ens van els estudis i de quines perspectives de futur
tenim. Després, li avance la ruta que tinc pensada fer aquella vesprada:
pujarem al Diví, un penyal del barranc de l’Arc que està enganxat a la penya de
Sella per la banda de llevant i del qual es conta una llegenda sobre un tresor
morisc. Asseguts davant l’Ajuntament, gaudim d’una perspectiva privilegiada de
la plaça del poble. A l’horitzó, per damunt les teulades, s’intueixen uns
tossals. Em relaxa observar com l’arquitectura rural s’adapta a les lleis del
medi natural.
El poble compta amb dos temples,
situats en extrems diagonalment oposats dins la plaça Major. Un temple és religiós; l’altre, pagà. El
religiós és l’església de Santa Anna, el campanar emblanquinat de la qual
destaca per damunt de tots els terrats. El temple pagà, que té sempre més
parroquians que el religiós, és el bar Paco. El bar fa cantó a l’entrada de la Plaça. Al costat de la taverna hi ha l’edifici de l’Ajuntament, una estructura
de formigó moderna, austera, funcional. Davant de nosaltres, alguns joves del
poble colpegen amb la mà una pilota contra la paret de la torre. Escalfen
enèrgicament. Li dic a Jordi que hui jugaran a perxa, perquè hi ha una corda penjada
entre les dues fileres de cases que formen la Plaça. La pilota és, certament,
una de les aficions del poble, al costat de la banda de música, la rondalla o
les danses; i totes aquestes manifestacions ludicoesportives es concentren els
dies de festa en el centre neuràlgic de la localitat, en l’àgora, allà on som. Chiner
i jo, a més de la filologia, també compartim el gust per la música. Ell també
toca en la banda del seu poble. De fet, la banda de Benidorm la dirigeix un
músic de Sella. El món és un mocador. I el de les bandes, els pilotaris i els
pobles ho és especialment.
Jordi vol saber què és la torre quadrada
sobre la qual la pilota repica amb insistència. Li explique que pertany al
conjunt arquitectònic del palau de la baronia, que està enganxat a l’església. La
fortalesa, constituïda per carreus del mateix color que el Torró de Xixona, és
l’element més antic de l’edifici. Segons diu la veu popular, el baró era l’home
més poderós del poble, i tots els vilatans li devien cortesia. Des de la torre
del seu palau, contemplava satisfet les execucions en la volta de les Forques.
El noble cobejava unes terres que tenia el tio Ginés en el barranc de l’Arc.
Però aquell llaurador no les volia vendre de cap de les maneres, i per això el
baró pensava que acabaria penjant el tio Ginés. Un bon dia, Ginés va acollir en
sa casa dos moros. Mentre els homes sopaven i conversaven, el sellard els
escoltava. Per més que ho va intentar, no va aconseguir entendre ni un borrall
del que deien. Finalment, els moros, atabalats amb tant de vi, desplegaren un
mapa que desvetllà el misteri: en la cova del penyal del Diví hi havia amagat un tresor. De la nit al matí, el tio Ginés es va fer ric i es féu construir un
casalot davant del palau, per a impedir que el baró veiés les execucions. Actualment,
la mansió del tio Ginés és coneix com “l’Acadèmia”, i és on assaja la Unió
Musical l’Aurora.
Quina història més ben contada!
ResponEliminaM'agrada molt "llegir-te".