A boqueta de nit passeges tot sol per la ciutat. No tens cap pressa per tornar a casa. Fa xafogor, i la gent s'aboca als carrers amb l'esperança d'aprofitar qualsevol bri d'aire. Observes els vianants, els cotxes i els ocells: cadascú fa la seua. Contemples cada detall de l'entorn urbà, per mínim que siga. La primera sensació que t'arriba és una bafarada pudenta d'excrements animals... la netedat és prescindible. Un gos broda, i l'amo el bonega i l'escridassa. Uns policies posen multes. T'indignes. La dona que camina al teu davant i que, per pura casualitat, segueix la mateixa direcció que tu, es gira i t'escaneja ràpidament. És una dona major. Pobra! Potser pensa que en el moment més inesperat li furtaràs la bossa. De sobte, un colom defeca sobre el parabrisa d'un Mini vermell. Al conductor li ix foc pels queixals. Remor molesta de clàxons, llunyans, indignats, infeliços. Colors. Els del vestit curt de la noia d'eixes... cames. Perfum endolcit que contraresta la fortor de pixum que emana dels cantons ensofrats. Pretens mirar els transeünts als ulls. Però no ho aconsegueixes. Recordes Josep Pla, qui, a El quadern gris, diu:
De vegades em passejo pels carrers amb l'exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l'home; de tristesa verinosa i impotent, d'il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d'abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l'última cosa que la gent es deixa mirar. M'esborrona de veure l'escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d'il·lusió i de poesia -de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n'ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d'aventura, d'imponderable.
Tu, mentrestant, camines i camines, en busca d'això: tot, i no-res.
