...de barbes

Ho he de confessar: m'agrada dur barba. Per a mi dur barba és sinònim de caràcter, de prestigi. La gent que du barba és gent singular. Si algú du barba, de seguida te n'adones que en du i pots distingir-lo de la resta de mortals per la barba, perquè cada barba és diferent. En canvi, la gent que no du barba és gent vulgar i mediocre, ja que per la dèria de voler anar asseada renuncia a un dels trets físics més distintius.

Ja fa anys que em deixe barba, tot i que no sempre la porte de la mateixa manera: hi ha mesos en què la tinc llarga (la barba), d'altres en què m'afaite però em deixe un poc de barbeta, i en ocasions la duc curta(també la barba). El fet de dur barba em dóna seguretat. Per exemple: quan estic en una conversa interessant, escolte el meu interlocutor i mentrestant em grate la barba, i això em dóna una certa aparença d'intel·lectual (encara que no ho siga). En definitiva, si no tinguera barba no sabria què fer amb les mans mentre escolte la gent parlar.

Ara, en temporada d'exàmens, la meua barba està més frondosa que mai, perquè així la gent em veu i diu: "Pobret! No té temps ni d'afaitar-se, tot el dia estudiant...". És a dir, que açò de deixar-se barba és una qüestió premeditada i té uns objectius concrets.

El cas és que necessite acabar ja els exàmens per a poder-me retallar un poc els pèls de la cara. Arriba un punt en què ni tan sols pots dormir! ...Quan poses la galta sobre el coixí i et punxes a tu mateix voldries ser vulgar i mediocre.

Indignació

"Hui l'estudiant de filologia tenia un examen a la universitat. A les 12 del migdia ha entrat a l'aula 18x amb els seus companys de carrera. La gent (la gent de Magisteri, tot s'ha de dir) estava histèrica i el futur filòleg no ho comprenia... Els seus amics, en canvi, estaven molt relaxats i ho demostraven amb el posat seré que havien adoptat al seient mentre esperaven els fulls de la prova. Ell també estava tranquil. Al capdavall, són ja molts anys d'experiència, i l'experiència els ha ensenyat a foragitar els nervis en aquestes situacions. Tan de bo la vida fos com un examen! Si el suspens tens l'oportunitat de tornar-te a presentar! Però malauradament, vida només n'hi ha una i el jove estudiant intenta aprofitar-la. I per això es pren les coses amb calma i mai no s'angoixa en un examen.

La intuïció lingüística que ha adquirit en els darrers anys de la seua vida li ha permés respondre les primeres preguntes sense cap problema. I això que no havia estudiat. No és una exageració; tampoc és, ni de bon tros, una mostra de vanitat. És senzillament la pura realitat: l'estudiant de filologia sap molt bé quan li cal estudiar i quan no. I en aquest cas no necessitava repassar els conceptes que ja tenia interioritzats gràcies a altres assignatures.

Però aviat el seu estat de concentració s'ha vist alterat per la pregunta impertinent d'una alumna de la Facultat d'Educació.

- En les preguntes 7 i 8 és obligatori que arribem a les 250 paraules? És que jo no sé què he de posar... No crec que arribe al mínim de paraules que se'ns demana. Com puc escriure 250 paraules sobre uns llibres que hem llegit? Fa temps que els he llegit i no me'n recorde de tot, no me'ls sé de memòria... i, a més, demana la meua opinió!
La pregunta impertinent de l'amlumna de la Facultat d'Educació ha sigut el detonant que ha fet que tots els alumnes de Magisteri començaren a protestar. La pobra becària que vigilava l'examen (perquè el professor de l'assignatura tenia una reunió important a Barcelona) es reia per no plorar. Els futurs filòlegs estaven "flipant" enmig d'aquella grotesca cridadissa i s'intercanviaven mirades de perplexitat. Un d'ells movia el cap i sentenciava negativament. Allò no podia estar passant!"

És molt trist que els futurs educadors no siguen capaços d'opinar sobre un llibre: pensem que d'ells dependrà l'educació de les noves generacions. La histèria i la falta de respecte que he vist hui a la universitat em fa ser molt pessimista en aquest sentit. Dubte molt que els futurs mestres estiguen capacitats per a ensenyar. Primer haurien d'aprendre ells moltes coses i, sobretot, modals: parlaven tots alhora i cridaven, estaven indignats sense motiu... Allò semblava un programa de Telecinco. Segurament deu haver alumnes de Magisteri amb una mínima vocació, no ho dubte pas. Però jo hui m'he endut a casa una impressió molt negativa. I la pregunta que em faig és: com volem formar un alumnat crític si els mestres no ho són?

Descripció de diumenge

Hui, un diumenge qualsevol, escric sobre un diumenge qualsevol. Qualsevol no! Hui ha sigut un diumenge d’hivern assolellat! Feia bon dia i, com que en hivern no sol haver-hi xafogor –només calia–, l’atmosfera que envoltava el paisatge i els carrers de la Marina era néta, límpida, cristal•lina. Els objectes mostraven la silueta i els colors amb vivacitat sota els impetuosos rajos de sol. A l’horitzó es podia distingir amb facilitat la línia que separava els matisos blavencs de la Mar Mediterrània i del cel del país: un blau entre verd i gris, com el plom, tenyia l’aigua i la destriava de la serenitat i la claror del blau celest. Els tarongers irradiaven un caliu casolà amb el verd esperançador de les fulles, i l’aroma dels seus fruits es barrejava amb l'olor dels pins. El fum de la llenya que sortia de les xemeneies dels més fredolics recorria tot el poble gràcies al passeig d’un ventijol agradós. Puig Campana estava més altiva que mai, més sensual, més irresistible. Hui, un diumenge qualsevol, m’he adonat que no seria res sense terra, sense mar i sense hivern.