Primavera

La gent està molt farta. Ja no calla. Ho diuen els seus rostres. Ho diuen les consignes, les pancartes i les proclames. La gent ix al carrer. Ha perdut la por.

Els alumnes de l’IES Lluís Vives de València ens han donat una lliçó de valor i, alhora, han demostrat que encara no està tot perdut, que un ensenyament públic i de qualitat és l’única manera de sortir dignament d’aquest merder d’actualitat. Perquè l’educació dignifica l’ésser humà, el fa ser més lliure i el dota de l’arma més poderosa de totes: la raó. En l’Edat Mitjana ja es concebien les «arts liberals», les disciplines que constituïen el saber universitari, en aquest sentit. No debades, s’anomenaven liberals: en la mesura que permetien que l’estudiant assolira la capacitat de discernir i, per tant, d’esdevenir lliure.

Les retallades en educació priven l’ensenyament de qualitat i, en definitiva, d’eficàcia. Els qui volen carregar-se l’ensenyament públic saben que l’educació és l’única manera que té el poble per a formar individus íntegres, crítics. I això els fa por. Clar! Una societat conscienciada i intel•ligent no toleraria les desigualtats ni els despropòsits econòmics i polítics que patim! Tant és així que els poderosos, davant la mínima mostra d’esperit crític per part dels ciutadans, s’afanyen a reprimir-la de soca-rel. És a dir, a cop de porra i amb una campanya mediàtica que veu carabasses on només hi ha cigrons. I si aquesta mostra d’esperit crític està protagonitzada pels més joves, pels estudiants de l’ESO i el batxillerat, la repressió s’intensifica de manera desproporcionada. És evident: si hi ha menors d’edat que reclamen, per iniciativa pròpia, els seus drets, això significa que l’ensenyament funciona. I, com dic, hi ha molta gent a qui no li interessa que funcione; la gent a qui li interessa idiotitzar i manipular per a especular, robar i fer de la justícia una fal·làcia —fer i desfer, com diria aquell.

"Aprofite per a donar les gràcies de tot cor als mestres i professors que en algun moment de les vostres vides us heu esforçat perquè aprenguera a llegir, a escriure i a pensar. És gràcies a vosaltres que ara sóc un poc més lliure i puc cridar perquè les generacions que em segueixen també ho siguen".

Un poble que, malgrat tot, camina

«Ja venim. Estem arribant. Venim ballant les danses ancestrals del poble. Entonem les tristes cançons dels mariners. Caminem decididament pels carrerons de l’esperança. Ja venim: escolteu com arribem. Hem demanat l’ajut dels vents. La tramuntana i el llevant ens guien en aquest viatge sord i constant. Guardem el secret de les séquies i els canyars, i la màgia de les llegendes que amaguen els barrancs. Ja venim. Venim amb força; amb una força que ens naix del mateix ésser. Sentiu-la: és la voluntat de ser poble o no-res. Venim amb les mans plenes d’estelles i amb un regust profund de terra a la boca. Tenim paraules urgents i necessàries. Per fi hem despertat les brases que dormien sota la cendra, i per això
caminem lliurement pel país del qual mai no ens trauran».

En uns pocs dies tindrem, per fi, el primer disc de Komfusió, Retrobem els orígens, enllestit i acabadet de sortir del forn. Els col·legues d'aquest ambiciós projecte m'havien demanat que escriguera unes línies per a fer una introducció amb què encetar els concerts que tenim a la vista. Com deia aquell: nihil novum sub sole. Efectivament, es fa molt difícil inventar alguna cosa nova sota el sol. Per això, després de pensar molt i reflexionar sobre el que per a mi significa ser valencià i catalanoparlant, he escrit un text que beu en bona mesura del realisme social d'Estellés i Martí i Pol, així com també de les lletres compromeses de Raimon. De més a més, hi ha una clara referència marquiana, concretament del poema «Veles e vents». Al capdavall, m'he mantingut fidel als principis que regeixen l'esperit del nostre grup. Perquè, en comptes de trencar amb el bagatge literari i musical català que ens precedeix, el que fem és recuperar-lo i reinventar-lo. De fet, després d'escanejar la meua consciència identitària m'he adonat que les paraules dels mestres continuen sent vigents a hores d'ara, en un moment de crisi econòmica i social del qual els valencians, particularment, sortirem molt malparats. L'omnipresència dretana a les nostres administracions ens ha volgut prostituir com a poble i ha malmés la nostra dignitat. Ara més que mai hem de retrobar els orígens i recuperar la identitat; hem de cridar i manifestar-nos per a deixar clar que estem farts de corrupteles, lladregots, especulació i repressió a casa nostra.

Sang, sexe i brutícies literàries

El Tirant està ple de pronografia. Això tots ho sabíem. Però és que ara que m'ha pegat per llegir l'Espill de Jaume Roig (per no dir que, en certa mesura, m'obliguen a llegir-lo) veig que l'obra no s'està de presentar-nos escenes de cannibalisme i de violència gratuïta, al costat d'algunes nocions de bruixeria; per no parlar de tota la nòmina de religiosos lascius i prostitutes psicòpates que també desfila per la narració. A més, aquest panorama decadent apareix sempre amerat amb una bona dosi d'humor negre. No em crec, per tant, que la Sèrie B siga un invent del segle XX, per molt que estiga vinculada al cinema. De fet, l'única mancança que té la literatura catalana medieval en aquest sentit és la presència de zombis.