Dolçor nipona

Som a l'inici de la primavera. Amb l'arribada de l'estació de les flors se'n va un oratge i en ve un altre, i amb el clima nouvingut els arbres es carreguen de fruits ensucrats, dolcíssims. Per això, espere amb deler la vinguda del nyespro, que, tot i que ja n'hi ha als arbres, encara no es pot collir, perquè està massa verd. I és que el nyespro només és comestible quan està ben madur.

Fet i fet, dins d'unes setmanes s'iniciarà a la Marina Baixa (i, en especial, a Callosa d'En Sarrià) el "despullament" dels nyesprers. El fruit callosí per excel·lència, però, no és autòcton, sinó que prové del Japó. El color característic d'aquest postre tan exquisit em remet al seu origen: abans de menjar-me'l contemple la tonalitat acarabassada de la pell i el cos carnós i m'imagine la lluminositat del sol naixent. Ara, en degustar els primers nyespros de la temporada, en embadalir-me amb la dolçor orgàsmica del seu sabor, se'm dibuixaran a la memòria de manera inevitable les imatges de l'hecatombe, i així retré el meu humil homenatge a la cultura per la qual sent tanta empatia.

Espere que la florida dels cirerers per primavera aconseguisca omplir el cor dels nipons d'esperança: l'arma més poderosa per a combatre les catàstrofes.

Filldeputisme

Hui, dijous, com cada dijous, he anat després de classe a la cafeteria de la universitat (no especificaré quina) a dinar. A excepció d'altres dies havia de dinar tot sol.

El cas és que he arribat a la part habilitada per a menjar i, com que anava carregat com un burro, he deixat la motxilla i la safata damunt d'una taula per a poder traure la cartera i pagar els típics macarrons amb tonyina i l'insípid pollastre amb creïlles. Tan de bo no ho hagués fet! De seguida se m'ha acostat una dona diminuta, amb cara de pomes agres i arrugada com una pansa (cuinera ella, o cambrera, no ho sé ben bé) a dir-me a crits que "¡està terminantemente prohibido guardar sitio antes de pagar la comida!". Jo, educadament, m'he excusat de la manera següent: "disculpe, però és que si no deixe les coses un moment damunt la taula m'és impossible traure la cartera de la motxilla i sense la cartera no podré pagar...". La meua resposta ha encés en flames els ulls de la dona escarransida (que no sé ben bé si era cambrera o cuinera) i, tot seguit, ha mussitat entre dents "¡I encima valenciano! ¿Dónde vamos a parar?".

Certament m'he quedat estupefacte. He deixat la safata buida damunt la taula i me n'he anat a una altra cafeteria a dinar. Mentre intentava assaborir l'arròs amb manca de sal pensava que la precarietat lingüística i cultural al nostre país no es deu a una qüestió d'intolerància, sinó més aviat de "filldeputisme".

Dels grans plaers de la vida

Sovint, els grans plaers de la vida s'oculten en detalls insignificants que solen passar desapercebuts. En la lluna plena. En un matí de diumenge radiant. En una tassa de café que fumeja. En el paisatge reflectit al retrovisor del cotxe. En la bona música. En la bona literatura. En una cervesa ben freda (i ben "tirada"). En un lleu somriure, en les bromes i en la complicitat de la conversa. O en un: Cuida't! Fins prompte! Sí, ja sé que sona a anunci de televisió que exalta de manera insubstancial l'hedonisme, és a dir, a anunci de Kellog's. Però la publicitat també pot tenir alguna dosi de veritat, per mínima que siga, no?