dimarts, 17 de desembre del 2013

Geografies literàries (I): La font Major




-        Després d’admirar la font de la Murtrera, visitem la font Major, un toll considerablement més gran que l’anterior, gairebé redó, on la gent (i alguns gossos) es banyen en estiu. La font Major, malgrat que en ocasions tinga diferents espècies de mamífers a remulla, abasteix d’aigua el poble de Sella. Per això, no m’estranya que hi haja gent que atribuisca el caràcter rude d’alguns sellards a l’aigua que es beu a la localitat. Baixem a la font per unes escales. Un cartell de fusta indica, de manera gràfica, que està prohibit banyar-s’hi. Davant la perplexitat del benidormer que m'acompanya, a qui fa uns segons acabe d’explicar que allà ens banyem en estiu, aclarisc que el senyal no té un sentit prohibitiu, sinó que més aïna aprofita per evadir les responsabilitats del consistori en cas d’accident.

Un cop a la vora de la font, observem just enfront de nosaltres un pi majestuós, l’ombra del qual es projecta sobre la superfície ondulant del toll. A primer cop d’ull, el racó sembla extret d’un verger idíl·lic. L’aigua, d’un verd terapèutic, presideix l’espai tacada de punts de color rosa. I és que sobre l'entollament navega sempre una flota de flors de baladre. Per la banda dreta, la font està custodiada per dues pedres imponents que separen el toll del riu. A la banda esquerra, un garrofer amb la soca retorçuda protegeix el bassal del llevant. Amb tot,  el visitant adverteix de seguida la mà de l’home en els pedaços de ciment que, espargits ací i allà, distorsionen l'autenticitat de l’indret. De fet, el doll d’aigua que ompli la font emana d’una canonada. Quan plou molt i el rius s’omplin, l’aigua també baixa per un esgolador traçat en la roca. Recorde que més d’una vegada m’he pelat els genolls i els colzes mirant d’eixir de l’aigua per aquell esgolador reblert de molsa...


El sol s’emmiralla en l’aigua verdosa de la font Major i, alhora, es filtra, a través de les fulles de baladre, en xicotetes volves lluminoses que es projecten sobre les roques que circumden el toll. El racó ens convida a compartir el silenci per escoltar la remor de l’aigua. Durant deu minuts deixem que la suma de sorolls, colors i flaires (sobretot l’olor fresca de la terra humida) ens corprenga i ens inspire. Però el sol no s’atura, i a poc a poc va declinant. Per això, ens decidim a omplir les cantimplores abans d’iniciar l’ascens a la penya. Jordi Chiner destaca la importància cabdal de l’aigua en el desenvolupament de les civilitzacions. Comenta que, durant els primers anys d’expansió de Benidorm, la ciutat (que llavors encara es considerava poble) va tenir seriosos problemes d’abastiment d’aigua. No debades, afegeix, a hores d’ara les obres hidràuliques més importants (i més cares) del País Valencià estan a Benidorm. Jo faig broma:  comente que sense l’aigua que baixa de Sella la Vila Joiosa no seria capital de comarca. Reprenem la marxa. Mentrestant, continuem parlant dels beneficis de l’aigua. I, xarrant xarrant, no ens adonem que la meua furgoneta està creuada davant d’un altre cotxe, que pretén eixir de l’aparcament improvisat a força de maniobres impossibles. M’afanye a arribar a la furgoneta, però, quan hi arribe, el cotxe (que porta una L de principiant) ja ha aconseguit eixir. Veiem uns braços que ens maleeixen des de l’interior del vehicle. Jordi i jo ens fem un fart de riure.