Fred a l'hivern

Cada dia que passa
és com un iogurt que,
després d'haver-lo encetat,
te n'adones que ha caducat
i el llances a la brossa.

I no s'hi pot fer res:
només mirar com marxa
el tren en què viatja
la vida, mentre el fum
de la xemeneia difumina
la figura ja malmesa
del record.

Temps

Fa temps que no escric de manera constant al bloc. Ara no en tinc massa. Em passe les vesprades devorant pàgines de literatura contemporània. No importa. Si no tinguera res a fer perdria el temps amb qüestions insubstancials. Supose que llegir deu ser més profitós. Dic "supose" perquè no n'estic del tot segur... Del que sí estic segur és que qualsevol llaurador em diria: això de llegir és tot "falta" de faena!

Em resulta sorprenent el fet que els anglesos atorguen al temps un valor tan important. De fet, a Anglaterra la puntualitat és una virtut fonamental de l'afer quotidià. Per contra, els mediterranis som molt més despreocupats i de seguida ens abandonem a la disbauxa i a la tertúlia desmanegada. Fet i fet, els anglosaxons (cabàs en què podríem incloure alemanys, noruecs, danesos, i, en general, d'altres blanquets del nord) no acostumen a perdre el temps, són ordenats, i pràctics, i funcionals, i precisos (i rics, també cal dir-ho). Però nosaltres (i sobretot els italians) som capaços de distraure'ns i malgastar hores i hores contemplant la mosca més insignificant de la història de les mosques.

I, després d'escriure açò, m'he adonat que el meu hàbit d'aprofitament del temps és un bon exemple de l'esperit mediterrani.