Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no colen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par turment
e sens mal fer, volgra que tot passàs.
quan ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no colen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par turment
e sens mal fer, volgra que tot passàs.
Una obertura colpidora, tètrica, esfereïdora. És increïble com unes poques línies puguen evocar d'una manera tan temible, amb un to tan desesperançador i apocalíptic, la incertesa de la nit. Quines imatges! Quina foscor! Quina manera de suggerir! És evident que Ausiàs sabia molt bé com generar tensió i fer que el receptor s'estremira davant la seua imatgeria (que no sols contempla els malalts o els delinqüents, sinó també els condemnats a mort, les tempestes, els vaixells en perill, les ànimes de l'infern o les feres desbocades). Ara que comence a entendre per fi l'univers marquià, en llegir-lo, de vegades se m'eriçona la pell. I, sens dubte, aquesta sensació deu ser la prova decisiva de la immortalitat d'un clàssic.
