dimecres, 11 d’abril del 2012

Confessió de "mitjanit mosques"

Per a Infantesa

Divendres per la nit, mentre caminava pels carrerons del poble, un bon grapat de xiquets i xiquetes em va sorprendre amb carreres i crits. Devien estar jugant a conillets a amagar. N'eren una vintena. N'hi havia uns més majors que altres, però, al capdavall, ningú d'ells superava els dotze anys d'edat. Un dels més xicotets em va saludar apressadament, tot i que amb respecte. Sempre em saluda. És un xiquet educat i molt intel·ligent, que em coneix perquè fa poc que ha entrat en la banda. Reconec que la corredissa dels infants va omplir-me de satisfacció. Afortunadament, en els pobles més menuts els xiquets encara juguen pel carrer i els més petits es diverteixen amb altres més grans com la cosa més natural del món.

Aquella mateixa nit, com de costum, em va costar molt conciliar el son. Potser era l'efecte del rom amb cola que havia ingerit en la típica visita a la gent que encara fa “casetes” en Pasqua. Siga com siga, el cas és que el meu cap barrinava i barrinava, i la trobada en el carrer amb la xicalla no se m'esborrava de la retina. M'havia alegrat en veure que el poble encara és viu, que encara té futur. Tanmateix, sabia que era una alegria amarga. Aquella nit, embolicat entre els llençols, vaig adonar-me definitivament que ja no sóc un xiquet. Quin descobriment! Sí, és cert que ja fa anys que em creix la barba i que estudie una carrera. Però encara no ho havia volgut acceptar. “Sóc jove”, em deia. Fins l'altre dia vivia cada hora amb eufòria per a enganyar-me a mi mateix, per a convéncer-me que encara no era un adult. Aquella nit de divendres vaig ser-ne per fi conscient. Llavors, m'assetjà una profunda enyorança de córrer i cridar pels carrers, de cantar, de botar, de riure i, sobretot, de conservar la il·lusió per agafar-te algun dia de la mà i fer-te un bes...

Ara ja sé que d'il·lusions no es pot viure. I ho accepte. No sóc un adult? Sí, sóc un adult jove (jove no, molt jove! Diuen alguns). Sincerament, ser adult no està tan mal. El fet d'arribar als vint-i-escaig anys de vida m'ha permés ser un poc escèptic i això m'ha obert les portes del coneixement. Encara que, en qualsevol moment, ho donaria tot per poder tornar a ser xiquet.

3 comentaris:

  1. Quin escrit més enginyós...
    M'agrada.

    ResponElimina
  2. que ja no sóc un xiquet...jo també ho donava tot...encara sabent que no tornaria a donar-me compte de lo feliç que era de menuda, fins que no tornara a ser major.¡¡

    ResponElimina