Epístoles

18 de juny de 2006

Estimada Clara:
T’escric des de l’hotel, que està situat just al centre de la capital. Ja m’hi he instal•lat. A poc a poc m’estic acostumant al clima tan calorós de Nigèria. Però sé que, per molt que m’esforce, no m’acostumaré mai al menjar: és horrorós. Hui he conegut l’equip de metges amb què treballaré al llarg d’aquests mesos. Són gent molt emprenedora i solidària. De seguida m’hi he integrat. M’han reconegut el mèrit d’haver volgut vindre a Àfrica per especialitzar-me en malalties tropicals, no només perquè això impulsarà la meua carrera, sinó, sobretot, per l’acció humanitària que comporta. Tenim molta faena a fer. Sé que és molt dura, però també tinc molta il•lusió. Tan sols et demane que sigues capaç de suportar aquesta distància. Saps que t’estime i que dins d’uns mesos tornarem a estar junts.

Albert

12 de setembre de 2006

Estimada Clara:
Em sap molt greu no haver pogut respondre a cap de les teues cartes durant aquests mesos. Sé que deus estar molt preocupada perquè no has tornat a tindre notícies meues des que et vaig escriure per primera vegada. No estic a la capital, m’han traslladat a un hospital de campanya al bell mig de la selva. He hagut de treballar tant que no he tingut temps ni d’escriure’t. Espere que em pugues comprendre. Ja he llegit que t’han detectat un càncer de mama i voldria amb totes les meues forces estar amb tu i ajudar-te a superar la malaltia. Deus sentir-te molt sola, però no patisques perquè a hores d’ara un càncer de mama –i més a occident- no és res. Per favor, no vingues a visitar-me; no vull que veges les condicions en les quals he de treballar. Et promet que prompte em podré escapar uns dies a València per veure’t.

T’estime.

Albert.

24 d’Octubre de 2006

Estimada Clara:
T’escric des de València. Estic destrossat, tinc els ulls irritadíssims de tant de plorar. Quan vaig arribar ací i em vaig assabentar de la teua mort pensava que em tornaria boig. Estava tan segur que superaries la malaltia! Però clar: estaves tota sola, i si te n’has anat ha sigut per culpa meua. Perdona’m Clara. Has mort de soledat i de tristesa. Ara la meua carrera no val res, ja no m’importa el més mínim. Ho deixaria tot per poder-te tenir de nou, però no puc. I, el pitjor de tot, és que no sé on enviar aquesta carta.

T’estimaré sempre.

Albert

Naufragi a la xarxa

L’informàtic engega amb entusiasme l’ordinador nou. El configura apassionadament. Quasi arriba a l’orgasme quan es disposa a navegar per la xarxa. L’informàtic passa moltes hores davant del nou aparell. No s’afaita. No es renta. No dorm. No parla amb ningú. No veu la llum del sol. L’habitació sembla una lleonera: trossos de pizza per damunt la taula, caixes de cereals per terra, cafè vessat sobre un munt de papers desordenats, el llit per fer, pixum del gos...I ell sembla un informàtic enclaustrat: vestit amb calçotets i una samarreta de tirants que, en origen, era blanca.

Als pocs dies els veïns alerten la policia, perquè del pis de l’informàtic ix una fortor insuportable, com si hi hagués algun cadàver. I, efectivament, la policia s’hi troba mort el jove, que sembla dissecat davant l'ordinador. L’informe del forense és ben clar: se li ha assecat el cervell. A la premsa local apareix una notícia polèmica sobre els usos de les noves tecnologies.

L'estudiant de batxillerat

A l'estudiant de batxillerat li agrada molt gratar-se el nas perquè, mentre se'l grata, aconsegueix evadir-se dels problemes. Com que ara es troba en època d'exàmens, i això per a ell suposa un problema molt greu, se'l grata amb més intensitat i a tothora. De fet, se'l grata amb tanta intensitat que el té en carn viva. Últimament també ha pres el mal costum de menjar-se les ungles dels dits de la mà quan necessita evadir-se dels problemes, o quan se sent estressat. I, com que ara es troba en el període d'exàmens i, per tant, se sent molt estressat i això li suposa un greu problema, es devora les ungles amb una fam animal. Arriba un moment en què ja no li queden ungles a la mà perquè se les ha engolides senceres i, clar, sense ungles no es pot gratar el nas. De sobte, l'assetgen tots els problemes que envolten la seua existència: el pobre estudiant de batxillerat no es veu capaç de defugir-ne, i una mena de paranoia aguda comença a posseir-lo. Es dirigeix a la cambra de bany, es despulla, agafa una fulleta d'afaitar i es gita dins la banyera. Al cap d'una estona, l'estudiant de batxillerat se sent molt més relaxat: observa plausiblement com li brolla la sang de les venes... i experimenta, alhora, un ensopiment ben dolç.

Somies?

-Somies?
-Sí. Per què m'ho preguntes?
-Perquè jo també somie.
-I, aleshores, com és que parlem si estem somiant?
-Perquè parlem dins del somni.
-I per què collons estem somiant alhora i apareixem mútuament en els nostres respectius somnis?
-Bona pregunta!

El ple de la lluna

Aquella nit de març bufava un lleu ventijol que, amb una remor poruga, bellugava els núvols lentament. El ple de la lluna va quedar al descobert i, llavors, es projectà un feix de llum somorta sobre el poble muntanyenc. A la claror que de tant en tant desprenia l'esfera nocturna, una parella d’enamorats es besava apassionadament en un parc. Els joves, després del perllongat bes, s’acaronaren les galtes mútuament i es miraren directament als ulls: uns ulls ben vius, amb un tel brillant que insinuava el desig de llurs cossos. Es dedicaren una mirada plena d’il•lusió, tendra, infinita.

Enmig del murmuri de les fulles dels arbres mogudes pel vent, se sentiren unes passes llunyanes. Prompte, la parella, mentre parlava amorosida, albirà entre la tènue claror de la nit una silueta robusta que s’hi acostava. Qui ets tu? Què vols? –preguntà el jove sense obtenir cap resposta. La figura corpulenta accelerà el pas i s’hi plantà al davant. Els joves restaren esgarrifats: un home d’aspecte macabre i proporcions desmesurades, amb un rostre desfigurat que s’amagava darrere els cabells grenyuts i la barba frondosa, vestit amb parracs i que pudia a ferum, empunyava una destral mig esportellada... Els ulls d’aquella bèstia ferien, eren uns ulls embogits, delerosos de sang i de carn...

Els dos enamorats, abans d’ésser assassinats, saberen que la llegenda que parlava d’aquell home brutal era certa. I és que a tots els pobles de la contrada els vells atemorien els seus néts amb una rondalla que parlava d’un assassí que vivia a les muntanyes, i que només davallava a les viles dels voltants cada mes de març, una nit en què hi haguera bona lluna. I cada any s’emportava alguna vida a la seua cova, on es recreava durant mesos ensumant cadàvers, flairant la pell dels joves que a poc a poc es podria, i no menjava, ni tampoc bevia ni dormia. Convivia amb un moscam insuportable i es limitava a gaudir d’aquell festí tan sinistre, d’aquell homenatge a la mort, mentre vetllava la fetor de les seues víctimes fins que no en quedava res d’elles.