Caminar sol per Barcelona és la millor
manera de conéixer la ciutat. En companyia, o bé perds el fil de la
conversa, distret per les formes i els colors d'una façana
pintoresca, o bé no aprecies del tot l'eclecticisme dels carrers.
Per això, decidisc alçar-me matí —«llevar-me
d'hora», com diria la
gent de per ací— per explorar,
personalment, la gran urbs. Mirant de no fer soroll, per no despertar
l'amiga que m'ha acollit aquestos primers dies (fins que trobe quatre
parets dignes on poder viure), desdejune qualsevol cosa.
En
eixir al carrer, em sorprén, per primera vegada des que sóc a
Barcelona, el sol. Els dos dies anteriors havien estat grisos,
tristos, plujosos. Però el sol m'abandona prompte, perquè en girar
la cantonada m'endinse en el metro de la Plaça de Sants. El metro
és, certament, imprescindible per a moure's per la inabastable
extensió de la ciutat. M'assec en un banc de l'andana i observe la
gent: estudiants, jubilats, músics, treballadors i, en menor mesura,
triomfadors amb corbata. De seguida m'adone que el metro és el
transport dels humils...
Un
cop fora de les entranyes del subsòl, m'envaeix una profunda
sensació de vertigen, produïda per l'amplitud dels carrers i el
tràfec dels vianants. Sóc a la Plaça de la Universitat, al bell
mig de la Gran Via de les Corts Catalanes. En girar-me a l'esquerra,
reste embadalit per la misteriosa bellesa de l'Edifici Històric de
la Facultat de Filologia, construcció neogòtica de la segona meitat
del segle XIX. Al cantó de l'esquerra, l'edifici allargassat s'alça, de sobte, en una torre imponent amb un gran rellotge, en una clara incitació a l'aprofitament del temps per part dels estudiants. La curiositat em mena a entrar-hi. Després de fruir
de la serenitat i l'harmonia dels claustres, arribe a l'edifici Josep
Carner, obra avantguardista del XX que s'integra, com qui no vol la
cosa, dins la Facultat. Però aquest no és, ni de bon tros, l'únic
contrast de Barcelona; ans al contrari, la ciutat es defineix per la
barreja d'una infinitat d'elements culturals, històrics i estètics.
Tot
seguit, m'enfile pel carrer de Balmes cap amunt, una de tantes
“dreceres” de l'Eixample. Com que em canse de caminar en direcció
al Tibidabo, tombe per la Diagonal. Les avingudes i els carrers de
l'Eixample són inacabables, i aquesta infinitud, propiciada per la
racionalitat amb què el noucentisme concebí l'ampliació de
Barcelona, m'exaspera. És per això que em deixe caure pel Passeig
de Gràcia, centre neuràlgic del modernisme català. El modernisme
es manifesta arreu: en els fanals, en els bancs, en les fonts, en les
portalades, en les façanes, en les botigues, en les esglésies...
L'espectacle detallista arriba a la culminació en les obres mestres
de Gaudí, envoltades de japonesos armats amb càmeres que disparen
flaixos a discreció. Tothora, pare l'orella per diferenciar accents
i dialectes, o per endevinar llengües.
Finalment,
les persistents onades de turistes i compradors empedreïts em fan
fugir, i camine en busca de la calma del Born. Durant l'Edat Mitjana,
aquesta zona havia estat escenari de jocs d'armes i justes entre
cavallers. Ara, el Born convida el visitant a perdre's pels carrerons
irregulars, serpentejants i estrets que circumden el Mercat de Santa
Caterina i l'església de Santa Maria del Mar. En un cantó trobe una
llibreria antiga, d'aquelles que els professors de literatura en
diuen «de vell».
Dins l'establiment, els prestatges farcits de toms i toms de saviesa
no em deixen veure ni un pam de les parets. Damunt d'una escaleta
amagada llig: «soterrani
literari». Enmig de
l'olor d'humitat i d'enquadernació de pell d'aquella habitació
subterrània, un missatge al mòbil distreu la meua atenció sobre
els llibres. És la meua amiga.
Véns
a dinar?
Mire
l'hora. Són vora les tres i ni tan sols he esmorzat. Sorprenentment,
no tinc gaire gana. Només la coentor d'una bombolla en la planta del
peu em confirma el pas del temps i la caminada que m'he
espolsat...
