El barranc de Tagarina s'obri, majestuós, enmig dels dos titans de pedra que ens arreceren de ponent: l'Aitana, d'una banda, i, de l'altra, la Penya. La pujada a l'Alt esdevé sorprenent i, alhora, purificadora per al caminant. Cada nova passa significa respirar un aire més i més pur, impregnat de l'olor de vegetació que emana de la boscúria, de la xara i dels bancals de secà. Així mateix, la llum també canvia en el transcurs de la vall: l'amplitud que atenua la inclinació dels aiguavessants prop de Pedàs fa que l'espai més immediat resulte net, definit i cristal·lí, en oposició a l'entorn que ens suggereix l'horitzó (difuminat i xafogós). La flor de l'ametler, omnipresent en els conreus de la contrada, confereix al camí una dolçor exòtica. En un punt indeterminat de la trajectòria hom pot parar l'orella i escoltar atentament la música de la natura. Xiscles de gralla; cants de perdiu; el bram llunyà i telúric d'un ase... Arrapats a les altures, els marges de pedra testimonien, de manera monumental, gairebé impassible, la desesperació d'altres temps. L'arribada a l'Alt és ideal per a escriure unes línies.
A pocs metres del darrer bancal assolisc el cim de la Penya, des d'on comtemple en silenci la panoràmica de muntanyes i pujols, depressions i camins. Puig Campana s'alça al meu davant com un castell infranquejable construït a la vora de la mar. Llavors, el cor se m'eixampla i deixe que els pensaments i les llegendes campen lliurement pel meu esperit. Després, m'assec damunt d'una pedra i tanque els ulls. He pujat allà dalt tot sol. Sol. Tot sol; com de costum. La solitud de nou: una reflexió que fa massa temps que m'angoixa. Però quan torne a obrir els ulls me n'adone que no estic tan sol com sembla, perquè, al cap i a la fi, sóc una de les infinites peces que constitueixen aquest entramat d'imatges i sentiments, al qual anomenem TERRA.
