divendres, 28 de maig del 2010

Epístoles

18 de juny de 2006

Estimada Clara:
T’escric des de l’hotel, que està situat just al centre de la capital. Ja m’hi he instal•lat. A poc a poc m’estic acostumant al clima tan calorós de Nigèria. Però sé que, per molt que m’esforce, no m’acostumaré mai al menjar: és horrorós. Hui he conegut l’equip de metges amb què treballaré al llarg d’aquests mesos. Són gent molt emprenedora i solidària. De seguida m’hi he integrat. M’han reconegut el mèrit d’haver volgut vindre a Àfrica per especialitzar-me en malalties tropicals, no només perquè això impulsarà la meua carrera, sinó, sobretot, per l’acció humanitària que comporta. Tenim molta faena a fer. Sé que és molt dura, però també tinc molta il•lusió. Tan sols et demane que sigues capaç de suportar aquesta distància. Saps que t’estime i que dins d’uns mesos tornarem a estar junts.

Albert

12 de setembre de 2006

Estimada Clara:
Em sap molt greu no haver pogut respondre a cap de les teues cartes durant aquests mesos. Sé que deus estar molt preocupada perquè no has tornat a tindre notícies meues des que et vaig escriure per primera vegada. No estic a la capital, m’han traslladat a un hospital de campanya al bell mig de la selva. He hagut de treballar tant que no he tingut temps ni d’escriure’t. Espere que em pugues comprendre. Ja he llegit que t’han detectat un càncer de mama i voldria amb totes les meues forces estar amb tu i ajudar-te a superar la malaltia. Deus sentir-te molt sola, però no patisques perquè a hores d’ara un càncer de mama –i més a occident- no és res. Per favor, no vingues a visitar-me; no vull que veges les condicions en les quals he de treballar. Et promet que prompte em podré escapar uns dies a València per veure’t.

T’estime.

Albert.

24 d’Octubre de 2006

Estimada Clara:
T’escric des de València. Estic destrossat, tinc els ulls irritadíssims de tant de plorar. Quan vaig arribar ací i em vaig assabentar de la teua mort pensava que em tornaria boig. Estava tan segur que superaries la malaltia! Però clar: estaves tota sola, i si te n’has anat ha sigut per culpa meua. Perdona’m Clara. Has mort de soledat i de tristesa. Ara la meua carrera no val res, ja no m’importa el més mínim. Ho deixaria tot per poder-te tenir de nou, però no puc. I, el pitjor de tot, és que no sé on enviar aquesta carta.

T’estimaré sempre.

Albert

6 comentaris:

  1. plas..plas..plas.......fantàstic..
    Pd: per favor escriu de les floretes i del sol(estil Doraemon), que engruixar les llistes de gent amb depressió no és cossa bona per aquestes époques..
    Un salut pelut

    ResponElimina
  2. genial!
    i com bé es diu en sella, no es pot revoltejar i anar a misa..

    ResponElimina
  3. De vegades deixem de costat els problemes més propers per tal de salvar el món. Aquest n'és un bon exemple.

    Fantàstic!

    ResponElimina
  4. Jajaja. Gràcies per comentar als tres.
    Jonàs: en acabar els exàmens escriuré de floretes.
    Iris: eixa no la sabia, però me l'apunte.
    Laia: ben bé no era això el que volia reflectir... volia parlar sobretot de l'egoisme, però també es pot interpretar de la manera en què ho planteges (i no té absolutament res a veure). Per cert, moltes voltes has salvat tu el món? Pel que veig és una cosa que fas habitualment (o, almenys, de vegades).

    ResponElimina
  5. Josep... impressionant!!!
    m'has transmés tantes coses amb aquesta entrada...
    Gràcies per escriure!
    un petonet!!!

    ResponElimina